Subscribe:

divendres, 19 de desembre del 2014

ABANS  QUE  NEIXI  L'ALBA... 

( Itineràncies, any Vinyoli, 24 de maig)

Les manetes de l'Aina ens regalen una estrella

És bo tenir a prop

un somriure
per si, tot d'una,
una nova vida
ens ve a donar la mà.

O bé si l'alosa
canta a la matinada,
trencant el silenci
amb dolça harmonia.

 I venen els records,
de les coses bones
que has viscut a la vida;
i dels bons amics
que has trobat pel camí.

Ets optimista i somrius;
és igual si plou o neva,
 avui una mà innocent,  
et regalarà una estrella.


M. Roser Algué Vendrells.

Que la llum de l'estrella ens acompanyi a tots i ens il·lumini el camí, per poder fer un món millor!

BONES  FESTES DE NADAL A TOTHOM  I QUE EL  2015,  ENS  MANTINGUI  VIU  EL CALIU  DE LA IL·LUSIÓ.

divendres, 12 de desembre del 2014

ANUNCIS

Des de fa uns dies, cada vegada que engeguem la tele, ensopeguem amb un seguit d'anuncis, que jo diria que són d'allò més immorals...Em refereixo als anuncis de joguines i no poso cap exemple per no fer propaganda. Segons el meu punt de vista, són molt negatius per els infants i un problema pels pares. Després escoltes: jo les vull totes!  jo més! no, jo més!...Estem creant petits monstres, futurs consumidors de coses banals i innecessàries.
I dic que són un problema pels pares  perquè, alguns, molts ben conscienciats, intenten ensenyar els seus fills a ser raonables  i fins i tot els ajuden a triar joguines que despertin la seva sensibilitat...Però davant d'aquest bombardeig, no hi tenen res a fer, perquè després a l'escola es crea una mena de competició de qui ha rebut més regals i com més sofisticats millor i que després quan s'acaben les piles, queden en un racó , sense que ningú se'ls torni a mirar i moltes vegades, els xiquets,  es diverteixen més fent cabanes amb les caixes... Val a dir que també hi ha els pares que ho potencien i es  prenen com una qüestió d'amor propi, el fet de poder presumir de fills carregats de regals!
En general aquest és un problema de tot l'any, aniversaris...
A Internet , es poden trobar molts llocs on es parla de quines joguines són més adients per la mainada, amb les quals poden jugar i al mateix temps desenvolupar les seves capacitats i sobretot, la seva sensibilitat. Però penso que no cal mirar enlloc, que per això tenim el sentit comú...(el menys comú de tots els sentits). I no hi ha com les joguines fabricades manualment reciclant tota classe de materials...

Aquí us poso uns quants exemples de joguines que es poden construir a casa, per exemple durant les vacances i els xiquets s'ho passen bé fent-les i després jugant-hi:

Amb cartons,
es poden fer una pila de coses.
La baldufa, de tota la vida











 - Mòbils( dels que no sonen) amb pinyes, petxines, picarols i llanes de colors.
- Joc de construcció amb envasos de iogurt.
- Telèfon amb envasos de iogurt o llaunes i un cordill.
- Joc de construcció amb trossos de troncs recollits al bosc.
- Cuc de pompós, amb llana de colors.
- Nines de llana i altres teixits naturals.
- Joc de bitlles amb ampolles d'aigua tenyida de colors, o amb sorra, llegums...
-" Memori" amb cartolines i fotos d'animals retallats de revistes o fotos de la família.
La llista seria inacabable...

I que consti que jo no sóc partidàries d' omplir els nens amb joguines dites didàctiques!!!
Les de sempre, son fantàstiques; pilotes , rutlles , bitlles, nines, trencaclosques,"hulahops", firetes i fins i tot , tiradors  sempre que siguin capaços d'una mica d'autocontrol... I es poden alternar perfectament amb les més actuals, ( maquinetes) ja que els temps canvien...I no ens oblidem dels llibres encara que no siguin una joguina!!!

Per cert m'encanta l'anunci d 'Ikea...
La millor demostració que avis i nets poden jugar amb les mateixes joguines ,
malgrat siguin dues generacions ben llunyanes en el temps...
Que divertit jugar amb la rutlla!!!


