UN VINT DE MARÇ

(La primavera desperta  el mar)

És un dia clar, sol, sorra daurada;

n’ és el primer dels jorns de primavera;

un suau ventijol m’ empolsina d’ aigua

i la salabror em resseca la cara.

Allargo la vista sense veure flors

però, a les altes crestes de les ones,

endevino tots els bells colors

de les margarides, tulipes i roses.

La mar està inquieta, plena de frisança,

potser sent enveja dels enamorats

que, aprofitant-ne aquesta bonança,

tendrament es miren i enllacen les mans.

I veu en sos ulls espurnes de plata

castells d ’il·lusions, noves esperances,

somnis d ’un amor que irà refermant-se...

 De primaveres, sempre n’ hi haurà d’ altres!

I quan els anys passin hi haurà alguns infants,

infants de pell bruna o blanca de lluna,

d’ ulls negres com ell o molt blaus com ella,

que amb molta tendresa veuran fer-se grans.

I que allà a la sorra, amb el vent de cara,

faran onejar-ne esplendents estels;

que s’ enlairaran com vol d’ ocellada,

fent mil giragonses pels camins del cel.

Penso que és això el que la mar somnia

quan després de la llarga hivernada,

sent del sol la càlida alenada...

De la primavera..., N ’és el primer dia!

M. Roser Algué Vendrells. Fotos M. Dolors.

(Poema publicat al blog, el març de 2009)