AMIC, DONA 'M LA MÀ
.jpg)
Amic: si encara en tinc algun, dona 'm la mà,
que la mar està folla i encrespada
la barca de la vida es pot tombar
i tinc por d'una nova batzegada.
Amic: tu que tens càlida la mà
pren la meva que tinc freda i gelada;
sento angoixa del que m'esdevindrà
i sé que serà llarga la hivernada.
Amic: per aquests camins, dona 'm la mà,
que aquesta nit és fosca i no té albada,
m'embasardeix allò que sé que he de trobar
en fer el tombant de cada recolzada.
Amic: estreny-me fort, ben fort la mà
tu que la tens segura i reposada;
tinc moltes, moltes ganes de plorar
i em trobo sola enmig de la gentada.
Maria Font i Castany, del llibre La mort del Camp, editat l'any 1981 i amb un preciós pròleg de Miquel Martí i Pol. Ella va néixer en una masia de Sant Pere de Torelló i als vuit anys, ja escrivia poemes però se'ls guardava per a ella. Va ser ja de gran, quan va poder descansar de les feines de pagès, que es va dedicar a fer un recull de la seva obra. En Martí i Pol,( al pròleg) ens parla d'una visita que li van fer gent de Torelló( on va anar a viure ) i s'adonà que intervenia poc en la conversa; ella s'excusà del seu silenci :" no en sé gaire d'enraonar i per això escric"..."Estimava el silenci, com la majoria dels poetes, era una manera fàcil de dialogar amb ella mateixa" comenta ell...Quan jo la vaig conèixer, ja tenia prop de noranta anys...
.jpg)
M. Roser Algué Vendrells
t'allargo la meva, per si la necessites alguna vegada. Precioses paraules
ResponEliminaGràcies Joan, ja ho tindré present, no se sap mai...
ResponEliminaPetonets.
És preciós el poema i molt bonica l'anècdota que expliques de la trobada a Torelló amb en Martí Pol.
ResponEliminaTant de bo que les mans amigues no ens falléssim mai les unes a les altres.
Si que és bonic, a més la senyora era molt agradable, jo la vaig conèixer a una trobada poètica a Centelles...
EliminaSeria fantàstic tenir un mà amiga disposada a ajudar-nos sempre!
Petonets, Carme.
Que maco... A mi també em passa, l'altre dia ho pensava: escric perquè em costa parlar, o perquè parlant em costa dir el que realment vull dir i que m'escoltin. Moltes gràcies per compartir experiències, M. Roser!
ResponEliminaGràcies a tu per ser-hi...A mi m'agraden molt els poemes escrits per gent del camp , homes o dones, potser perquè jo hi connecto més...Realment el què escrius moltes vegades costa verbalitzar-ho!
EliminaPetonts, SÍlvia
Estimar el silenci no és només patrimoni dels poetes. Jo no diria que l'estimo, però sí que el valoro en la justa mesura.
ResponEliminaTotalment d'acord, XeXu, però potser els poetes el valoren més, en general...A mi sempre m'ha semblat una situació molt agradable i això que jo soc molt xerraire, però, de vegades...
EliminaBon vespre.
Lindo!! é sempre gostoso sentir a mão amiga que além da presença ainda afaga a alma.
ResponEliminaMesmo distante assim sinto tua mão na minha,com aconchego de nossa amizade.
beijos
Joelma
Joelma , molt bonic, "una mà que acaricia l'ànima", es nota que tens una gran sensibilitat...
EliminaLa teva mà en la meva, d'amiga a amiga, també n'he sentit la calidesa!
Petonets i somriures.
Elimina
El poema es preciós. Aquí tens una ma amiga :)
ResponEliminaSi que ho és... Les terres on vius, són molt inspiradores...
EliminaL'accepto de bon grat aquesta mà amiga i t'ofereixo la meva sempre que et faci falta!
Petonets dolços.
¡Hola Mª Roser!!!
ResponEliminaQue lindo poema amiga, abraza un pizco la melancolía, la añoranza o necesidad de la mano amiga. Me ha encantado, a pesar del traductor que no lo traduce bien,, pero lo he entendido, sino intuyo! Y ya.
