LA FONT DE LA BONA AIGUA -- 2

Un dia d’una forta tempesta, en Magí , un cop apariats els animals, es disposà a sortir com cada dia, sense fer cas de la Carme, la seva mare, que li deia que no ho fes amb aquell temps.

Però ell, tossut, es posà les botes i un sac per caputxa ( amb la tempesta millor no agafar el paraigua), i emprengué el camí que el menava a casa de l’estimada. El vent bufava amb força, els llamps brillaven com les llengües d’un drac enfurismat i els trons retrunyien per la torrentera. Talment semblava que el món s'hagués d'esfondrar. Tot d'una, un arbre va caure al bell mig del camí abatut per una forta llampada. De retruc l'arbre va tocar l'hereu, que va perdre el coneixement.

Bloc de meteorologia

Ja vesprejava quan en Martí es despertà i es va trobar dins la cova sense saber com hi havia anat a parar. El més estrany de tot era que no li feia mal res, ans al contrari, tenia una gran sensació de benestar sense saber per què. Es va alçar i va continuar fent camí tan de pressa com va poder cap a casa de la Neus, pensant que devia estar preocupada per la seva tardança.

Cadí. Bloc els Dalton

Quan va arribar-hi , era fosc com una gola de llop, doncs ara ja no hi havia ni la claror dels llamps. La noia l’esperava amb l’ai al cor, pensant que havia pres mal. En Magí no va saber explicar-li què li havia passat.

Aquella nit, l’hereu, va haver de quedar-se a dormir a l’hostal i, a trenc d’alba, l’Arnau, el mosso de confiança, va dur-lo a casa amb el carro.

D’ençà d’aquell dia cada cop que en Magí passava pel costat de la font, sentia una estranya atracció. Era un misteri que ell no entenia, una sensació màgica.

Continuarà...

M. Roser Algué Vendrells