M. Roser Algué Vendrells

diumenge, 30 de novembre del 2014


"D'UNA TERRA" ( DE, VIDA I SOMNI)
(Per un dia especial de l'any Vinyoli)

Parc de Sant Salvador, a Santa Coloma de Farners
Parc de Sant Salvador, a Santa Coloma de Farners

"És ara, quan la tarda va fonent-se,
que penso en aquell sol de quan jo era infant,
i veig la clara vall plena de boira
i al fons la llisa mar blavosa i gran.
A l’indret on a mirar-la em parava
s’hi ajuntaven, en conflent suau,
els caminals rogencs i tortuosos,
plens de silenci i de profunda pau!
Filla del cel, allà, la poesia,
un dia vaig trobar de bon matí:
en un tombant secret que jo sabia,
vora el torrent humit la vaig sentir.
Oh veu del rossinyol!, tu em descobries
mons de bellesa, soledat i cel;
en aquell punt, dins l'ànima naixies,
meravellós, inconegut anhel.”

Joan Vinyoli


M. Roser Algué Vendrells

dissabte, 22 de novembre del 2014


LA  CENSURA

Fa uns dies, el Sergi d'Àtoms i lletres, parlava al seu blog de la censura en temps de Franco, comparant-la amb l'actual...Tota una dissertació!
És deia  que la censura atiava la creativitat dels artistes, jo no ho sé, però si la de la mainada, que quan ens feien cantar "el cara el sol", ens inventàvem unes altres lletres que ens divertien més. En recordo una que deia així:

Cara al sol te volverás morena, tu novio no te va a querer
no me importa mamá que no me quiera, yo quiero al requeté;
requeté me compra caramelos y me lleva al cine cuando quiero,
arriba escuadras a vencer, viva Franco su hija y su mujer!

Aleshores devíem tenir onze o dotze anys i no sé si realment teniem gaire consciència política...Suposo que s'ajuntava el què sentíem dir als grans, amb la rebelia perquè ens feien cantar, sí o sí, una cançó que no ens agradava gens ni mica...
Reflejo del deseo juvenil. / Lorena Izquierdo
Aquesta foto és treta d'un diari universitari digital, de Madrid. La vaig trobar molt original i divertida, perquè al peu posava:
" Los republicanos se manifiestan cara al sol"...I el reflex és una passada!

També recordo que en corria una, de lletra, amb la música de l'himne espanyol, però només en recordo un trosset:

Viva España , un gat amb una canya i un ruc amb un bastó, fan més feina que un batalló...

De tant en tant va bé una mica d'humor encara que, pensant-ho bé, potser no fa massa gràcia...(?)


M. Roser Algué Vendrells.

dissabte, 15 de novembre del 2014

-QUEDEM  AL  ZURICH?

Fotografia de l'antic Zuric, cedida amablement pels propietaris actuals.

Jo tinc una historia real sobre el Zurich. Parla  de la meva època radiofònica, quan anava a la recerca  de poetes pel meu programa de radio.
Un dia, segur que lluminós, gaudia d'un concert d’en Raimon, a un poble veí. Mentre l’escoltava, vaig pensar:
-I per què no!
A la mitja part, tota decidida, enfilo teatre amunt, cap a  l’escenari. A mig camí, trobo  la seva esposa ( l’Analisa) i li comento. Ella em diu que quan acabi el concert, podré parlar amb en Raimon. I Així va ser.
-Bona nit Raimon, et puc demanar un favor?
-I tant, digues.
-Ja sé que estàs molt ocupat, però ho havia de provar. M’agradaria molt  fer-te una petita entrevista per un programa  poètic que faig a la radio del poble. És una emissora petiteta, però penso que els meus oients que escolten les teves cançons , també haurien de poder gaudir de les teves paraules...Què penses, quines emocions mouen la teva vida...
-Si m’ho demanes tan bé, no et puc pas dir que no, ho sigui que amb molt de gust contestaré les teves preguntes.
-Jo no pretenc pas que vinguis a l’emissora, decideix tu on ens podem trobar...
-QUEDEM  AL ZURICH?
-Em sembla bé.
Francament, jo no hi havia estat mai, però el lloc no importava.

