L'endemà de Sant Esteve feia un dia esplèndid i vaig decidir anar a acomiadar l'any des del mar.
PLATJA DE GARRAF
Feia tant de sol, que algunes fotos
estan fetes sense saber què enfocava,
malgrat tot, veig que van quedar força bé.
A la tarda, com que feia molt de vent,
vaig anar "perseguint" la posta de sol, des de casa.
UN BON ANY 2014 A TOTHOM
M. Roser Algué Vendrells
diumenge, 22 de desembre del 2013
Com diu la cançó popular:
"Que tinguem tots Bones Festes,
Bones Festes de Nadal,
si les comencem alegres,
les acabarem igual"...
I em fa il·lusió compartir amb tots vosaltres aquest poema, que la Joana Raspall va escriure l'any 1977. Jo l'he descobert gràcies a la seva filla, la Imma, i sembla que les coses no han canviat massa, oi?
Com un pessebre volem refer el país, il·lusionant-nos amb cada peça nova, com els infants. Pengem ben alt l'estel sobre els camins, il·luminant-los, car una passa en fals pot fer que el millor àngel, se'ns trenqui entre les mans.
Joana Raspall
I com que a mi també m'agrada el Nadal... M. Roser Algué Vendrells
dimarts, 10 de desembre del 2013
NORMALITAT ?
Ja fa temps que havia tingut alguna experiència en el món penitenciari...I ara, fa pocs dies, l'he repetida. Les mestres i la bibliotecària d'una presó de joves ( de 18 a 23 anys), es van assabentar de la meva modesta incursió al món literari i em van demanar si podria anar-hi a fer un taller d'escriptura amb els nois. Jo ja els vaig dir que era mestra i no escriptora, però precisament per això, ho trobaven millor per motivar el jovent, perquè veiessin que qualsevol persona si s'ho proposava, també podia escriure, ja que es pot fer perquè t'agrada, o perquè ho necessites. Calia que perdessin la por davant del full en blanc. Suposo que van pensar que els podria aportar alguna cosa positiva.Vaig anar-hi tres dies.
El primer va ser per fer la presentació, perquè sabessin qui era jo i perquè m'agradava escriure. Impressionava una mica veure aquells nois tan ganàpies, escoltant amb atenció tot el que jo els anava explicant. Va durar més d'una hora. La veritat és que vaig quedar gratament sorpresa, en descobrir un joves molt educats i respectuosos. ( Va ser difícil no fer comparacions amb alguns elements que trobes a fora). El fet d'explicar-los- hi que jo vaig estudiar fent molts sacrificis, em va permetre incidir en què si volien sortir del món dels barrots ( fos quina fos la causa), i ser alguna cosa a la vida, s'havien d'esforçar i mirar endavant.
Jo no estic pas d' acord amb això que ara es diu tan alegrement: amb esforç aconseguiràs tot el que vulguis... Doncs hi ha moltes persones que lluiten molt a la vida i no arriben on volen. El que si que els havia de quedar clar , és que sinó s'ho "curraven", les coses no es resoldrien soles. En canvi amb voluntat, podien aconseguir-ne algunes...
Em van fer moltes preguntes interessants i quan vam acabar jo també els en vaig fer, per veure que havien interioritzat. Realment havien entès molt bé el missatge de l'esforç...
El segon dia vam fer el taller d'escriptura amb deu nois i al començament, era curiós veure que no sabien per on començar. Jo els vaig dir que escriguessin el que sentissin en aquell moment, el mateix que explicarien a un amic, però en aquest cas, l'amic, seria el full en blanc. Podia ser una vivència, un petit conte , un record, un somni, una reflexió...De mica en mica es van anar animant i vaig haver de posar límits d'espai.... Ho vam corregir i fins i tot algun, es va animar a llegir-ho en veu alta ( no va ser fàcil, però).
El tercer dia, van passar a net el què havien escrit, amb molta cura, i algun altre es va afegir a la llista de lectors, suposo que ja hi havia més confiança... En general, van fer uns treballs molt coherents i alguns molt profunds, suposo que la privació de llibertat esperona la imaginació.
