QUÈ LI PASSAVA A LA LLUNA ?
La lluna, com que és molt presumida, cada dia quan es lleva, contempla la seva cara bonica al seu mirall particular, el mar. I està tan i tan contenta que, quan els nens i nenes la veuen diuen:
-Mireu, la lluna somriu!
Però conten els més grans, que ja fa molt de temps, allà pel 2012, la lluna va tenir un problema i estava trista i preocupada.
-No entenc què em passa-deia- hauré de prendre el sol, perquè cada dia em veig més pàl·lida...
I va arribar un moment que, la lluna, quan s'emmirallava al mar, jo no veia la seva imatge.
-Dec estar malalta , o potser m'estic tornant invisible-ploriquejava...
Una gavina solitària que volava cel amunt, la va sentir i li va dir:
-El problema no és pas teu, és que el mar està massa contaminat perquè la gent hi tira moltes deixalles i per això no t'hi reflecteixes.
Calia trobar un solució ben aviat.
-Ja sé què faré- va dir la gavina-.Convocaré tots els ocells amics que volen sobre la Mediterrània, perquè demanin ajuda als infants, que també estan preocupats quan veuen que la lluna està trista...
I dit i fet. Els nens i les nenes van decidir que havien de fer alguna cosa per convèncer els grans que no embrutessin el mar. Van agafar molts globus de colors llampants (fets amb material ecològic) i a dintre, hi van posar un missatge que deia:
- No tireu deixalles al mar! Volem que estigui ben net perquè la nostra amiga, la lluna, s'hi pugui tornar a emmirallar i estigui contenta.
Al cap de pocs dies el cel estava ple de globus, que les aus marines deixaven caure per totes les platges de la Mediterrània. La gent, quan els obria, hi trobava el missatge...
Al començament, ho trobaven divertit i s'ho prenien com un joc, però de mica en mica, van anar
entenent que la natura és de tothom i que cal tenir-ne cura i cadascú se’ n va
endur un globus a casa, perquè no se’ ls oblides mai més. Si hi havia algú que
encara no en feia cas, sortia del mar el caparró d’ algun peixet, que deia:
-Per
què m’embrutes la casa?
I
des del cel se sentia fluixet la veu màgica de la lluna…
-Si
no tinc mirall, no sé si estic maca!
Aleshores, la persona se’n donava vergonya, es posava
vermella com un tomàquet i deia que ja no ho faria més.
El temps va anar passant i el mar cada vegada estava més net. Fins que un dia la lluna, en llevar-se, se’l va mirar i exclamà:
-Oh, Ja em torno a reflectir! I va somriure...
Els nens i les nenes estaven tan contents que van fer una gran festa fins i tot li cantaven cançons a la lluna.
I des d'aleshores tothom va començar a estimar la natura i a tenir-ne cura, i el món cada vegada va ser més bonic. Però...
Compte (grans i petits)! No podem badar;
Això podria tornar a passar!
Tardor del 2050
M. Roser Algué Vendrells
.gif)
