Solem anar a la muntanya a buscar el silenci, però de vegades es fa difícil de trobar, perquè hi ha mil i un brogits que l’alteren encara que, si formen part de la natura, no trenquen l’encís propi de l’entorn. Dins d’aquest sac i podríem encabir-hi el zum-zum de les abelles i dels borinots que festegen les flors, els diferents cants d’ocell que, dins de cada espècie, es fan la competència intentant enamorar l’ocelleta més gentil, algun gos que borda en la llunyania demanant una mica d’atenció del seu amo... També hi podem incloure la remor del vent entre els arbres, minúscules campanetes de plata ”dringadores”. I si és a ple estiu, podrem afegir-hi el cant dels grills que ens fa endormiscar entre els pins.
Però també hi ha els sorolls de la civilització i aquests sí que desequilibren l’encant de la muntanya. Potser sentireu l’espetec d’algunes motos que, sovint no passen de ser afeccionats amb petits scuters devoradors d’asfalt. De tan en tan ens dona un petit ensurt algun avió que travessa el cel deixant un rastre de núvols artificials. També, d’alguna carretera llunyana, ens arriba el soroll somort de Fitipaldis de diumenge i, fins i tot, es pot escoltar el cloc-cloc de les pilotes de tenis d’algun partit entre “yupis” estressats. I. És clar, no ens hem d’oblidar de la xerradissa i de vegades cridòria de l’element humà. Molts han canviat l’estrident transistor per taps sonors a les orelles, com si necessitessin un amulet que els deslliures de no se sap quins hipotètics perills del silenci.
Si tot aquest enrenou el fiquéssim en una coctelera musical, en sortiria una melodia tan dissonant que ens faria enyorar la pau d’un sofà còmode i un bon aparell d’alta fidelitat, on sonés alguna simfonia mozartiana o alguna meravellosa ària de Verdi ; encara que haguéssim de canviar la ginesta florida, pels testos de geranis del balcó de casa i els cants dels ocells boscans, per les refilades dels canaris que, engabiats al terrat del veí, somnien volades imaginàries i llibertats impossibles.
M. Roser Algué Vendrells