Recordo que una de les mestres em va comentar d'un noi que tenia moltes coses per dir, però no hi havia manera de què s'expresses per escrit i va ser una agradable sorpresa veure'l treballar amb molta concentració i amb un resultat magnífic pel contingut del seu escrit. No cal dir que per mi va ser molt gratificant. En acabar em van obsequiar amb un treball manual fet per ells.
Us he de dir que em van fer sentir com si estigues entre col·legues, però al mateix temps, em van tractar amb un gran respecte. Jo mi vaig sentir molt bé, i em va semblar que ells també si trobaven molt a gust. A tots ens van quedar ganes de repetir l'experiència. Això m'ha fet reflexionar, tenint en compte que en aquests llocs hi ha tot tipus d'històries ( algunes segurament força dures), ja que m'oblidava que estava en una presó, i només s'encarregaven de recordar-m'ho, les reixes que s'obrien i es tancaven al passar.
Moltes vegades parlem de la "normalitat"... No sé si algú té clar el què és. Jo crec que la forma d'actuar de l'ésser humà està condicionada per moltes coses. De vegades penso que potser hi ha algun gen que fa que, en la mateixa situació, les persones reaccionem de diferent manera. En tot cas si que crec que ens hem de qüestionar la falta, mai l'individu.
Bé, el que si us poc dir, és que per a mi, aquesta activitat, ha estat una agradable experiència de vida.
M. Roser Algué Vendrells
(Quan m'enviïn els treballs en posaré algun)
dimecres, 4 de desembre del 2013
ADÉU A LA JOANA RASPALL
La Joana ens ha deixat aquesta matinada, se n'ha anat a dormir amb els estels...
La flama de la seva vida llarga i intensa s'ha anat fonent a poc a poc, però no s'ha apagat del tot, fins que ha tingut la satisfacció de comprovar, amb un sentit homenatge, com l'estimàvem els que la coneixíem. Ara li desitgem un bon repòs.
Gràcies Joana, perquè ens has donat el millor de tu, com a persona i com a poeta. I no t'oblidarem mai, ja que els infants que ara aprenen els teus versos, els ensenyaran als fills, als nets...
ENDREÇA
Pujaré al cel blau
a collir paraules
per una escaleta
tallada en el vent.
És, cada graó,
un manyoc de boira;
a cada replà.
i brilla un estel.
Els cants dels ocells
i fan de barana;
aromes de flors
i posen dosser.
Espereu-me a baix;
tornaré amb les mans
curulles de somnis,
i us els donaré.
Joana Raspall
Tanka XXII- llibre Instants
Marxaré sola;
deixeu-me que ara sigui
tant amb vosaltres.
Tindré temps d'enyorar-vos;
l'eternitat és llarga.
Joana Raspall TOT UN REGAL HAVER-TE CONEGUT JOANA
diumenge, 1 de desembre del 2013
CLOENDA DE L'ANY JOANA RASPALL
El divendres vaig tenir la satisfacció d'assitir a l'acte de cloenda de l'any Joana Raspall, a Sant Feliu de llobregat. Va ser un acte molt bonic i no gaire llarg, que sempre s'agraeix.
Van fer la presentació, l'escriptora Maite Carranza ( també va llegir poemes de la Joana) i el cantant Joan Dausà, ambdós sanfeliuencs. Van parlar, l'alcalde, la Carme Arenes i la presidenta del Parlament, Núria de Gispert.
Després va haver-hi l'actuació d'una coral d'adults i una coral infantil que van cantar cançons dedicades a la Joana. L'acte va acabar amb una pluja de pètals de rosa de paper...
Va ser tot un regal poder estar una estoneta amb la Joana.
La coral infantil que va cantar part d'una cantata dedicada a la Joana.
Finalitzat l'acte, la Joana, va rebre les mostres d'estimació del públic assistent.
La Joana i la Maite Carranza.
Aquí, amb la seva filla l'Imma i la Roser(jo).
Amb tantes mostres d'afecte , la Joana va acabar una mica atabalada.
Ben embolicadeta i cap a casa, a descansar de tantes emocions.