Arriba el dia i acompanyada de la meva “becària”, ens plantem davant del cafè i seiem  en una taula per fer temps, ja que una és més aviat puntual.
Però , ai las, el temps passa i  en Raimon , que no arriba... Així que decidim trucar-li des d’una cabina de les Rambles( encara no hi havia mòbils).
-Raimon, t’estem esperant...
-Ostres, era avui? Ara mateix vinc.
En un tres i no res, ja el vam tenir allà.
-Perdoneu, noies, havia confós la data...
No cal dir que va ser ben perdonat i potser amb l’entrevista, li vam fer pagar una mica de penitència!
Ell va suggerir que parléssim  dins.
-Però hi haurà molt de soroll i no sé com quedarà la gravació...
-Tranquil·la, la remor de fons li donarà un aire més cosmopolita!
En Raimon ens va semblar una persona encantadora, però una micona despistada...
No cal dir que l’entrevista va sortir molt bé i el vell cafè Zurich va ser-ne el marc ideal. Aleshores vaig entendre perquè ell l’havia escollit. Era un lloc amb molt d’encant. Recordo un altell, amb taules i cadires i allà ens vam instal·lar còmodament. Aquest local sempre ha estat més que un café, és un lloc de trobada, un establiment emblemàtic de Barcelona...En Raimon tenia raó i la remor de les persones que en aquell moment omplien bona part del café, va ser la banda sonora de l’entrevista.

 M. Roser Algué Vendrells

Suposo que tothom sap que, el Zuric, era el bar ( la cantina)de l’estació de l’antic ferrocarril de Sarrià( ara ferrocarril de la Generalitat)...
Però si voleu saber-ne  un petit resum de la seva Història, que és molt interessant, us deixo l'enllaç amb aquest link...
                    

dimecres, 5 de novembre del 2014

AMIC,  DONA 'M  LA  MÀ




Amic: si encara en tinc algun, dona 'm la mà,
que la mar està folla i encrespada
la barca de la vida es pot tombar
i tinc por d'una nova batzegada.

Amic: tu que tens càlida la mà
pren la meva que tinc freda i gelada;
sento angoixa del que m'esdevindrà
i sé que serà llarga la hivernada.

Amic: per aquests camins, dona 'm la mà,
que aquesta nit és fosca i no té albada,
m'embasardeix allò que sé que he de trobar
en fer el tombant de cada recolzada.

Amic: estreny-me fort, ben fort la mà
tu que la tens segura i reposada;
tinc moltes, moltes ganes de plorar
i em trobo sola enmig de la gentada.

Maria Font i Castany, del llibre La mort del Camp, editat l'any 1981 i amb un preciós pròleg de Miquel Martí i Pol. Ella va néixer en una masia de Sant Pere de Torelló i als vuit anys, ja escrivia poemes però se'ls guardava per a ella. Va ser ja de gran, quan va poder descansar de les feines de pagès, que es va dedicar a fer un recull de la seva obra. En Martí i Pol,( al pròleg) ens parla d'una visita que li van fer gent de Torelló( on va anar a viure ) i s'adonà que intervenia  poc en la conversa; ella s'excusà del seu silenci :" no en sé gaire d'enraonar i per això escric"..."Estimava el silenci, com la majoria dels poetes, era una manera fàcil de dialogar amb ella mateixa" comenta ell...Quan jo la vaig conèixer, ja tenia prop de noranta anys...


M. Roser Algué Vendrells

dissabte, 25 d’octubre del 2014


SOMNI  DE  LLIBERTAT

(Publicat a Les Itineràncies Poètiques el 9 d'octubre)



Avui , 25 d'octubre, és la segona de les meves celebracions tardorals, Sant i aniversari... Aquest any tancaré una dècada i això vol dir que només me'n falta un per encetar-ne una altre ( ??? una que és coqueta...) I ho he fet amb una gran passejada per Collcerola, triscant per boscos i camins...He repetit aquest post, pel seu significat, ja que no em pensava pas que seria tan afortunada, de poder participar en aquest somni tan de temps cobejat i que sembla que ara, tenim a l'abast de la mà el poder-lo complir...

