Subscribe:

dilluns, 25 de desembre del 2017

FELICITACIÓ

Pispat de ca la Carme. Gràcies!

Xtec blocs
Que l'arbre de Nadal ens doni sempre la seva ombra, 
 i l'Estel de Nadal ens acompanyi amb la seva claror!
( A TOTHOM)

BONES  FESTES 

M. Roser Algué, Vendrells

divendres, 15 de desembre del 2017

PRESENTACIÓ  DEL  LLIBRE

La presentació del llibre aquí a Esplugues va estar molt bé, va ser molt entranyable i la música del saxòfon va arrodonir-la. Al final del post en podeu veure algunes fotos...

 Encara que amb la sinopsis ja es veu més ho menys de que va el llibre, us puc dir que són una quarentena de cartes escrites a un noi d'una presó del nostre país, ja fa uns quants anys. Només hi ha les meves cartes, perquè per posar-hi les seves, hauria de demanar-li permís i com que ja fa temps que no estem en contacte...També penso que és una manera de fer treballar la imaginació; llegint les meves , es poden intuir les seves.

El pròleg me l'ha fet el "Director general de serveis penitenciaris", que és qui em farà la presentació a Barcelona.  Quan ho sàpiga , ja us diré el dia i el lloc, perquè  ho decidirà ell... 

















Quan jo el vaig conèixer, el Dani, s’havia passat mitja vida entre reixes, entrant i sortint, segons el seu comportament. La primera vegada era poc més que un adolescent… Quant va sortir definitivament de la presó, tenia més de trenta anys i en feia set,que no se n’havia mogut. I aquí va acabar la nostra relació epistolar!
"Veig que tu, Dani, ets optimista i positiu en el fons; jo també ho sóc. Penso que mai ens hem de donar per vençuts, perquè per més que ensopeguem amb els entrebancs que la vida ens ha deixat al mig del pas mentre fem camí, sempre podrem veure, si ens hi esforcem, una llumeta que ens farà de far i ens ajudarà a arribar a bon port, per molt forta que sigui la turbinada o per molt negra que sigui la nit. Segur, segur que, com dius, encara et queden moltes coses importants per fer…
Encara que suposo que la gent no us ho posa massa fàcil, per aquesta mania que tenim de jutjar els altres. Hi ha una frase molt maca dels antics indis americans sobre aquest tema. La frase diu: “Abans de jutjar una persona, camina durant tres llunes amb els seus mocassins.” (Parlant de lluna, avui hi ha lluna plena, però la tapen els núvols)".

Si us interesa, podeu trobar-lo a les llibreries següents:
 A Barcelona el tenen a la llibreria "La Impossible".
Estem negociant amb El Corte Inglès, la Casa del libro, la Central...Segurament que a d'altres llibreries, si el demaneu, us el poden aconseguir. A la resta de Catalunya el tenen a:

Llibreria Esplugues--Esplugues
Llibreia Cal LLibreter--Sant Just Desvern
Llibreria Geli-- Girona
Llibreia Sauret--Tàrrega
Llibreria Caselles--Lleida
Llibreria la Tralla --Vic
Llibreria La Cultural--Vilafranca del Penedés
Llibreria Parcir-- Manresa
Llibreria la Rambla--Terragona
Llibreria Huch--Berga

I sempre me'l podeu demanar a mi... T 93 3715299
m.rosalve@hotmail.com









 Podeu veure la Roser, la Núria que va presentar el llibre el Manuel, l'editor , la Mireia, la saxofonista, i una part del públic.
El primer llibre que vaig dedicar va ser a l'Aina, que estava més contenta que un gínjol i l'agafava com si fos un tresor...

M. Roser Algé Vendrells.

dimarts, 28 de novembre del 2017


NOU  LLIBRE...

Aquí teniu la invitació per a la presentació del meu nou llibre... Si us fa il·lusió hi sereu molt ben rebuts.

També faré una presentació a Barcelona, però no sé  quin dia ni on, perquè no depèn de mi, sinó de qui m'ha de fer la presentació, el senyor Amand Calderó, director general de serveis penitenciaris, que també m'ha fet el pròleg. Vaig pensar que pel tema del llibre, seria molt adient que ho fes ell. ( Ja ho veieu, jo pico molt amunt). Quan sàpiga el dia i el lloc, ja us ho faré saber.

