LA VALL D'ARAN
Comentari de la impressió que vaig sentir en el meu primer viatge a la Vall
D’Aran, fent una semblança amb la que va sentir Maragall davant la Fageda d’en
Jordà…Un dels molts exercicis que vaig fer ja fa anys,( per treure’m el títol de català) recuperat de la capsa de les
paraules perdudes…
Una impressió semblant, la sento cada vegada que he fet un viatge a aquest
indret que és com un petit paradís! Recordo la primera vegada que vaig anar-hi.
Era l’estiu i el paisatge ( durant el viatge)oferia una gran variació. A la
Segarra era tot sec, la terra tenia un color quasi blanquinós i els rostolls
eren de tonalitats daurades. Els poblets petits, tenien el mateix color que la
terra, la qual cosa feia que , gairebé, es confonguessin. En anar-nos endinsant
al pre-Pirineu, la terra era més rogenca i les alzines i roures , contribuien a
donar un color diferent al paisatge. Després del Collegats, ja al Pallars, va
ser com entrar de cop en un gran quadre, amb diferents matisos del verd: els prats,
les pollancres i les albes, aquestes darreres amb reflexes d’argent i més amunt
, ja al Port de la Bonaigua, hi havia els immensos boscos d’avets d’unes tonalitats més fosques…Des del cim vaig admirar una visió quasi celestial…La Vall d’Aran va
apareixer al meu davant, com una gran catifa verda contrastant amb la grisor de
les muntanyes pelades , la foscor dels
avets , la blancó de la neu a l’horitzó …Una sensació de calma i tranquil·litat ho envaia tot i em va caldre un gran
esforç per desfer-me de la màgia d’aquelles contrades i tornar a la realitat.
Vaig ser-hi fa molt poc, i és un lloc que em fascina. És un paisatge diferent, i em sembla que m'hi veuran sovint per allà. Va ser una setmana genial, i ara m'has fet venir ganes de tornar-hi!
ResponEliminaTens raó XeXu, és un lloc preciós però si hi anés ara , després d'haver-ne gaudit nou anys seguits, em sembla que em decebria una mica, perquè s'han fet tantes construccions que ma germana em va dir que ja no ho coneixeria...Aleshores si que era una autèntica joia, ara que sempre et pots endinsar per les muntanyes...
EliminaBon diumenge, XeXu.
Unes fotos genials per a un paratge incomparable. Jo vaig estar ja fa uns quants anys, però m'encantaria tornar.
ResponEliminaDoncs si, Mari és que m'ha germana és molt bona fotògrafa...I més quan el paisatge és tan meravellós. Jo fa anys que no hi he anat i això que encara hi tinc amics que sovint em conviden!
EliminaPetonets, Mari.
L'Aran sempre és impressionant. Encara que s'hagi vist moltes vegades.
ResponEliminaNo m'estranya la teva admiració, M. Roser.
Tu t'imagines nou anys seguits de vacances en aquest petit paradís? fins i tot ja entenia una mica l'aranès... I aleshores l'ésser humà encara no l'havia envaït! La pena és que han construït tant, que quan has vist la natura tal com raja, de vegades la nostàlgia et juga alguna mala passada!!!
EliminaPetonets, Xavier.
Vaig ser a Montgarri a finals d'agost, i realment, com la Vall d'Aran en general, és un indret que t'enamora i que t'hi fa tornar. Molt emotiu el text i precioses les fotografies, M. Roser.
ResponEliminaUna abraçada!
Doncs si hi haguessis anat a primers d'agost t'hauries ensopegat amb la festa major, que té molt d'encant, perquè Montgarri encara manté la seva personalitat...Moltes gràcies Montse i li diré a ma germana que estarà contenta.
EliminaPetonets, bonica.
uns paisatges bells i unes fotos esplèndides ! i de pas et felicito a tu pel teu sant ,val més tard que mai...ah i a la teva germana per les fotos!
ResponEliminaTenim unes muntanyes tan boniques que si n'haguessis de triar una , seria ben difícil... Moltes gràcies per la felicitació i no et `preocupis, que tots els Sants tenen vuitada. Passaré la felicitació a la fotògrafa!!!
EliminaPetonets, de diumenge.
Amb el teu escrit em fas participar d'aquest viatge encantador.
ResponEliminaM'agrada compartir-lo, gràcies!
La teva germana és llueix com a fotògrafa. Felicita-la de part meva.
Petonets
És que aquest estiu, em vaig dedicar a buscar escrits antics i en vaig trobar alguns que ni me'n recordava que els tenia i quan vaig veure les fotos de ma germana ( la felicitaré), vaig pensar que en podia fer un post...
EliminaPetonets, bonica.
sens dubte un paradís on perdre's sempre que es pugui.
ResponEliminaI tant que si Joan, a fer companyia als isards...
EliminaPetonets.
Jo no he estat mai a la Vall d'Aran però les teues paraules, i les fotos també, ens la mostren preciosa.
ResponEliminaSegur que la trobaries preciosa i t'inspiraria per a fer aquests poemes teus meravellosos!
EliminaPetonets.
Ara, que fa un vespre rúfol amb el mar de llevant, em refugio en el teu blog i, pel que hi dius, és com si tornés a una casa estimada. La Vall d'Aran era el cim dels nostres somnis. Hi vam ser de viatge de nuvis, amb gran empipament per part dels pares, que ens volien fer anar a llocs més "vistosos". Però nosaltres, amb llibres i cap al bosc. Érem a Aubert, a la fonda Dedieu, que encara hi és, i ens tractaven a cos de rei, fins i tot tinc els menús apuntats en una llibreta.
