Subscribe:

dissabte, 22 de maig del 2021

El club de les cireres
(Veig que hi ha cirerers amb flors blanques i d'altres amb flors rosades!)





Hi havia una nena molt presumida que es deia Nora i tenia un petit trauma. A ella li agradava anar abillada amb tota classe de guarniments, per ser sempre la més guapa i la que cridés més l'atenció, però ai las, quan va néixer, la mare va dir que a la seva filla ningú no li foradaria les orelles, que era una cosa molt primitiva...I és clar aquest fet va tenir conseqüències: la nena no podia portar arracades! Em direu per què no se les posava de clip, però li feien malt o li queien i la nena sempre estava emmurriada.

Un dia ben entrada la primavera, que feia un bo que enamorava, va decidir anar a fer un vol pels camps propers de casa seva per veure si li passava el mal humor.

I badant, badant, va veure uns camps amb uns arbres plens de boletes vermelles. Era un cirerer.  Si va atansar i pogué comprovar que moltes boletes penjaven de les branques , per parelles. La cara se li va il·luminar, se les penjaria a les orelles i segur que li quedarien d'allò més bé. I així va fer-ho,  es va emmirallar en un petit rierol d'aigües cristal·lines i es va trobar molt bonica.

Per fi, cada any, a la primavera, buscava l'arbre que tingués les cireres més vermelles i durant un temps era la nena més feliç del món amb aquelles arracades tan ecològiques.

I ves per on , totes les seves amigues se'n van enamorar, i el seu cole , a la primavera semblava un jardí. Com que eren molt modernes van decidir que crearien un WhastsApp, i així podrien quedar per fer festes totes ben guarnides de vermell. Que quin nom li van posar? Doncs el Club de les Cireres!!! I la Nora, ara estava contenta i feliç!!!

M. Roser Algué Vendrells.

26 comentaris:

  1. Un conte molt dolç i no només per les cireres. 😉
    A mi, de petita, també m'agradava penjar-me cireres a les orelles... serà perquè mai he pogut dur arracades de cap mena.

    Aferradetes, Roser.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs mira, ja som dues, jo tampoc n'he portades mai, la mare( com la del conte) no va voler que a les seves filles els foradessin les orelles...
      Jo també m'hi penjava cireres, perquè ens enfilàvem al cirerer a collirne!
      De tant en tant m'agraaescriure contes adreçats a la mainada.
      Petonets, Lluneta.

      Elimina
  2. Es un árbol maravilloso. Me encanta verlos en flor, son mágicos.
    Petonets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. De pequeña nunca de pusiste cerezas, como pendientes...Las niñas solíamos hacerlo!
      Petonets , Rocío.

      Elimina
  3. De petit també m'agradava penjar-me les cireres a les orelles com si fossin arracades.
    Enguany ho tornaré a fer.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em sembla molt bé Xavier, veig que de petit ja erets una mica feminista...Nosaltres ens enfilàvem als arbres i també ens cruspíem les cireres...
      Bon vespre Xavier.

      Elimina
  4. Jo, com sa lluna, no podia suportar les arracades de veritat. Amb el disgust corresponent de la meva mare, que a mi si que m'havia fet foradar les orelles i que creia fermament i amb fe cega que les nenes havien de portar arracades. Jo les perdia, me les treia, em feien mal. Des que em vaig fer gran mai més no n'he portat.

    Alliberada de les arracades, les cireres sempre són benvingudes, Aquest any me les tornaré a posar amb la petita Joana, a veure si a ella també li agraden.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tot això que ens hem estalviat Carme, jo am faig creus que la meva fos tan moderna en aquella època, ni ma germana ni jo ens les hem foradat de grans, i ella a les seves filles tampoc, però en aquest cas van decidir fer-ho, i la meva reneboda va donar la llauna fins que li van fer, devia tenir 7 o 8 anys i no es va queixar gens.
      Peonets, Carme.

      Elimina
  5. Som molts els que ens hem penjat cireres a les orelles, és molt divertit!
    Un conte molt bonic i graciós M.Roser.
    A casa de la meva mare fa anys teniem un cirerer però feia les flors blanques. m'agraden més els que fan les flors rosades com aquest tan bonic que has posat al blog.

