Subscribe:

dissabte, 21 de març del 2015

LA FONT DE LA BONA AIGUA -- 3
Els nuvis a Montserrat. Any 1937. Foto treta del llibre Memòries i evolució dels casaments, a Esplugues.


Abans hi havia una dita, feta tradició d'obligat compliment, que deia:" Si vols estar ben casat, porta la núvia a Montserrat".

El temps va anar passant i arribà el dia que l’hereu del Puig, es casà amb la pubilla de l’hostal.  Aviat van tenir una filla, la Mariona, bonica perquè sí, amb uns ulls verds preciosos, que enamoraven ...Quan va ser una mica gran, li agradava molt anar a buscar aigua a la font, tot endinsant-se dins la cova, la qual cosa amoïnava a la Neus que, patidora com era, sempre  pensava que la nena hi podia prendre mal.

Però mai li va passar res, perquè dins la cova la vigilaven amb tendresa, les mirades protectores de les dones d’aigua. Les mateixes que, temps enrrere seguien embadalides les anades i vingudes de l’hereu, durant el festeig.  Però, ves per on...Ara n’hi ha una altra de mirada, la d’uns ulls infantils que, com nostàlgic record d’una misteriosa tarda de tempesta, són iguals que els de la petita Mariona.

I diuen que en aquesta cova, mai cap infant i va prendre mal. I per això i perquè sempre hi rajava una aigua molt fresca li van posar el nom de Font de la Bona aigua”.

Bloc Ozna-Ozna

M. Roser Algué Vendrells

dissabte, 14 de març del 2015

LA FONT DE LA BONA AIGUA -- 2

Un dia d’una forta tempesta, en Magí , un cop apariats els animals, es disposà a sortir com cada dia, sense fer cas de la Carme, la seva mare, que li deia que no ho fes amb aquell temps.

Però ell, tossut, es posà les botes i un sac per caputxa ( amb la tempesta millor no agafar el paraigua), i emprengué el camí que el menava a casa de l’estimada. El vent bufava amb força, els llamps brillaven com les llengües d’un drac enfurismat i els trons retrunyien per la torrentera. Talment semblava que el món s'hagués d'esfondrar. Tot d'una, un arbre va caure al bell mig del camí abatut per una forta llampada. De retruc l'arbre va tocar l'hereu, que va perdre el coneixement.


Bloc de meteorologia

Ja vesprejava quan en Martí es despertà i es va trobar dins la cova sense saber com hi havia anat a parar. El més estrany de tot era que no li feia mal res, ans al contrari, tenia una gran sensació de benestar sense saber per què. Es va alçar i va continuar fent camí tan de pressa com va poder cap a casa de la Neus, pensant que devia estar preocupada per la seva tardança.
Cadí. Bloc els Dalton
Quan va arribar-hi , era fosc com una gola de llop, doncs ara ja no hi havia ni la claror dels llamps. La noia l’esperava amb l’ai al cor, pensant que havia pres mal. En Magí no va saber explicar-li què li havia passat.

Aquella nit, l’hereu, va haver de quedar-se a dormir a l’hostal i, a trenc d’alba, l’Arnau, el mosso de confiança, va dur-lo a casa amb el carro.

D’ençà d’aquell dia cada cop que en Magí passava pel costat de la font, sentia una estranya atracció. Era un misteri que ell no entenia, una sensació màgica.


Continuarà...


M. Roser Algué Vendrells

divendres, 6 de març del 2015

La font de la bonaigua!


M'he adonat que el post que vaig penjar ahir, no ha sortit, perquè per equivocació ho vaig fer quan no tocava i ara jo si que el veig, però vosaltres no.

És un conte amb el que vaig guanyar un premi un any per Sant Jordi i el posaré en tres posts, a veure si tinc sort i ara es veu. Per això ara he penjat aquest mini post...

M. Roser, Algué Vendrells

dijous, 5 de març del 2015

LA FONT DE LA BONA AIGUA -- 1


Anys enrere, quan la gent es desplaçava en carros i tartanes, les rodalies de Sant Just, eren plenes de fonts d'on brollava l'aigua fresca, com un do de Déu, per els caminants assedegats. Les llegendes diuen que, abans, les fonts eren habitades per unes petites fades, les dones d'aigua i les de Sant Just, no eren pas una excepció.


Del bloc, Callejuela de las palabras

Jo recordo que l'àvia Angeleta, molt afeccionada a contar contes i rondalles, un vespre d'hivern, mentre seiem al voltant de la llar de foc, va explicar-nos, als meus germans i a mi, una història sobre l'origen de la font de la Bona Aigua. L'àvia deia que quan ella era petita, n'havia conegut els protagonistes. La història és la següent:

En Magí, l'hereu del Puig, festejava amb la Neus, la pubilla d'un hostal d'Esplugues. El Magi era un pagès aguerrit i treballador i això feia que la Neus, fos envejada per totes les noies de la contrada. Però no sols per les noies...


No gaire lluny de la casa d'en Magí i havia la font del Torrent, que brollava de dins d'una cova, que com totes les coves, estava envoltada d'un cert misteri.