Ha sido un placer pasearme por tus preciosas letras.
Te dejo mi gratitud y mi estima, por tu buen hacer y tu cercanía.
Besos azules en vuelo. Y se muy muy feliz.
Hola Marina!
EliminaUn lindo poema que en este caso , no és mio, sinó de una mujer de campo que después de las duras tareas, todavia sacaba unos momentos para escribir sus emociones...
Estos paseos por los blogs, siempre nos aportan satisfacciones, sobre todo cuando podemos compartir lasencillez de nuestros sentimientos.
He podido coger unos cuantos besos, que me salieron al paso y que me alegraron n el día.
Un beso con sonrisas!
Hauríem de donar més sovint la mà, espontàniament. I si te la demanen d'aquesta manera, encara més!
ResponEliminaGràcies Roser per donar-nos a conèixer aquesta treballadora de la terra i la poesia.
Gràcies a tu Xavier!
EliminaVa ser un goig per a mi conèixer-la...I és que el camp inspira molt, malgrat la duresa del treball.
Una mà salvadora no se li nega a ningú i si va acompanyada d'uns precs tan plens de sentiments, és tot un plaer.
Bona nit tardoral( ara , sí).
Aquestes mans que encara són a l'abast quan es necessiten, són les que ens salven sovint de deixar de creure en la humanitat. Benvingudes siguin!
ResponEliminaUna abraçada!
I tant Montse, mentre hi hagi unes mans amigues, disposades a acudir a la crida d'algú que passa per uns moments crítics, vol dir que el món encara té solució...
EliminaPetonets de bona nit.
ResponEliminaEl silenci és la llavor del mot i la mà el símbol que venç la por. Sensible i meravellosa entrada, M. Roser.
Abraçades, des de El Far.
M'agraden les teves paraules...Amb unes mans plenes de la llavor del silenci, que acudeixin a la nostra crida, no hem de tenir por de res...
EliminaPetonets cap el Far, Jordi.
Querida y entrañable amiga Roser, ya estoy de regreso estaba de viaje por eso mi tardanza en visitar tus maravillosos textos y poemas.
ResponElimina¡Este es hermoso! yo te ofrezco mi mano amiga en la distancia, quzas este helada tambien pero lleva cariño hacia ti.
Amigo: aprieta hacerme fuerte, bien fuerte la mano
tú que la tienes segura y reposada;
tengo muchas, muchas ganas de llorar
y me encuentro sola en medio de la multitud.
un besito y mi abrazo.
Con razón tu blog también estava descansando...
EliminaGracias por tus palabras , amiga. A pesar de la distancia he percibido la calidez de tu mano y me quedo con el cariño...
Fíjate, lo bien que has traducido el poema; cuando hay sentimientos de por medio, los idiomas siempre son un puente que nos une.
Besos y sonrisas.
M'ha agradat molt el poema de Maria Font i Castany... versos senzills i directes, com són sempre els versos que saben parlar en silenci.
ResponEliminaUn abraç
Tinc debilitat pels poemes de la gent del camp, perquè tenen una sensibilitat especial, pel contacte diari amb la natura...I de silenci no els en falta pas!
EliminaPetonets, Ximo.
Has fet molt bé de compartir aquest poema tan bonic i tan ple de tendresa. I, alhora, de donar-nos a conèixer aquesta sensible poeta.
ResponEliminaEstimo al silenci, perquè em permet "sentir" moltes coses, inaudibles entremig del brogit.
Petonets!
Realment era una persona dolça i tímida, em va agradar conèixer-la...
EliminaÉs veritat, només el silenci ens permet escoltar sentiments, tan si venen de fora com els que guardem ben endins!
Petonets, Glòria.
Les mans amigues s'agraeixen tant!
ResponEliminaJo també sóc de poc parlar. Potser per això els meus comentaris sempre són curts.
Un mà amiga et pot salvar de mots entrebancs...
EliminaJo sóc una enamorada del silenci, però per altra banda, sóc bastant de enraonadora, encara que sembli una contradicció...
Petonets i somriures.