M. Roser Algué Vendrells
diumenge, 24 de novembre del 2013
Rebuscant entre la paperassa he trobat aquest escrit de la tardor. És el resultat de donar un cop de mà, a un vailet veí, que ja feia la ESO. L'hi havien posat per deures un text lliure i com que no se'n sortia, em va demanar si el podia ajudar. Li vaig donar la idea i de mica en mica, va sortir aquest text... Em sembla que li van posar una bona nota! MEMÒRIES
D’UNA FULLA
Sóc una fulla marró, morta i lluny del meu
arbre però, malgrat tot, he viscut una vida
feliç.
Recordo que vaig néixer en un arbre molt frondós.Les meves companyes, és a dir, les fulles que
havien nascut més o menys al mateix temps que jo, eren molt mogudes. Així que
em va tocar el primer raig de sol, ja vaig fer-me amiga d’una molt
trapella. Sempre que plovia, a les dues ens agradava jugar amb les petites
gotes d’aigua que queien sobre les nostre cares verdes i ens les deixava tant
lluents, que el sol si reflectia. De vegades guardàvem alguna goteta i la
deixàvem caure sobre algun ocell despistat
que volava a prop nostre.
El temps anava
passant plàcidament per a totes nosaltres. Va ser al final de l’estiu que va
passar la desgràcia: la meva amiga , ja una mica debilitada, va caure per culpa
d’un cop de cua d’un ocell, que feia
cabrioles damunt la branca. Totes les fulles estàvem molt tristes. De cop i
volta, vaig adonar-me que un dia jo també cauria. Em vaig mirar la pell
i, tant presumida com era, vaig tenir un petit ensurt. Ja no era verda i
lluent com abans, em tornava groguenca i estava una mica arrugada. M’adonava
que m’estava fent gran i que aviat arribaria l’hora de deixar l’arbre que havia
estat fins aleshores la meva llar. Veia com les meves companyes s'anaven acomiadant. I és que havia arribat la tardor. Una forta ventada va sacsejar la branca i va fer caure la majoria de les fulles, inclosa
jo. Vaig baixar planejant fins a terra i
rodolant, rodolant... Ves per on, sense saber com, havia anat a parar al costat d’un petit rierol d’aigües tranquil·les. Allà hi havia uns nens
i nenes jugant amb l’aigua i recollint fulles per classificar-les. Jo vaig
tenir la sort que m’agafés una nena pèl-roja
que triava les més boniques, i quina seria la meva sorpresa quan, dintre
del seu cistellet, vaig retrobar-me amb la meva antiga amiga i , juntes, vam
acabar enganxades a la matéixa pàgina del seu àlbum de natura.
I aquesta és la meva
historia, la historia d’una fulla, segurament, com qualsevol altra.
David i M. Roser
diumenge, 17 de novembre del 2013
RADIO POÈTICA
Segurament alguns ja sabeu que, fa una vintena d'anys, jo vaig treballar cinc temporades a la radio del poble, fent un programa poètic setmanal...N'he triat uns quants, de persones que m'han semblat interessants, i perquè són més conegudes. Alguns ja no estan entre nosaltres, però d'altres si...Penseu que jo, en aquella època, anava a tots els recitals per tal de "fitxar" persones sensibles...He de dir que gairebé tothom, acceptava venir a la radio amb molt de gust, fins i tot em vaig trobar amb algunes sorpreses, de persones que em deien si podien venir, sense que jo els ho hagués demanat.
Amb la M. Mercé Marçal haviem quedat per un altre dia, però no va ser possible per la malaltia. També havia contactat amb l'Ovidi Montlló però, desgraciadament, va passar el mateix. Només vaig tenir dues negatives i perquè havia de tractar amb els representants...No cal dir que va ser una experiència d'aquelles que no s'obliden.
Veureu que a la barra del blog hi he posat una etiqueta nova...Si la cliqueu hi trobareu la transcripció a l'ordinador ( estaven en cassets) d'aquests programes. N'hi ha que són una mica llargs, però igual a algú li abelleix saber com pensaven abans, aquestes persones.
Hi trobareu els programes dels següents convidats:
-Joan Margarit. Va venir dues vegades a la radio perquè viu molt a prop de casa meva.