EliminaBé, ja m'he esbravat. Ah, m'he fet portar una bandera occitana i l'he penjat en una porta vidriera. Els Xirinacs provenim de la Gascunya.
Bona nit, Roser.
Veig que aquí a Tarragona ja ha començat la llevantada, demà pentinarà la resta de Catalunya ( una forma de protesta dels malaguanyats indígenes?)
EliminaGràcies per refugiar-te en el meu blog hi trobaràs el caliu que et mereixes...I què t'he d'explicar a tu de la Vall d'Aran si vas gaudir dels seus paisatges, de bracet amb uns dies plens d'aquell amor que mai s'oblida, sobretot en el teu cas que ha perdurat en el temps. M'agrada això de la bandera, cal que no oblidem els nostres origens! Jo sóc un projecte fet a l'Aragó, però només fruit de les circumstàncies de la vida...
Bona nit, Olga!
Jo fa temps que no la visito, però la Vall d'Aran és un lloc fabulos. Tant a l'hivern amb la neu, com a l'estiu amb el seu verdor. M'agrada retornar-hi de tant en tant.
ResponEliminaQue bé que hi puguis anar sovint...Jo , a l'hivern no hi he anat mai, però deu ser fantàstic, tot blanc, llàstima que han canviat una mica el paisatge amb tanta construcció!
EliminaPetonets, Imma.
¡Hola, Mª Roser!!!
ResponEliminaEsta si que es una entrada de lujo, vaya paisajes de ensueño que has palpado con tu presencia, según intuyo, porque no acabo de entender el idioma.
Nos dejas un reportaje de bellísimas fotografías que hablan por si solas de la belleza de ese entorno natural. Gracias por hacernos participes de esos valles con encanto.
Ha sido un inmenso placer pasearme de tu mano por esos lugares tan bellos.
Te dejo mi gratitud y gran estima.
Un abrazo grande y se muy -muy feliz.
Llevas razón, una belleza de paisajes como todos los del Pirineo y demàs montañas del norte. Yo pasé en este pueblo las vacaciones de nueve años seguidos, fue una delícia. Las fotos las hizo mi hermana que estuvo alli este verano.
EliminaA mi la naturaleza en todo su esplendor , me apasiona! Siempre es agradable compartirla con alguien que ama la belleza!!!
Gracias por estar siempre al quite...Hoy, con un día lluvioso como tu Galícia, parece que estamos mas cerquita.
Besitos de otoño, amiga.
Hola M Roser.Preciós l´escrit i les fotografíes.
ResponEliminaSaps, bueno no ho saps, t´explico que al any 1973 estan embaraçada del meu fill Jordi i el gran tenía 2,5 anys, vareig anar amb el meu marit a la Valla d´Aran, a Talarn, a Salardu.
Els apisatges preciosos, pero jo estava molt mareijada a causa del embarás i no els vaig poguer disfrutar prou.
T´envio molts petons amiga poetesa, Montserrat
T'entenc Montserrat, perquè aquests paisatges fantàstics de muntanya, estan plens de revolts i és molt fàcil acabar mig marejada. Celebro qu t'hagi dut bons records!
EliminaPetonets guapa
Molt maco l'escrit sobre la vall d'Aran, va bé de tant en tant treure records de coses escrites. Felicita la teva germana per les fotos, també genials.
ResponEliminaUna abraçada M. Roser.
Gràcies Anna, de vegades trobes escrits que no recordaves que els tenies i ve de gust compartir-los...Gràcies de part de la Dolors.
EliminaPetonets.
La Vall d'Aran anomenada també la "petita suïssa", una comarca envejable i tranquil·la, qui hi va repeteix! per gaudir-la les quatre estacions de l'any. Maco l'escrit i no menys les fotografies. Molt bé M Roser!!
ResponEliminaI tant Rafel, jo vaig repetir nou anys, però sempre a l'estiu...Per això em recordava de la festa de Santa Margarida! Fins i tot la gent del país em convidava a dinar pels dies importants i jo no volia que em parlessin el català, perquè l'aranès és molt bonic i en vaig aprendre una mica!
EliminaPetonets, Rafel.
La Vall d'Aràn és un Paradís emocionant!!!
ResponEliminaImàtges molt ilustratives i fantàstiques.
Gràcies guapa.
Petonets Roser.
I tant que sí, és una petita meravella...Les fotos són de ma germana que li encanta, fer-ne!
EliminaGràcies a vosaltres per ser-hi sempre!
Petonets Olga i Carles.
Hola mi linda amiga M.Roser.
ResponEliminaEspero estes descansando estas vacaciones forzosas que me han dejado preocupada, deseo de corazón te encuentres bien de salud y si no es así pido a Dios que te recuperes pronto.
Son preciosas las fotos de ese bellisimo lugar que parece de película.
Besos,con mis mejores para ti.
Hola Eugenia, bonita!
EliminaPues tuve un desprendimiento de retina i he estado dos meses mirando el suelo...Siempre digo que aprendí conocer a la gente , por los zapatos. La verdad és que se hace muy pesado, però no puedes evitarlo. Es la tercera vez que me pasa, por esto han querido asegurarse, veremos, dicen que ala tercera va la vencida!!!
El Pirineo és precioso i las fotos las hizo mi hermana, que es muy artista.
Un beso grande para ti, querida amiga.