Sortida de sol al mar, el 7 d'octubre. Lluís Roure.
Una estrella somniava
que avui dormia a la mar,
les ones la bressolaven
si la sentien plorar.

Una sirena cantava
el cant de la llibertat;
per tot el mar ressonava
i l'estrella es despertà.


El groc i el roig de l'albada
la varen embolcallar
i l'estrella s'estremia
sap que el somni tornarà.


Perquè la cançó ressona
cada dia, horitzó enllà!



M. Roser Algué Vendrells.

dimarts, 14 d’octubre del 2014



TROBADA   DE  GEGANTS  A  ESPLUGUES
(Un post festiu per contrarestar l'esquerda...)


El diumenge , 5 d'octubre, aquí a Esplugues va haver-hi una trobada de gegants , alguns acompanyats de capgrossos i com que feia un dia esplèndid, va ser molt especial. Hi havia una vintena de parelles. Vaig fer moltes fotos però només n'he triat les que m'han semblat més guapes.
A Esplugues tenim l'únic gegant de tot Catalunya que porta un cavall, de vegades van un al costat de l'altre, però a les festes importants el gegant va de genet, ( es veu que és una mica complicat) i fa molta patxoca. 
L'Agrupació de colles geganteres de Catalunya, des de l'any 1988 té uns gegants propis que es diuen La Cultura i El Treball. Porten unes capes amb uns brodats preciosos, on s'hi representen coses significatives del nostre país. Només surten quan hi ha alguna trobada gegantera important. He intentat posar una petita mostra, on podem veure els gegants clàssics, però també , alguns de diferents, com la mula balladora, el gat i la rata, la geganteta que està cansada i el pare la porta  a collibè...M'heu de perdonar perquè no em vaig fixar d'on eren les diferents colIes. Els que no podien faltar eren els gegants amfitrions. La Marta, el Mateu amb el seu cavall Quim i la Caterina. Aquests gegants són els personatges d 'una llegenda.

Els Gegants d’Esplugues representen els personatges d’una antiga llegenda que es desenvolupà a l’edat mitjana al poble d’Esplugues, anomenada “El Cavaller de Picalqués”: En Mateu, hereu de la noble família del castell de Picalqués, s’ enamorà de la pubilla de l’hostal, na Marta, però llurs famílies no acceptaren aquesta relació. En una ocasió, la nit de Sant Joan, quan en Mateu amb el seu cavall Quim, anava a una trobada dels dos enamorats, preparada per la gitana Caterina, el cavall s’esverà i cavall i cavaller es van precipitar per un barranc i moriren ambdós. La Marta, desconsolada, es retirà per sempre més a casa seva.
Com podeu veure , és una llegenda que no té un final feliç...
La Marta.( la pubilla)
El Mateu , amb el seu cavall Quim. (l'hereu)
La Caterina (la zíngara).
L'Aina, intentant entaforar-se dins del Cargolí, per fer la ballada.
La Cultura i el Treball, els gegants de l'Agrupació.
Fixeu-vos en els dibuixos de les capes.
La rateta que escombrava l'escaleta... I el gat, és clar!
Una mula molt balladora...
La geganteta està cansada i el pare la porta a collibè!
Uns gegants moros.
El món dels gegants respecta la  diversitat...
Aquests són molt elegants.
I aquests també són de possibles!

I aquí un grupet menestrals  benestants, de terra endins.
I acabo amb aquests galifardeus, que fan una cara de trapelles...
M. Roser Algué Vendrells

dijous, 2 d’octubre del 2014

TENDRESA

Aquestes vacances, endreçant papers, vaig trobar coses escrites que ni sabia que tenia. Entre d'altres aquesta frase que m'ha encantat, però tinc un dilema i és que no sé si la vaig escriure jo (que ja m'agradaria), o algú altre. He buscat per Internet i no n'he tret l'aigua clara. De totes maneres, com que és molt bonica, he pensat que en podia fer un post. Si algú sap de qui és, m'agradaria saber-ho, perquè sinó ( encara que em passi una mica), me la quedaré...