- M. Mercè Marçal. La vaig convidar pel dia de la dona. Com he dit abans havia de venir un altre dia però ja no va ser possible...
-Miquel Martí i Pol. En aquest cas, com que ja tenia algunes mancances causades per la malaltia, l'entrevista va ser a casa seva, a Roda de Ter. Jo li vaig donar les preguntes abans i la seva esposa, la Montserrat, en va llegir les respostes que ell havia escrit. Al final, va poder dir ell mateix unes paraules de salutació. Va ser molt emotiu.
-Raimon. Amb ell vam gravar l'entrevista al bar Zuric de la plaça de Catalunya que em sembla que antigament, al costat, hi havia una estació de tren. Té la seva gràcia perquè se sent el so de la gent que parla.
-Montserrat Abelló. Penso que és una persona molt coneguda al món de la poesia. També és una traductora molt qualificada.
-Guillem Viladot . És l'escriptor que em va fer el pròleg del llibre, Sota un vel de cendra. Tot i que vivia a Agramunt, va aprofitar un viatge a Barcelona per venir a la radio.
-José M. Mendiluce. Potser alguns no sabreu qui és, però aleshores era un euro-diputat, que treballava en programes internacionals a favor dels refugiats ( ACNUR) i també era escriptor. En aquest cas vaig anar a parlar amb ell a un hotel de Barcelona, on vaig compartir l'espera amb representants d'altres medis de comunicació.
Quan feia primer les entrevistes després muntava el programa, que al començament durava mitja hora , però després una hora.
De tant en tant, posava alguna cançó. També vaig entrevistar al Pep Guardiola, parlant de poesia... Ja us podeu imaginar a la Roser, feta un flam, a la sala de premsa de can Barça! Aquesta gravació no l'he posada, perquè no va sortir gaire bé( no les feia jo, i passava sovint)), si algun dia la puc arreglar...
Penseu que cinc anys, em van permetre parlar amb moltes persones del món dels sentiments.
Ara estic preparant la transcripció del programa de la M. del Mar Bonet, en aquest cas, només l'entrevista que li vaig fer per telèfon i el del Pau Riba, net d' en Carles Riba, del qual se celebrava aleshores, el centenari del seu naixement...
Aquestes fotos les vaig fer jo en un recital. Com que tenia el carnet de premsa, em podia ficar per tot arreu, la llàstima és que la càmera no estava a l'alçada de l'aconteixement...
Avui, a més, com homenatge a Miquel Martí i Pol, us deixo aquí la transcripció del programa. L'he posat sencer, perquè l'entrevista dura només deu minuts, però després dos bons rapsodes, reciten una petita selecció dels seus poemes
M. Roser Algué Vendrells
diumenge, 10 de novembre del 2013
UN BOSC ESPECIAL...
Vaig passejant tranquil·lament pel camí de la vida i alguna cosa m'empeny a endinsar-me en un bosc frondós... De seguida veig que és especial, perquè em venen a rebre un munt de paraules...I ves per on, gairebé ensopego amb la primera, perquè em crida l'atenció. És la paraula arbre, que sembla ben normal per un bosc... Però després me n'adono que n'hi ha d'altres com, silenci, llunàtiques, enyor, penyora...És un bosc màgic, on cada un dels seus components, té un missatge. Jo ara vull compartir amb vosaltres el que em regala la paraula ARBRE
Fer una pluja
d’elements que puguem relacionar amb cada una de les tres parts.
L’ avi---Amb ullets
brillants , ben plantat, serè, a la placeta, assegut, a les 10 de la nit,
picardiós, fatxenda, bastó, cabells blancs, amb corbata, de la Margarida, poeta...
Va pessigar---Cau la
baba, floreta, perquè estava molt bona, sense dissimular, el cul, ella passava,
en un rampell, perquè tenia un tic, quan ella li va demanar l’ hora, fer feliç...
La model---Maquillada,
vestit vermell, molt cenyida, provocativa, complaent, xisclar, demanar l’ hora,
cop de bossa, ensurt , dents per terra, simpàtica, sensual, histèrica,
somrient, imponent, bellesa, transvestit, no s'ho esperava.
