HIVERN ???

Ara que ja torno a sortir a fer algun vol per observar la natura, m'adono que a vegades ens despista... Normalment, aquí, el temps més fred és la primera quinzena de gener, però aquest any, els primers dies del mes, feia un bo que enamorava i, és clar, algunes plantes ja havien tret les seves gales primaverals... Feia molt que no havia vist florir tan aviat les mimoses amb un grog intens i enlluernador i els ametllers, que és el primer arbre fruiter que ens alegra amb les seves flors d'un blanc rosat. Però, ves per on! els arbres han tingut un petit ensurt que, mai millor dit, els ha deixat glaçats! Finalment, seguint la tradició, la setmana dels barbuts ( 2a de gener) s'ha acabat tal com calia, amb caramells de gel arreu. Què passarà amb els ametllers, se'n sortiran? Potser quan el sol els torni a acaronar, la saba resurgirà de nou amb més força. Caldrà esperar i penso que seria una pena que, a la tardor, no ens poguessin obsequiar amb unes delicioses ametlles per a fer panellets i d'altres delicies per llepar-se'n els dits!!!

LLàstima que la tecnologia no ens permeti encara disfrutar de l'aroma d'aquestes flors, un autèntic regal sí no estem encostipats, és clar!!!

M. Roser Algué Vendrells

Avui ha plogut...

Després de la tempesta tinc ganes de veure el paisatge i vaig a fer un tomb. El cel encara és gris. Les nuvolades s'arrosseguen i es confonen amb el mar a l'horitzó, fins al punt que algun vaixell que s'intueix en la llunyania, és difícil saber si va navegant per l'aigua o volant pels núvols. I si miro a l'indret de la muntanya, veig tota la gamma de verds enlluentits encara per les gotes de pluja: el verd maragda, el verd fosc del pi pinyoner, el verd més grisos de les alzines... I pel cantó de la plana, destaquen unes taques platejades; són els pobles que, de tant en tant, apareixen mig amagats dins la boirina que mandroseja per la vall.

Les bestioles del camp treuen el cap arreserades dins els seus caus, per assegurar-se que ja no hi ha perill de fortes gotellades. I si, de sobte, algun núvol s'esquinça i un raig de sol travessa l'humit paisatge, tot es transforma. És com quan després d'una nit fosca, obres la finestra amb els ulls mig enllaguenyats i t'adones que ja és ple dia. Avui l'aigua i la llum han coincidit uns instants, hi ha sortit un preciós arc de Sant Martí. A partir d'ara tot reneixerà amb força, assaonat per la tormenta que ha netejat l'ambient de partícules molestes. És com un metafòric devassall de llàgrimes purificadores, que et deixen una sensació de pau que no es pot pas explicar...

Gràcies, natura, pel teu regal de colors!!!

M. Roser Algué Vendrells

LA GINESTA
(JOAN MARAGALL)

Aquest 2010, fa 150 anys que va néixer Joan Maragall, un dels nostres grans poetes modernistes i per això m'agradaria llegir un poema seu, per fer-li un petit homenatge.

L'estiu ja treu el nas! encara que amb el temps que ha fet fins ara... però sembla que ja és vol despertar. Així doncs, he pensat en el poema "la ginesta", perquè és ara quan aquest arbust fa la seva florida...

Estic segura que si aneu a passejar per la muntanya, quedareu extasiats amb la seva olor i el seu color d'un groc flamejant...

-La ginesta altra vegada
la ginesta amb tanta olor,
és la meva enamorada
que ve el temps de la calor.

-Per a fer-li una abraçada
he pujat dalt del serrat;
de la primera besada
m'ha deixat tot perfumat.

-Feia un vent que enarborava,
feia un sol molt resplandent:
la ginesta es regirava
furiosa al sol rient.

-Jo la prenc per la cintura:
la tisora va en renou
desflorant tanta hermosura,
fins que el cor me n'ha dit prou.

-Amb un vímet que creixia
innocent a vora seu,
he lligat la dolça aimia
ben estreta en un pom breu.

-Quan l'he tinguda lligada
m'he girat de cara al mar...
M'he girat al mar de cara,
que brillava com cristall;
he aixecat el pom enlaire
i he arrencat a correr avall.
(Joan Maragall)

M. Roser Algué Vendrells

MINIVACANCES AMB LLUNA

Els primers dies de Setmana Santa, vaig estar fent camí per uns indrets del nostre país que, normalment, són força àrids(Calonge de Segarra). Aquest any, però, el paisatge era d'allò més verd i per tot arreu trobaves reguerons d'aigua. Aquests són uns dies que pots anar tranquil·lament pels llocs, ja que no hi ha aglomeracions de gent, ni caravanes de cotxes. A més, com que aquesta setmana sempre fa el ple la lluna, també es pot gaudir del paisatge a la nit. Hi ha tanta claror que, fins i tot pots fer passejades sense ensopegar amb les pedres dels camins que, per cert, ja en queden ben pocs perquè l'asfalt els està envaint. La lluna plena, amb l'encís del seu cercle màgic, vigila el descans dels qui hem tingut la bona pensada d'escollir el turisme rural com a lloc de descans i completa el fascinant quadre d'aquest paisatge, veritable regal de la natura.