Si els sentiments anessin a l'escola, a la tendresa li donarien matrícula d'honor!

La Mixi, te cura del petit Biel, com si fos un  dels seus gatets.    
El nen, dins del bressol, és feliç.


M. Roser Algué Vendrells

dilluns, 22 de setembre del 2014

OMPLIRÉ EL MAR DE SOL

Platja de Garraf

Al matí, a trenc d'alba,
li donarà el bon dia,
i esmorzaran plegats
cargols i petxines...
Al migdia, enrojolat,
s'amagarà rera els núvols
pensant que cal preservar,
la blancor de les sirenes.
Amb la llum del capvespre,
el pintarà de tots els colors
amb què es vesteix la calma;
serà una hora màgica...
I en la foscor de la nit,
el mar l'enyorarà,
mentre somnia emocions,
regals del sol, dia a dia...

M. Roser Algué Vendrells

El vell i el mar...(Vinyoli) A les Itineràncies. 

De què ompliríem el mar?


A trenc d'alba, omplirem el mar d'anhels,
com ones bategant
a la riba dels estels.

I en la foscor de la nit,
el mar l'enyorarà,
mentre l'acarona la lluna
que del sol captivada està.

*******

divendres, 12 de setembre del 2014

RETORN
Al natural , la lluna es veia molt grossa i brillant.
EL meu blog es va començar a  desvetllar fa uns dies,  a l'hora de l'alba , quan la superlluna  anava camí de l'horitzó, i es va despertar del tot, quan el dia de la Diada va intuí que jo aniria a la V. Quan vaig arribar a casa, em va rebre amb un gran somriure.
Ja sé que han sortit fotos fantàstiques, però aquestes són un parell de les meves i sempre em recordaran que jo també hi vaig ser! 
Tot i sent bastant a prop, em va costar molt d'arribar-hi, perquè els trams que passaven ja anaven plens i al final va passar un autobús que ens va deixar al començament de la Diagonal. Suposo que tots els que hi vau anar, també devíeu acabar una mica rostits de la calor que feia, jo avui encara estic feta pols. Però ha valgut la pena, un espectacle així , és irrepetible, Tot sigui a  fi de bé!!!




 Tram n 1 , plaça Pius XII

M. Roser Algué Vendrells

dissabte, 26 de juliol del 2014

A  REVEURE
( Xist, parleu fluixet, el bloc descansa)
Lluís Roure Juanola

Les flors silvestres
s'han tornat voladores.
Salten al quadre.

Un prat de somni
enamora mirades.
Cant de natura.

Un bon exemple de tot un artista: fotògraf i pintor, aquí en queda constància
Quan faci molta calor, us podeu refrescar contemplant aquesta preciosa primavera.
Jo aniré passant per casa vostra, però el blog diu que vol descansar.
Que tingueu un bon estiu.

M. Roser Algué Vendrells

dijous, 24 de juliol del 2014

Microconte
(res com l'aigua)
Relats d'estiu de la Carme
S'ha acabat la sega i les bales de palla, resten escampades pel camp...Tres amigues fan un tomb, mirant de no esgarrinxar-se els peus amb el  rostoll.
- I si féssim un berenar? Jo portaré el menjar, tu el veure i tu les copes. Cadascuna que busqui les estovalles més originals que trobi...
Aviat han acabat, i amb aquesta calor, només una d'elles s'ha atrevit a veure vi, les altres dues s'han fet passar la set amb aigua ben fresqueta( mireu les copes)...

M. Roser Algué Vendrells

dissabte, 19 de juliol del 2014

LA VIDA RECOMENÇA...


Es Caials , entre Cadaqués i Port Lligat. Jaume Cusidó.
Canta el gall matiner.
Surt el sol cel enllà,
fent brillar el penell
del gall d'imitació.
El vent de llevant,
que bufa fluixet,
el gronxa lleument.
I la vida recomença,
en algun lloc.

Dins la mar llisa,
cants de sirenes,
vetllen el vell jardí 
de flors exòtiques.
Reflexos lluminosos
de la llum de la lluna.
Quant surt el coraller
obre els ulls i mira el cel...
Només brilla una estrella.

