ABELLES GUERRERES...

Normalment ni vespes ni abelles, no acostumen a fer res, si no se senten amenaçades.

Una vegada , de joveneta, estava de vacances a un poblet de la Val d'Aran ( Salardú) i en tinc una  bona anècdota de les abelles...

Cada diumenge abans de la Missa Major , el mossèn beneïa el terme i tota la gent s'esperava  a la placeta de davant de l'església. Doncs resulta que en una de les parets hi havia un eixam d'abelles que feien estada en un forat. Ningú no ho sabia, però ves per on uns vailets se'n van adonar i van tenir la brillant idea d'agafar unes canyes i furgar on hi havien els animalons...No us podeu imaginar el què va passar a continuació: les abelles van sortir com un coet, atacant tothom qui trobaven! L'esverament de la gent va ser tant, que no sabien on amagar-se. Recordo a una senyora  que li va agafar un atac d'histèria ( no era per menys) i es va refugiar dins l'església. Es va treure el vestit ( per sort en aquell temps les fèmines grans, portàven viso), i tenia més d'una dotzena de picades...Alguns van caure per les escales de la placeta i a més de les picades que en sembla que no se'n va lliurar ningú, lluïen uns bons nyanyos...Fins i tot l'alcalde també va rebre i a sobre, algunes persones deien que ja li estava bé( que dolents som de vegades), perquè el culpaven de  l'accident. Qui més qui menys, tot el poble lluïa algun record de l'esdeveniment.

Jo que anava cap a l'església, a mig camí, vaig trobar uns galifardeus d'aquells que en aquelles edats els agrada gastar bromes i em van dir: No vagis a missa, maca, que et picaran les abelles...Jo ni cas, tota tibada! Però encara no havia fet vint metres, vaig sentir el brunzir dels animalons. En aquella època portava una bona "melena" i se me'n van ficar tres o quatre per dintre dels cabells, i jo vinga cridar i espolsar... Sort dels mateixos nois que em van ajudar i me les van treure, però l'esglai va ser gros...Tan gros, que durant molt de temps, només sentia el soroll d'una mosca i ja m'agafaven tots els mals...

Tothom es va tancar a casa i pels carrers no es veia ni una ànima, fins que cap el tard van venir uns homes força entesos en abelles, per solucionar el problema. Però no les van matar, no!

Els van omplir la casa de fum, que les "atonta", i a mida que anaven sortint les ficaven dins un sac i se les van endur a un lloc més adient per les bestioles. De fet, elles tampoc tenien cap culpa, si ningú les hagués molestat...Només lluitaven per la seva supervivència!

Tot un espècimen, d'abella!

Tota la família!!!

Abelles obreres atrafegades fabricant la bresca.

A cada cel·la la reina posarà els ous i  elles en tindran cura.

M. Roser, Algué Vendrells.