Amb la majoria
d’ aquests elements, intentar fer un text sense punts, utilitzant, si cal, nexes
d’ unió i sense contradir-se.
A les 10 del matí,
d’un dia serè, assegut a la placeta, ben plantat, cabells blancs, amb corbata i
bastó i amb aparença una mica fatxenda, al picardiós avi de la Margarida, li brillaven
els ullets i li queia la baba, quan passava una model que estava molt bona i
quan ella se li va apropar per demanar-li l’hora, poeta ell, li va tirar una
floreta i sense dissimular, en un rampell, li va pessigar el cul, fent veure que
tenia un tic, la qual cosa no era d’estranyar, perquè la noia era provocativa,
sensual, simpàtica, complaent i anava abillada amb
un vestit vermell molt cenyit i molt maquillada, però va tenir un fort ensurt, perquè no s'ho esperava i
va fer un xiscle mentre, amb un somriure histèric, donava a l’avi un cop tant
fort amb la bossa, que li va fer caure la dentadura per terra i al final va
resultar que aquella imponent bellesa, era un transvestit i a l'avi això, no el va fer feliç!
M. Roser Algué Vendrells
diumenge, 27 d’octubre del 2013
LA FESTA MAJOR
Els "Cargolins a la
plaça de l'Ajuntament.
Un pilar , va de la porta
de l'església fins l'Altar.
L'última setmana de setembre va ser la Festa Major d'Esplugues.
Abans acostumava a marxar aquests dies, però aquest any vaig poder gaudir de les tradicions més nostrades, corre-focs, gegants, l'esbart... I fins i tot la representació de la llegenda del Castell de Picalquers, amb cavalls de veritat i cavallers molt ben abillats...Tot plegat feia patxoca! Els gegants del poble, són els personatges d'aquesta llegenda. Aquest any, va haver-hi una gran participació de gent, sobretot al mercat medieval i tots els actes que es van celebrar al seu voltant, potser perquè feia un bo que enamorava i ,normalment, sempre plou per aquestes dates...
Els diables fan la mitja part...
El correfoc en plena efervescència.
tot saltironant.
Els més menuts,
agafen el relleu de les Festes.
El Mateu, la Marta,
el Quim i la Caterina.
L'Esbart Vila d'Esplugues,
FESTA MAJOR DE TU
Mil banderes de ginesta
guarneixen el meu terrat.
El dissabte ha fet neteja.
El diumenge campaneja
dins el cel esbatanat.
Éts festa perquè ets bonica,
i el món, tot sencer, somriu.
Se sent qui sap on,
musica
d'un envelat d'estiu.
És festa perquè t'estimo
i em perdo dins els teus ulls
i, dins els teus ulls camino;
pel negres carrers curulls
de gent que riu i que canta
mentre balla la geganta
mig princesa, mig pagesa,
dins un blau, de festa encesa
amb el sol per tamborí.
És festa perquè m'estimes.
Cada balcó té un domàs.
Poms de clavells a les cimes
dels plàtans i als campanars.
Jordi Sarsanedas
Sí, ja sé que fa uns quants dies ...Però bé havia de posar aquest poema que em va enamorar...
M. Roser Algué Vendrells
diumenge, 20 d’octubre del 2013
TARDOR
Reflex de tardor, Ramon Mas.
Sembla que, per fi, la tardor comença a treure el nas.
Alguns arbres ja van pintant les fulles de colors, les aus migratòries es van
aplegant per emprendre la llarga volada, el bosc fa olor de bolets, els matins
i els vespres ja fresquegen, el cel ens regala unes postes de sol
fantàstiques... tot plegat ens porta una oloreta que ja havíem mig oblidat:
l'olor de les castanyes torrades i, és clar, això vol dir que aviat tornaran
les castanyeres, una tradició ben bonica. Jo vaig fer-li una auca, a la castanyera,
que els nens i nenes van il·lustrar. Cadascú la pot adaptar a les muntanyes de les seves contrades. Tenia un altre post preparat, però he pensat que si algú volia treballar l'auca amb els infants, calia que disposés de temps.