M. Roser Algué Vendrells

Joc a les ITINERÀNCIES,  a partir del poema El GUANY , de Joan Vinyoli;
 amb les paraules: panell, gall, coraller, llisa.

Aprofito per posar aquesta estrofa d'havanera, regal del Xavier. 
Si algú més s'anima, jo, encantada...

Dibuixa   a la sorra
l'estrella de mar.
I amb vent a la popa
navega a tot drap!

Xavier

Horitzó de barques
gronxades pel vent,
jo espero que arribis
mariner valent.

Glòria

La boirina, poc a poc , esvaneixes
mentre els raigs de sol daurats,
inflen de coratge totes les veles
de vells vaixells ancorats.

Papallona Blava

dimarts, 15 de juliol del 2014

Poso la lletra de l'havanera per si algú no l'ha llegida, ara només em falta trobar un grup que tingui ganes de cantar-la. He contactat amb algun , però no és fàcil...
                                                                    "FIDELITAT" 

Quan el fred grogueja
la blavor del cel,
el mar fa una dansa
de color de mel.

Peixos i sirenes
es donen les mans
i enfilen rotllanes...
collarets brillants.

Les barques de vela
tapen l’horitzó;
vora el mar somnia
un vell pescador.

Roseta, la barca,
companya fidel,
de vogar cansada
s’ha tornat estel.

Tota ella tremola
pintada d’enyor
i es mira amb tendresa
el seu vell patró.

Al matí a trenc d’alba,
el baixa a buscar
i amb un rem de lluna...
orsen cel enllà.

Les barques de vela...
"DISC  SOL·LICITAT"...


Posta de sol a Navarcles.
El dia del recital de Navarcles, uns companys blocaires em van demanar la música de l'havanera...De segida vaig pensar en aquells programes de radio que es deien" Disco solicitado", he, he... Jo els vaig dir que intentaria posar-la en un post, no sé si me'n sortiré... Jo no, però el meu ajudant sí???


M. Roser Algué Vendrells

dissabte, 5 de juliol del 2014

Una mica de la nostra història...

EL  COR  DE  CATALUNYA

Si parleu amb la gent de Manresa( el Bages) us diran que ells són del Cor de Catalunya, però això no és ben exacte, perquè el centre geogràfic del nostre petit país, és a Pinós un municipi que ja pertany a la comarca del Solsonès tot i que limita amb la comarca del Bages.
Des del Santuari de Santa Maria de Pinós, podreu albirar unes vistes magnífiques. En un dia clar es pot veure els Pirineus, el Collsacabra,  el Montseny i fins i tot Montserrat. El santuari està a una altitud de 904 metres. A poca distància, una mica més amunt( uns 940m) i trobareu  una rosa dels vents esculpida en pedra, és el centre geogràfic de Catalunya. Una estelada vetlla la contrada, com a símbol del cor de tots els catalans.

El Santuari de Pinós.
Vista parcial cap a l'Est .
Si feu la foto més gran es veu el petit poble dalt d'un turó.
Abans dels incendis de 98, tot eren boscos.
La Rosa dels Vents que assenyala els diferents indrets de Catalunya.
L'estelada al bell mig de Catalunya.
M. Roser Algué Vendrells.

dissabte, 28 de juny del 2014

Unes fotos fantàstiques

Fa un temps, mirant la revista Descobrir Catalunya, vaig ensopegar amb unes fotos de muntanya que em van semblar una meravella. Vaig investigar una mica sobre el seu autor i resulta que eren d'un noi, bastant jove, de Navàs. I em va fer il·lusió perquè jo també en sóc filla.Us deixo un petit tast d'aquestes fotos espectaculars. Les paraules del peu de foto,  també són seves. Si en voleu veure més, cal que cliqueu  aquí.

Montserrat és un castell de núvols.
La corona del cel. Montserrat.
Vesubi de llum, Pedraforca. 
Mirant com la nit besa el matí. Rasos de Peguera.
Eternament encantats. Llac de Sant Maurici.
La llum ens guia, la sort ens somriu. Pic de Midi d'Ossau.

M. Roser Algué Vendrells