Molt molt bonic el poema, val la pena deixar-se agafar per la mà d'un amic, confiar-hi, tot i que de vegades sembla que potser no ens entendrà, que cadascú està en el seu món i que ens creuem, sí, però que tornem al nostre món. Potser val la pena, ni que sigui per aquests encreuaments, que ens donem fort la mà...
ResponEliminaA mi em sembla que un amic és aquell que hi és quan li demanes, però que també et dóna la mà quan tens un problema, encara que no li demanis...Potser és una bona manera de saber amb qui pots confiar.
EliminaEstic contenta, he anat a votar i m'ha sorprès la gentada i el bon ambient que hi havia...
Petonets, Gemma.
Emocionant el poema, pels sentiments i per les certituds que demostra. En tal dia com avui, veiem que si ens donem la mà s'esvairan moltes de les nostres temences.
ResponEliminaBona tarda, Roser.
I tant que si Olga, els sentiments i són a vessar en cada vers. Avui si més no, hem allargat la mà a molta gent i això ens dóna confiança, però encara caldrien més mans enllaçades per arribar al cim de la llibertat...
EliminaPetonets, Olga.
Preciós aquest poema buscant la ma amiga. M'ha emocionat la història de la Maria i el seu silenci.
ResponEliminaUna abraçada M. Roser.
Realment era una persona que intentava passar desapercebuda i vaig poder comprovar que la timidesa l'acompanyava, malgrat l'edat tan avançada que ja tenia...
EliminaPetonets, Anna.
Bell poema!, què fariem sense poder agafar la mà d'un bon amic. Dóna i rebre la mà enforteix el cor. I també valoro el silenci, malgrat no ser poeta.
ResponEliminaT'allargo la meva mà, de tot cor!
Si que és bonic Audrey. Una mà que ens acompanyi, que ens acaroni...Com dius tu enforteix el cor del qui la dóna i del que la rep.
EliminaSer poeta no és només patrimoni de qui fa versos, és una actitud davant la vida i em sembla que tu, la tens amb escreix.
Moltes gràcies, m'arriba el seu caliu.
Petonets.
Què maco aquest homenatge de l'amistat que ens has regalat amb aquest poema de la María Font, tan ben escollit!!
ResponEliminaEn LLach també té una cançó molt maca "Dona'm la mà" (D'e'n Martí i Pol) que m'agrada molt.
M'ha agradat ser una més en aquesta trobada tan maca de mans amigues, en silenci...Jo també la deixo estesa.
Una abraçada molt forta.
Aquí el mèrit és de la Maria...Si furguéssim una mica, trobaríem molta gent del camp amb uns sentiments molt poètics i, de vegades, ni ells en són conscients.
EliminaM'agrada molt això de mans amigues en silenci...Són petites alegries que la vida ens regala.
I jo l'estrenyo ,en el silenci d'aquest capvespre tardoral...
Molts petonets.
Conec a moltes persones q escriuen, dibuixen, toquen instruments... pq els costa expressar-se oralment. O s'ho pensen. Jo tb m'hi incloc.
ResponEliminaÉs veritat de vegades les mans ens serveixen per expressar els sentiments quan no sabem fer-ho amb la paraula; com dius tu, tocant un instrument, dibuixant o escrivint...Si només s'ho pensen , sempre hi pot haver l'opinió d'un amic que els faci veure les coses clares. I estic segura que tu t'expresses molt bé!
EliminaPetonets.
M Roser
ResponEliminaQuin Poema més preciós.
L´he llegit en veu alta.
Mercés per aquest Post m´has donat a coneixer una Poetesa magnífica.
En Marti Pol, el vareig veurer en persona, quan va vindre a Valencia amb en Lluis Llach en "Un Pont de Mar Blava", fa 21 anys, aleshores ja anava amb cadira de rodes.
Et dono la má junt amb un petó desde Valencia, Montserrat
Perdona, no havia vist el teu comentari...
EliminaSi que és bonic i pensa que jo vaig conèixer la poetessa que ja tenia prop de noranta anys i era molt tímida i entranyable...
Ves per on, dec ser de les poques persones que em trobo pel bloc, que no els agrada gaire en Llac; m'agraden les lletres, però cantades per algú altre!
Petonets.