    ResponElimina
    Respostes
    1. De tant en tant penso en la mainada...Nosaltres com que a casa meva de petita èrem pobrets i alegrets, aprofitàven les coses que la natura ens regalava, encara em veig enfilada al cirerer, cireres a les orelles i també cap a la panxa mmm!
      Petonets, Marta.

      Elimina
  6. I de petits,a casa, també ho fèiem, fins i tot en posàvem una entre els dits i ja teníem anell ! :)
    Bon relat !!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, de tant en tant cal pensar en la mainada.
      Sobretot si vivíem al camp i tenien cirerers a prop i això de l'anell també ho feiem...
      Bon vespre, Artur.

      Elimina
  7. Que hermoso y tierno relato, preciosa la flor del árbol de cereza.

    Mi hija Lili siempre perdía un arete en la actualidad dejo de usarlos creo que hasta se le cerraron los agujeros de sus orejas.

    Besos con mi saludo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gracias bonita, de vez en cuando hay que pensar en los chiquillos...
      Estas flores son preciosas! Yo nunca he llevado porque las de clip no me gustan...
      Muchos besitos, color cereza, amiga.

      Elimina
  8. Boa tarde minha querida amiga. A cerejeira é uma árvore que quase não vemos aqui no Rio de Janeiro, mais suas flores são maravilhosas. Grande abraço e uma excelente semana.

    ResponElimina
  9. Bona tarda Luiz, e.l cirerer és un arbre meravellós que fa unes flors molt boniques...I les cireres són molt bones.
    Que tinguis també una bona setmana.

    ResponElimina
  10. Encara em poso cireres penjant de les orelles. Bonic el conte, però la felicitat curta.
    Saps l'endevinalla: "Dondorondon s'està al terrat / amb trenta mil homes a cada costat, / tots van vestits de vermell, / menus Dondorondón, que és el més vell."?
    Mentre rumies, et desitjo bon vespre. Una abraçada

    ResponElimina
  11. Jo també ho faig, és bonic tornar a ser una nena...El conte el vaig fer pensant amb la meva renevoda que ara té 11 anys i sempre ha estat molt presumida...He,he l'endevinalla és el cirerer , fàcil, no he hagut de rumiar gaire!
    Avui amb aquest dia tan preciós que fa i com que encara no és hora d'anar a dormir, et desitjo un bon capvespre, contemplant el mar. Petonets.

    ResponElimina
  12. Respostes
    1. Moltes gràcies , Rajani...M'agrada que el trobis bonic!

      Elimina
  13. Quin conte més bonic, m'has fet somriure, Roser!
    També soc de les que es posava cireres a les orelles quan era petita, de fet, ara ja soc gran però cada cop que menjo cireres me'n poso a les orelles, hehe. Diuen que no hem de deixar de ser nens.
    Petonets, Roser

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sovint m'agrada escriure alguna cosa per a la mainada...Jo també me'n poso de vegades, per fer la gracieta, de petita, com que no tenia les orelles foradades, eren tot un tresor primaveral. Tens raó de tant en tant hem de treure la nena que portem dins!
      Petonets, Núria.

      Elimina
  14. Quin conte més entranyable. Qui no havia jugat a posar-se les cireres d'arracada!?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies XeXu, tens raó em sembla que era bastant normal entre la mainada...Ens ho passàvem bé sense gastar res de res!
      Que tinguis una bona nit.

      Elimina
  15. Així doncs, Roser, aquest és l'origen de les arracades de cireres??? No ho sabia. Ara, si no vas a l'arbre no en trobes d'enganxades. Normalment a la botiga les tenen d'una en una. N'hi volia posar unes a l'Elna i a tot arreu estan igual. Petonets!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Dona, jo les primeres les collia de l'arbre i gairebé totes estaven aparellades, però tens raó a les botigues van d'una en una. Si tens algun camp de cirerers a la vora, cullen dues parelles que segur que a l'Elna li farien molta gràcia i si tu te'n poses unes riureu totes dues!!!
      I que feliços que erem de petits jugant amb aquestes petites joies.
      Petonets, guapetona.

      Elimina