Subscribe:

divendres, 4 de març del 2016

TERTÚLIES

Durant un temps anava de tant en tant a una tertúlia poètica, on tothom escrivia en castellà menys jo. ( tots tenim un passat) Van convocar un concurs de poesia a nivell nacional i , és clar, el normal era que jo no hi participés...La meva satisfacció va ser observar algunes cares, quan van veure que hi havia participat ( no s'ho esperaven) i a més , vaig quedar finalista. En aquest cas hi havia premi pels tres primers : un quadre de tres pintors locals i va ser molt divertit, perquè com que un era  d'un pintor amic meu, vam fer una petita trampa, perquè em toques el que més m'agradava que era el seu... Ara és tot un personatge, sobretot en escultura...És professor de la Facultat de Belles Arts de Barcelona. Es diu Jorge Egea.

 LA  NANA  DE  LOS  PAJARITOS
Quaderns musicals
Tu que te despiertas muy de mañana
con un llanto tan chico y desvalido,
no penes más, cual pàjaro en el nido
a tu vera, te cantaré una nana.

Sinfonia de amor, mi niña sueña;
lindos pajaritos seran el coro
cristalina voz con reflejos de oro;
entre las mías, tu mano pequeña.
Tristes gorriones harán los clarines,
la bella alondra, arpegios de plata,
los ruiseñores suaves violines.
Melodía de acordes infinitos
te arrullarà cual celestial murmullo;
serà la nana de los pajaritos.
Las canciones infantiles de Nati.


Els refilets del tallarol, són del bloc de la Carme.

 M. Roser Algué Vendrells

(Per cert, el meu blog demà farà vuit anys, avui me n'he adonat per casualitat.)
Publicat per a 35 comentaris

dimarts, 23 de febrer del 2016

Florint fora de temps...


  Aquesta flor ja fa uns dies que ha florit al meu terrat, sol fer-ho a començaments de primavera, n'hi ha de tots els matisos del taronja. És una CLIVIA.

Aquesta mata de ginesta la vaig fotografiar ahir a Collserola. El normal és que floreixi ja molt entrada la primavera...

M. Roser Algué Vendrells
Publicat per a 30 comentaris

dijous, 11 de febrer del 2016

UNA GOMA D'ESBORRAR, MOLT ESPECIAL
(Segona part)

Entro, disposat a seguir l’ordre al peu de la lletra. El mirar se’m fa dificultós per la mitja llum que ho abraça tot. El no tocar ja em va bé, perquè avui no tinc pas l’ànim predisposat per aquestes frivolitats..
Visca la marxeta setentera...
Estic rodejat de gent i em sento més sol que la una .De cop i volta m’adono d’una cabellera rossa  i llarga que es mou a ritme de la música i que em produeix una certa fascinació. Per tal d’aferrar-me a la realitat em disposo a fumar-me una cigarreta i a l’ agafar el tabac, ensopego amb una suggeridora goma d’esborrar, que es deu haver introduït d’esquitllentes a la meva butxaca. Me la miro i un pensament picardiós em passa pel cap com una llambregada. I em dic:
- Per què no?
Agafo la provocativa eina de treball i intento encertar la cabellera rossa i llarga.

Un parell de "pin ups" discotequeres...
 Però es veu que avui no és el meu dia, perquè el projectil rebota en el got que en aquell precís instant el cambrer retira d’una tauleta , i va a parar dins de l’escot d’una pitrera força generosa, veïna de la cabellera fascinadora . Aquesta es gira en l’instant precís. Uns ulls  que brillen com dos fars en una nit de galerna, em miren divertits i sorneguers, mentre l’exuberant companya m’etziba:
- No et sembla que ja ets una mica grandet?
En aquell moment vaig agrair de tot cor la llum somorta del local, mentre m’esmunyia dissimuladament cap a la porta.
El dilluns, quan ja m’havia refet de la ridícula situació, vaig entrar a l’aula decidit a comentar la poesia amorosa del segle XV.

El regal misteriós...
Damunt la taula hi havia un paquet embolicat amb paper blau, amb una gran llaçada blanca.  Em vaig quedar una mica palplantat intentant esbrinar si m’havia oblidat  d’alguna data especial...El vaig obrir amb parsimònia davant d’un munt de mirades encuriosides. A dins hi havia una capsa de gomes d’esborrar amb una nota que deia: “perquè practiquis, a veure si la propera vegada encertes l’objectiu".

Segurament vaig envermellir fins les orelles i , a l ’alçar la vista vaig topar-me amb la brillantor dels fars discotequers abans esmentats, que em miraven amb simpatia.

Ja no em sentia sol i el futur sorgia davant meu molt esperançador. Aquest fet fins i tot, m’ha proporcionat tema per a la meva tesi doctoral , que feia bastant de temps que se’m resistia. Serà:  
La causant de la situació...
LA GOMA D’ESBORRAR COM A FENOMEN DESENCADENANT DE LES RELACIONS HUMANES.

M. Roser Algué Vendrells
Publicat per a 36 comentaris

dijous, 4 de febrer del 2016


UNA  GOMA  D'ESBORRAR, MOLT  ESPECIAL
(Primera part)

metàfora...
Una tarda de dissabte, d’un dia gris, d’una tardor nostàlgica, tal com ha de ser una tardor. Sóc nou a la facultat i, tímid de mena, no he tingut temps de fer gaires coneixences.

Estic corregint el primer treball dels nous alumnes i m’hi perdo una mica, perquè a mi m’agrada identificar el que llegeixo amb la persona que ho ha escrit. Estic avorrit i no paro de badallar. I, tip de tanta monotonia, arracono els meus papers damunt la taula que, com de costum, està un bon xic desordenada. Però és un ordre dins del desordre, perquè quan busco una cosa sempre la trobo.