Pies por el mundo

Cada dia, al capvespre, per anar a festejar, el noi havia de passar a frec d’aigua. Des de dins de la cova uns ulls miraven embadalits i delerosos el pas del ben plantat hereu, però aquest no havia intuït mai, la seva presència.

Continuarà...

M. Roser Algué Vendrells

dilluns, 23 de febrer del 2015

L'HIVERN TAMBÉ HA FLORIT!









Només flors i cel,
l'arbre se n'enamora.
Un amor tendra.


Branques torçades,
com bandera florida
que oneja a l'aire.



La neu rosada
ara cobreix les branques.
L'arbre tremola.

FOTOS DE LA M. DOLORS, (LA MEVA GERMANA)


M. Roser Algué Vendrells

dissabte, 14 de febrer del 2015

 PONS'S BLOG              

Estic contenta, perquè he sigut agraciada amb un premi  molt especial, per part d'una blocaire que fa unes fotos fantàstiques de natura, acompanyades de paraules d'una gran sensibilitat. Sovint també ens regala  fotografies que ens parlen de la nostra història, perquè no ens oblidem que tenim una cultura, i unes persones il·lusionades,  disposades a lluitar per aconseguir  un país lliure! És la Consol i el seu blog es diu, Hora blava.                         
                                

No és fàcil decidir-se per dos blogs, quan n'hi ha tants mereixedors de molts premis, però finalment m'he decantat pel blog del Xavier,  Fita i pel blog de la Xelo, Un rebost de paraules.


El blog Fita, és força nou, però vaig tenir la satisfacció de conèixer el Xavier personalment, i tenim bon filing.
Ens regala una meravella de fotos que, moltes d'elles, només ens cal tancar els ulls per trobar-nos en els llocs que representen. Entre foto i foto, un devessall de paraules que són pura prosa poètica. En els comentaris sempre troba les paraules justes i adients i, sobretot, perquè sempre hi és...


A la Xelo no la conec personalment, però he de dir del seu bloc que el què ella hi escriu, sempre em transmet sensacions agradables, penso que en el seu rebost hi guarda un munt de sentiments i de tant en tant, ens els regala en forma de paraules, confegint poemes plens de sensibilitat...Paraules senzilles i tendres!!!

Xavier i Xelo, ara us toca pensar i premiar dos blogs cada un!!!
M. Roser Algué Vendrells.

dilluns, 9 de febrer del 2015

ABELLES GUERRERES...


Normalment ni vespes ni abelles, no acostumen a fer res, si no se senten amenaçades.
Una vegada , de joveneta, estava de vacances a un poblet de la Val d'Aran ( Salardú) i en tinc una  bona anècdota de les abelles...

Cada diumenge abans de la Missa Major , el mossèn beneïa el terme i tota la gent s'esperava  a la placeta de davant de l'església. Doncs resulta que en una de les parets hi havia un eixam d'abelles que feien estada en un forat. Ningú no ho sabia, però ves per on uns vailets se'n van adonar i van tenir la brillant idea d'agafar unes canyes i furgar on hi havien els animalons...No us podeu imaginar el què va passar a continuació: les abelles van sortir com un coet, atacant tothom qui trobaven! L'esverament de la gent va ser tant, que no sabien on amagar-se. Recordo a una senyora  que li va agafar un atac d'histèria ( no era per menys) i es va refugiar dins l'església. Es va treure el vestit ( per sort en aquell temps les fèmines grans, portàven viso), i tenia més d'una dotzena de picades...Alguns van caure per les escales de la placeta i a més de les picades que en sembla que no se'n va lliurar ningú, lluïen uns bons nyanyos...Fins i tot l'alcalde també va rebre i a sobre, algunes persones deien que ja li estava bé( que dolents som de vegades), perquè el culpaven de  l'accident. Qui més qui menys, tot el poble lluïa algun record de l'esdeveniment.

Jo que anava cap a l'església, a mig camí, vaig trobar uns galifardeus d'aquells que en aquelles edats els agrada gastar bromes i em van dir: No vagis a missa, maca, que et picaran les abelles...Jo ni cas, tota tibada! Però encara no havia fet vint metres, vaig sentir el brunzir dels animalons. En aquella època portava una bona "melena" i se me'n van ficar tres o quatre per dintre dels cabells, i jo vinga cridar i espolsar... Sort dels mateixos nois que em van ajudar i me les van treure, però l'esglai va ser gros...Tan gros, que durant molt de temps, només sentia el soroll d'una mosca i ja m'agafaven tots els mals...

Tothom es va tancar a casa i pels carrers no es veia ni una ànima, fins que cap el tard van venir uns homes força entesos en abelles, per solucionar el problema. Però no les van matar, no!
Els van omplir la casa de fum, que les "atonta", i a mida que anaven sortint les ficaven dins un sac i se les van endur a un lloc més adient per les bestioles. De fet, elles tampoc tenien cap culpa, si ningú les hagués molestat...Només lluitaven per la seva supervivència!


Tot un espècimen, d'abella!
Tota la família!!!
Abelles obreres atrafegades fabricant la bresca.
A cada cel·la la reina posarà els ous i  elles en tindran cura.

M. Roser, Algué Vendrells.