Hi ha qui es pregunta per què la Pasqua no es mai la matèixa data... molt senzill, és el diumenge després de la lluna plena de març que, gairebé sempre, s'escau a l'abril.

Les fotos són del lloc on vaig fer estada (cal Ros). Van quedar una mica d'estar per casa, doncs amb una càmera senzilla és difícil captar la lluna plena i l'artista tampoc és que sigui gaire "professional".

M. Roser Algué Vendrells

ABRIL VORA EL LLAC

Quan arriba el mes d’abril
vora el llac reneix la vida,
tant se val si és gran o xic;
la vida no necessita
mesures, per fer camí.

El matí és una festa
de cridòria i piuladissa;
l’hora dolça és el capvespre,
quan la tarda es va marcint.

Les granotes, grills i ànecs,
joves pinsans i orenetes
lentament se’n van al niu;
fins parelles de gavines,
gavines de terra endins.



El silenci va caient
sobre l’aigua de l’estany;
el sol que ja és a la posta
ens somriu dins el mirall.

Els arbres del seu entorn
s’hi banyen a frec de nit
mentre s’hi van reflectint
els llumets de les masies
que hi ha vora dels camins.

Quan per fi la vida dorm
surt la lluna silenciosa,
tot passejant-se mandrosa
vetlla amb amor el seu son.



M. Roser Algué Vendrells

QUINA NEVADA!!!
Després de la inesperada nevada d'aquests dies, he mirat si tenia algun poema que parlés de la neu i n'he trobat un. Penso que ara és el moment de posar-lo al blog.

Feia molt de temps que no havia vist nevar, i em va fer molta il·lusió i és que el paisatge era tan i tan bonic...( les fotos de la neu les vaig fer des de casa)

SÚPLICA AL VENT I A LA PLUJA

Vent...
no bufis amb força
que la neu tremola,
talment una núvia
amb el vestit blanc;

tot ell esquitxat
de fines espurnes,
de perles precioses
i cristalls brillants.

Si suau remoreges
el polsim que aixeques,
és un vol d’estrelles
sota un cel daurat.

Si furient rebufes
i embrutes ses gales,
no serà una núvia
digna d’estimar.

I el sol de la tarda
que l’ha vista blanca,
tenyint-la de rosa
sense cap recança,
no l’enyorarà.

Pluja...
no ploris gaire,
que les teves llàgrimes
marciran l’encís
de la blanca amant.

Tes perles salades
seran com espases,
que aquesta blancor
aniran desfent.

I quan a l’albada
el sol, galant nuvi,
cerqui l’estimada
per poder-la fondre
en tendra abraçada,

trobarà amb desfici,
enlloc de neu blanca,
uns bassals terrossos
com del plor del temps.

Llàgrimes amargues
com les que algun núvol
volent consolar-lo,
tornarà a vessar.

Pluja, vent...
no trenqueu l’encís de la neu!

M. Roser Algué Vendrells

PLUJA


Aquests dies, estem immersos dins d'aquesta pluja tan esperada!!! és clar que quan dura tants dies... la pluja gairebé sempre és nostàlgica, però de vegades també és com una amiga que ens fa companyia.



Fa un dia gris com el meu estat d’ànim.
Sempre que fa aquest temps a mi m’afecta,
m’agafa l’enyorança, em poso tendra.
Miro a través dels vidres de la finestra,
les mil gotes que cauen sense pressa.
Un doll de llàgrimes m’amaren la cara;
són llàgrimes dolces, no pas amargues,
de les que donen pau i serenen l’ànima.
I es confonen amb les gotes d’aigua
que han caigut, lentament, tota la tarda.
Tot el dia ha plogut i ara vespreja.
L’aigua se m’ha endut les recances
i m’ha tranquil·litzat...
I m’entretinc mirant la pluja fina,
pensant que d’altres finestres
emmarcaran d’altres rostres,
amb inquietuds semblants o potser noves.
I al final sento com una alegria.
i voldria que no s’acabessin,
aquests dies que em fan companyia

M. Roser Algué Vendrells

SILENCI A MUNTANYA ?