Em fa molta il·lusió perquè jo no pensava publicar més llibres , però de vegades les circumstàncies decideixen...

M. Roser Algué Vendrells.

dissabte, 11 de novembre del 2017

  Passejant per l' Alta- Anoia,  la Segarra, el Solsonès, el Bages...


Ermita de Sant Sebastià a un turonet des d'on podem contemplar 
el poble de Calaf.

Calaf (Alta Anoia)

Aquest poble té una fàbrica molt important de ceràmica i em va fer gràcia fotografiar els munts de terra de colors diferents...

I aquí arribàvem a cal Ros

La Nuca , molt educada ella, em dóna la benvinguda.

A l'Antoni, un enamorat de la terra, aquest any l'hi ha fet il·lusió plantar una vinya,  ja veieu que els ceps són petitets, però amb aquest sistema de rec, potser aviat podrà collir raïm.

El girasol que des de l'hort, va seguint, la nostra estrella...

La carabassa de fer bonic, a l'altra punta de l'hort.

El poble de Torà ( la Segarra) té uns carrerons estrets i molt bonics.

I ja veieu que són molt catalans...

Té una construcció antiga que és una font

i també els antics safarejos públics.

La torre de guaita de Vallferosa ( la Segarra) és molt especial, perquè és l'única que tenim al fons d'una vall.

Al peu d'aquesta enorme torre, hi ha la restes d'una església que sembla que volen restaurar.

Pujant de la torre cap a la carretera, feia un sol de justícia i jo no portava gorra...
(Només cal una mica d'imaginació)

El Santuari de Pinós, al cor de Catalunya, (Solsonés-Bages))ja fa temps vaig fer-ne un post força complert.

Les dues germanes seient sobre un tronc , amb la fantàstica vist dels Pirineus , al fons.
I aquí tenim el llogarret de Lloberola (Solsonès), fet a mida per enamorar les càmeres fotogràfiques dels "caçadors" de paisatges de natura.

Des de totes bandes tenies la garantia de fer una foto bonica.


Fins i tot el cel era preciós, amb aquest sol de claror somorta de cap el tard, que té un aire màgic...

Al post , "des del bressol" hi ha el final d'aquesta passejada( al Bages)

M. Roser. Algué Vendrells.

dimecres, 18 d’octubre del 2017


Apel·les Mestres, és un dels meus poetes preferits, avui dono la benvinguda a una  tardor  plujosa, amb un dels seus poemes!

NOTA DE TARDOR



Històries del vi, Jordi Bru 

Per la vinya vermada i solitària
     passava aquest matí:
recargolant-se els pàmpols d'or i grana
     deien quelcom de trist.
Dels serments arrugats, caiguts en terra,
     ne penjava un gotim;
de cap a cap de vinya, ni una abella,
     ni una cançó d'estiu!
De sobte una oreneta endarrerida,
     desterrada del niu,
ha passat a frec d'ala per la vinya,
     ha xisclat... i ha fugit.

Apel·les Mestres


Natura (Sant Quirze de Valles)

M. Roser Algué Vendrells
                     
       

divendres, 29 de setembre del 2017

 DES  DEL  BRESSOL !!! 

Aquest post no havia de sortir avui, però he pensat que per les fotos, calia...
A la tornada de les minivacances de tres dies, vam fer un tomb pel lloc on vaig néixer , Valls de Torruella, una colònia tèxtil  a la vora del riu Cardener, que ara pertany al municipi de Navàs.

El riu Cardener a la sortida de la colònia. A la seva riba hi havia molts horts, ara també n'hi ha.
Aquesta va ser la meva primera escola. A la dreta de l'esglèsia hi havia el col·legi de monges on anàvem les nenes i a l'esquerra, al primer pis i vivía el mossèn i la planta baixa  era el col·legi dels nens, que aleshores el meu pare n'era el mestre!

Aquí, a sota les arcades, hi podeu veure la porta d'entrada del col·legi i al costat la finestra de la classe de les més petites.
Al segon balcó de la dreta hi vaig nèixer jo, bé al balcó no, he, he, al pis que li correspon. Al cap d'un temps, quan va quedar lliure, vam baixar a viure al primer pis de la dreta.