 Agafo la caçadora, tanco la porta de cop i baixo els esglaons de dos en dos. El fet de pujar i baixar per les escales és una gimnàstica obligada, que m’he imposat, a manca de temps per fer-ne d’altra

 Pujo al cotxe i, com un consumat Fitipaldi, enfilo l’ autovia de Castelldefels en una hora força concorreguda. Abstret en els meus pensaments melangiosos, de sobte, em criden l’atenció uns llums, sentinelles nocturns, que hem fan l’ullet. M’hi apropo i llegeixo un gran rètol:

       DISCOTECA  “MIRA’M  I  NO  EM  TOQUIS”.

Globus de discoteca, dels 70?
M. Roser Algué Vendrells
Publicat per a 32 comentaris

dimarts, 26 de gener del 2016

ALBARRACÍN

Remenant entre els papers, sempre es troben coses que semblen adients per compartir i aprofito quan tinc més temps lliure, per fer posts i deixar-los en esborrany. Feina feta...

Aquest és un dels records de les moltes escapades amb el meu amic de quatre rodes, que mai m'imposa la seva voluntat i sempre va allà on jo vull... Una estada de Setmana Santa, a Albarracín un lloc preciós.

Casualitats de la vida vam coincidir al mateix hostal amb l'Ernest Lluch. Vam fer algunes xerrades i , ves per on, un dels temes va ser l' ETA...Quines coses té la vida , oi?

Una bonica vista d'Albarracín amb la seva muralla..
Un dia vaig seguir la serralada de punta a punta; no es veia cap vehicle de tracció animal ni de tracció mecànica i jo anava contemplant el paisatge més feliç que un ginjol...

De sobte, aparegué un camió una mica lluny, però suposo que em va veure, perquè va començar a tocar el clàxon sense parar. Ja us podeu imaginar jo, que més aviat sóc molt prudent conduint, a tot drap, rodes ajudeu-me...Fins que aparegué, com per art de màgia ,un petit poblet i jo vaig parar per deixar-lo passar. La qual cosa va fer sense ni mirar-me...No cal dir que em vaig esperar una bona estona per donar-li temps a allunyar-se, no fos cas que me'l tornés a trobar!

Realment anant sola per aquests mons de Déu, no havia tingut mai cap ensurt, em sembla que aquesta va ser l' única vegada que no les tenia totes... I això que al començament parava els autoestopistes, perquè jo n'havia fet bastant (d'autoestop), però com que les coses canviaven molt, vaig acabar passant de llarg!!!

L'emblemàtica plaça.
En diferents indrets del poble  s'hi va rodar la pel·lícula, Alma aragonesa.

 M. Roser Algué Vendrells.
Publicat per a 33 comentaris

diumenge, 17 de gener del 2016


Tardor, primavera???

Feia molt que, en aquestes dates, no tenia la terrassa amb les plantes tan reeixides com aquest any... Fa temps que vaig fer-ne un post, però ara he fet fer un prestatge, per posar els tests i no ensopegar-hi cada dos per tres...Les fotos són correlatives començant per la dreta del terrat i si no hi veieu gaires flors, és perquè darrerament poso més plantes crasses i cactus que són més fàcils de tenir-na cura...





La planta que hi ha al racó, és un romaní ben florit, encara que no es veu gaire bé. Espero que no vinguin glaçades i me les malmeti...( es nota que he fet les fotos aquests Festes, perquè es veuen les llums que guarnien la barana)

M. Roser Algué Vendrells
Publicat per a 53 comentaris

dimarts, 5 de gener del 2016

Teatre

 Un dia vaig descobrir un poema que em va impressionar i em va donar una idea: fer una obra de teatre pels nens i nenes de 4t, tenint molt present que havia d'haver-hi un personatge per cadascú.
Vaig posar fil a l'agulla i vaig escriure una obreta amb el títol
"DE  TOTS  COLORS  MILLOR"( desembre 96).
També la coreografia, i els efectes especials, van ser cosa meva i em va agradar el resultat. La vaig enviar a l'autor del poema i va estar molt agraït que l'hagués utilitzat per fins didàctics...El poso ara perquè és com uns Pastorets moderns!!!
El poema és aquest:

 CANÇÓ  DE  LA  TOLERÀNCIA

Ni tot és blanc,
Ni tot és negre,
De tots colors millor.
La teva rumba, gitana, 
la teva moto japonesa.
La teva hamburguesa, ianki.
El teu Crist, jueu.
Ni tot és blanc.
Ni tot és negre.
De tots colors millor.
La teva Verge , negra.
La teva democràcia , grega.
Els teus números, àrabs.
El teu alfabet, llatí.
Ni tot és blanc.
Ni tot és negre.
De tots colors millor.
La teva pizza, italiana.
Els teus fideus, xinesos.
La teva ensaladilla, russa.
La teva mare , una dona.
Ni tot és blanc,
ni tot és negre,
de tots colors millor.
El teu avi, un vell.
El teu veí, un discapacitat.
El teu germà, un gay.
La teva amiga , la ciutat.
El teu planeta, la gent.
El teu país, el món.
I goses dir que el teu veí
 és estranger?
Ni tot és blanc,
Ni tot és negre,
De tots colors millor.

Jaume Bernadet (un dels components dels Comediants)



 Si voleu llegir o descarregar (té 18 pàgines) la petita obra de teatre, "De tots colors millor", cliqueu AQUÍ.

 (Entre quadre i quadre, se sentia el so del metro...)

La senyora de la neteja que introdueix els diferents personatges.

Els magrebins

Els xinesos

Els sud-americans

Els gitanos

Els africans

Els catalans

M. Roser Algué Vendrells.
Publicat per a 27 comentaris
Subscriure's a: Missatges (Atom)