Solem anar a la muntanya a buscar el silenci, però de vegades es fa difícil de trobar, perquè hi ha mil i un brogits que l’alteren encara que, si són propis de la natura, no trenquen l’encís propi de l’entorn. Dins d’aquest sac i podríem encabir-hi el zum-zum de les abelles i dels borinots que festegen les flors, els diferents cants d’ocell que, dins de cada espècie, es fan la competència intentant enamorar l’ocelleta més gentil, algun gos que borda en la llunyania demanant una mica d’atenció del seu amo... També hi podem incloure la remor del vent entre els arbres, minúscules campanetes de plata ”dringadores”. I si és a ple estiu, podrem afegir-hi el cant dels grills que ens fa endormiscar entre els pins.

Però també hi ha els sorolls de la civilització i aquests sí que desequilibren l’encant de la muntanya. Potser sentireu l’espetec d’algunes motos que, sovint, no passen de ser afeccionats amb petits scuters devoradors d’asfalt. De tan en tan ens dona un petit ensurt algun avió que travessa el cel, deixant un rastre de núvols artificials. També, d’alguna carretera llunyana, ens arriba el soroll somort de Fitipaldis de diumenge i, fins i tot, es pot escoltar el cloc-cloc de les pilotes de tenis d’algun partit entre “yupis” estressats. I. És clar, no ens hem d’oblidar de la xerradissa i de vegades cridòria de l’element humà. Molts han canviat l’estrident transistor per taps sonors a les orelles, com si necessitessin un amulet que els deslliures de no se sap quins hipotètics perills del silenci.

Si tot aquest enrenou el fiquéssim en una coctelera musical, en sortiria una melodia tan dissonant que ens faria enyorar la pau d’un sofà còmode i un bon aparell d’alta fidelitat, on sonés alguna simfonia mozartiana o alguna meravellosa ària de Verdi ; encara que haguéssim de canviar la ginesta florida, pels testos de geranis del balcó de casa i els cants dels ocells boscans, per les refilades dels canaris que, engabiats al terrat del veí, somnien volades imaginàries i llibertats impossibles.

M. Roser Algué Vendrells

EL MEU PI

Ja fa uns anys, a l'època en què la meva vena poètica estava més a flor de pell, cada diumange al matí anava a fer una passejada per la serra de Collcerola. Quan els meus peus ja havien dibuixat un munt de petjades sobre el camí, sovint polsós, m'assèia a reposar sempre a l'ombra del mateix pi. Aleshores treia una llibreta i un llàpis de la bossa, i deixava que la meva imaginació fluís lliurement, mentre m'extasiava amb la panoràmica que contemplava des del meu recer ombrívol.

Ben pensat, aquell pi, bé es mereixia el meu homenatge...


EL PI DE COLLCEROLA

En un indret al bell mig de la serra,

ple d'argelagues i matolls florits,

s'alça un sol pi, dominant la carena

i penso que és allà només per mi.

Quan la calor m'enrojola la cara,

la seva ombra em serveix de recer

i embadalida contemplo el paisatge...

tanta bellesa em fa sentir més bé.


I quan distreta alço la mirada,
veig que allà, al lluny, al punt de l'horitzó,
sembla que el mar s'empolvori la cara,
perquè el bell cel pugui fer-li un petó.

I tanta pau sovint em reconforta

i sento alguna cosa molt endins,
que em fa pensar que hi haurà poesia...
mentre hi hagi l'ombra d'aquests pins.



M. Roser Algué Vendrells

EL GROC DE LES GINESTERES

Aquest cap de setmana he anat a fer un tomb per Collserola. La muntanya és, ara, tot un regal per a la vista. És l'esclat de la primavera. Hi ha una munió de colors: verd, rosa, lila blau taronja, vermell i sobretot, el groc de la ginesta, que cobreix mig vessant de la serra i ens ofereix el seu perfum que, malgrat la crisi, és a l'abast de tothom. I m'han vingut a la memòria aquests versos:

"La ginesta altra vegada,
la ginesta amb tanta olor,
és la meva enamorada
que ve el temps de la calor"... Joan Maragall

Jo tinc un senzill poema que també parla de la ginesta.


La ginesta és de les plantes
silvestres, la de més flaire,
segons cada hora del dia
fa una sentor apropiada.

Al matí, després de l'alba,
fa olor de claror que neix
i us encomana energia,
a mida que el nou jorn creix.

Pel ressol. cap a la tarda,
fa olor de fer migdiada
i us estireu sota un arbre
fixant al cel la mirada.

Veient els núvols passar
imagineu mil figures
figures de sucre i nata,
de dolços i confitures.

Sol ponent, a l'hora baixa,
fa olor de trobar el camí,
que us durà cap a la llar
que heu deixat de bon matí.

I si mireu endarrera
veureu tots els camps daurats,
del groc de les ginesteres
que us ha deixat perfumats.

M. Roser ALgué Vendrells