I aqui podeu veure el motiu del canvi de pis. El de dalt tenia dues habitacions que donaven al cel obert i el de baix era tot exterior i des d'aquestes habitacions encarades a ponen, veiem unes postes de sol fantàstiques... M'ha agradat molt veure que tant en un pis com a l'altre, la llavor de la independència, al cap de tants anys, ha fet una bona florida!!! Els pisos són ben iguals, només els han pintat això sí, i  per la part del darrera les eixides abans obertes, ara es poden tancar a voluntat, amb una persiana moderna.

Aquí, que abans era un cinema, vaig veure per primera vegada una pel·lícula. Es deia, "Àngeles perdidos" Ara hi ha un teatre i un restaurant, que és on vam dinar. La façana és la mateixa, només l'han pintada.

 Algunes persones ens van reconèixer, sense donar cap pista, i em va fer molta il·lusió, perquè jo sóc pastada al pare i ells havien estat alumnes seus!!!

M. Roser Algué Vendrells.

dilluns, 18 de setembre del 2017

dijous, 14 de setembre del 2017

CAÑÓN DE AÑISCLO

Aquí us deixo una altre de les meves aventures al Pirineu Aragonès...
Jo vaig fer moltes fotos, però com que aleshores s'havien de fer amb carret, les tinc guardades en albums i era tot un enrenou posar-les aquí. Les dues primeres són del meu amic, Sergi Boixader i les altres les he trobades a Internet.

Vall d'Añisclo.

Cascada de la Cueva.
Aquesta excursió també es  del mateix estiu que la que us vaig explicar abans de les vacances del blog...
El Cañón d'Añisclo, és un lloc espectacular en una de les moltes valls del Pirineu. Hi ha un pont que el travessa i si un té vertigen, que no és el meu cas, val més no mirar avall perquè impressiona i sembla que l'aigua et cridi!
Si pot arribar en cotxe  fins ben a prop, però em vaig estimar més caminar una estona fins el pont, on vaig estar atmirant la natura en estat salvatge. Cap el migdia vaig pensar que havia de buscar un lloc per dinar, ja que volia visitar uns quants poblets de la Vall.

Cañón de Añisclo.

Cañón de Añisclo.

Cañón d' Añisclo.

Agafo el cotxe per enfilar-me per una carretera de terra i recordo que feia una calor de mil dimonis i per aquella vessant de la muntanya no hi havia ni un arbre que fes una mica d'ombre caritativa i jo no portava aigua...
Vaig seguir uns quants poblets i de restaurants res de res o sigui que ni fer un mos, ni veure aigua i vaig decidir tornar cap a algun poble més gran. Mentre, la Roser mig marejada, però encara amb esma per visitar els poblets abandonats. Concretament, a l'arribar a un d'ells, ja no podia més i no es veia ni una ànima ni de quatre rodes ni de dues cames. Vaig començar a perdre el món de vista, però no em vaig espantar,  tan a prop del cel, no era pas un mal lloc per quedar-s'hi.  De cop i volta sento un cotxe, una família que també feia turisme...Recordo que ells com que anaven amb nens,( que em miraven ben astorats) portaven aigua i em van ben refrescar i de mica en mica em vaig anar refent. Em van dir si em veia amb cor de conduir (havia de fer 40 km) i vaig dir que sí. Jo anava al devant a poc a poc i ells em seguien, fins que vam arribar a un poble. Aleshores jo els vaig agrair l'ajuda i cap a buscar una farmàcia. El senyor que atenia em va dir que havia tingut un cop de calor, i que begués molta aigua. I després de reposar una estona, torno a agafar el cotxe i cap a Ainsa, que no tenia ganes que se'm fes fosc pel camí!!!
Perquè veieu que les meves aventures encara que focin, de vegades, una mica desventurades, sempre acabaven bé. Ah i l'endamà tenia hora per anar a muntar a cavall i sí que i vaig anar i no vaig caure... Vam seguir un caminet planer a la vora d'un rierol!


Ermita de Sant Urbez.
Ermita de Sant Urbez.
Església de Sercué.

Aquestes són algunes ermites que vaig trobar pel camí...He de dir que de tot s'apren perquè des d'aquell dia sempre he portat una muda ( amb tovallola inclosa)i aigua, al cotxe!!!

M. Roser Algué Vendrells.