L’AUCA DE LA
CASTANYERA
Des dels boscos del
Montseny
amb salut i amb
alegria,
us vinc a veure cada
any
sempre que arriba
aquest dia.
Em llevo de bon matí
i vaig recollint
castanyes,
que ja han madurat
per fi
a dalt d’aquestes
muntanyes.
M’ajuden els
esquirols,
els ocellets
m’acompanyen
i un conill que va
tot sol
i un cargol que treu
les banyes.
Us porto l’olor del
bosc,
dels bolets pinyes i
molsa,
dels arbres i dels
matolls
i tot el que el vent
espolsa.
De castanyes ben
torrades
heu de fer-vos un bon
tip,
si us les mengeu ben
pelades,
us faran més bon
profit.
Canteu cançons i
balleu
la dansa de la
castanya,
jo també la ballaré
allà dalt de la
muntanya.
Nens i nenes, us
desitjo
que tot us vagi molt
bé,
i amb un petó
m’acomiado...
Adéu-siau, fins l’any
que ve!!!
M. Roser Algué Vendrells
dissabte, 12 d’octubre del 2013
Aquest post el dedico a totes les persones que ja s'han jubilat, a les que estan a punt de fer-ho i també al jovent, desitjant-los que tinguin la sort de poder arribar-hi un dia, en condicions satisfactòries. I, sobretot, a una nova amiga blocaire, la Teresa, que s'acaba de pre-jubilar, perquè gaudeixi intensament d'aquesta nova època de la vida.
JUBILAR - SE
Una paraula que ens
fa una mica de basarda, suposo que és allò de: - I ara què?
Doncs mireu, penso
que és un bon moment per passar a net la
vida, sempre, és clar, que no n’haguem
perdut els esborranys.
Endrecem el passat
perquè amb la il·lusió del present, ens faci de coixí per encarar el futur amb
optimisme. Ara és quan més companyia ens faran els records, sobretot, si
conservem una espurna d’aquella bona fe de la infantesa...
I cada matí ens
despertarem, amb la joia de viure un nou dia, amb calma i tranquil·litat, sense dependre per primera vegada en molts anys, d'un estri ben poc afortunat, anomenat rellotge!
Felicitacions, avui, a les Pilars i, amb anticipació, a les Tereses.
M. Roser Algué Vendrells
divendres, 4 d’octubre del 2013
L'OCTUBRE HA FLORIT...
Tenia aquest post preparat per la setmana vinent i, ves per on, ha fet una bona pluja amb llamps i trons que segurament farà que entri de cop la tardor, i jo us volia ensenyar aquestes flors tan boniques que tinc al costat de casa, que segurament ja s'havien fet la il·lusió de viure en un estiu permanent, innocents elles...Però ara estan precioses...
Qui ho diria que som a l'octubre? Normalment, el més de les meves celebracions, és plujós i nostàlgic, i de fet avui n'he tingut un bon tast, però veig que aquest any també serà florit, i ja m'està bé, perquè així, quan escolti la música de les gotes de pluja, a més de sentir l'olor de la terra mullada, m'arribarà el perfum d'aquestes flors, com si fossin les solistes d'una bonica cançó...
Un regal inesperat No us ha passat de vegades que, sense saber perquè, teniu un dia una mica ennuvolat, i de cop i volta, els núvols es trenquen i un raig de sol us il·lumina la mirada? Doncs avui el meu estat d'ànim era una mica així i el meu raig de sol ha estat trobar en el post de l'amic Jesús, aquest preciós punt de llibre de regal...Doncs si, m'ha alegrat el dia.GRÀCIES!
Faré un retalla i enganxa, i tindré un preciós punt de llibre personalitzat!
Jo sempre he pensat que un poema, de fet, no està ben acabat fins que algú l’ha llegit i li ha donat una dimensió que, l’escriptor sol, no és capaç de donar-li.
Cada dissabte l'aire fresc del carrer penetra dins les cases.
Deixem que l'herba creixi pels camins
i esborri el pas del caminant cansat.
Tot el que és bell incita a la bellesa.
Miquel Martí i Pol
He trobat uns quants mots
al món de la poesia,
no vull quedar-me'ls tots!
Si t'agrada llegir
et faran companyia,
ens els podem partir
Joana Raspall
L'alba, encara llunyana, farà plorar els camins. Josep Anton Soldevila
La lluna em farà de barca, quan una nit de tempesta els somnis tregui a la mar. Carme Rovira
El meu camí té l'orgull molt endins i el nord serè d'un tossut solitari. Josep Riera
...fugaçment fugiren desitjos per expressar, així i tot, romandran amb mi sempre. Rosa Codina
S'apaivaga la llum, el capvespre es desborda, tragino somnis. Carles Duarte
Sense comprendre com i perquè navego, hisso la vela. Potser vent i gavines em triaran les rutes.
Quan estic sola, em sento acompanyada de tantes coses! Joana Raspall
Plou i fa sol. I al tros de cel que des de casa veig, cap bruixa no es pentina.És molt estrany. La mare sempre canta la cançó, i ni la cançoneta ni la mare no saben dir mentides; això ho sé. Llavors, què fan les meves bruixes quan plou i quan fa sol i torna a ploure? Potser han perdut la pinta i resten dinsun núvol, o rera la gran cinta dels colors perquè no les vegem descabellades.No ho sé, no ho sé... Esther Martínez Pastor
Sovint, la teva mirada i el meu esguard s'abracen.
Tu i jo els deixem fer, engrescats en alguna conversa.
T'acostes i, joganers, els meus cabells et fan pessigolles.
Tot és proper llavors i els teus ulls van fent, amb ressò de tendresa i delit d'esperança. Elisa Riera
Al meu país la pluja no sap ploure: o plou poc o plou massa; si plou poc és la sequera, si plou massa és la catàstrofe. Qui portarà la pluja a escola? Qui li dirà com s'ha de ploure? Al meu país la pluja no sap ploure. Raimon
TEMPS VENTURÓS
No sé si plou on ets, però la pluja fa que et recordi. Haviem compartit moltes pluges i moltes esperances; matins, tardes, capvespres desfilaven sota el pausat exordi de la pluja i erem feliços amb ben poca cosa. Passejàvem sovint sota la pluja i cadascun dels dos feia projectes que fins i tot a voltes s'acomplien. Temps vebturosos. Ara tu no hi ets i la pluja segueix.M'agradaria saber que plou per tu també, i la pluja ens uneix com abans, altra vegada. Miquel Martí i Pol
La boira amaga secrets forjats per trens nocturns. I fa udolar el vent amb els seus ulls tristos. Josep Anton Soldevila
Al parc
Asseguda en un banc,enmig del parc, llegeixo allò qu cada mot em diu i escolto les converses de les dones que parlen al costat, sempre en veu alta, sobre el perillnuclear,armes i avions, la pensió de viduïtat que els és escassa per poder pujar els fills tal com voldrien, els canvis que fa el món, i la incertesa... Només un cop de vent, un giravolt que aixeca brins i pols de terra eixuta i em gira els fulls que prencamb mig enuig, em recorda que visc, que sóc, que sento. Migdia al parc. LLegia. Veig com passen els fulls del llibre, els nens, i tants de dies. Vinyet Panyella
Tornarem a parar taula i la guarnirem amb garlandes. Caliu d'abraçades, bocins de calma, caramels de tendresa, fruits d'enyorança. En un racó, dos coixins xuclaran maduixots amb nata. Elisa Riera
Caminet Caminet enriolat amb timons i mareselves, passava pel caminet i he trobat flors estimades. El perfum és deliciós d'aquestes plantes boscanes, plantes humils de cor net mirant al cel s'emmirallen. El timó la flor humil, les violetes ses companyes i les mareselves són, oloroses i molt blanques. Faré un pom d'aquestes flors i m'enfilaré pels marges. Quan el sol ja sigui post i estigui un poc cansada, vull posar les flors al gerro i les miraré amb nostàlgia. Demà torno al caminet i veuré també el paisatge miraré les flors húmils, són les que a mi més m'agraden. Teresa Bertran