Subscribe:

diumenge, 31 d’octubre del 2010

EX- LIBRIS



Sempre m'havia fet il·lusió tenir un ex-libris personalitzat, per poder identificar els meus llibres, però no coneixia ningú que en fes. Per casualitat vaig conèixer un monjo de Montserrat, parent d'un alumne que tenia en aquell moment. És el pare Oriol Diví. Vam anar d'excursió al Monastir amb la classe i ens va rebre molt amablement. Ens va ensenyar els ex-libris que feia, que eren unes petites (pel tamany) obres d'art, fetes amb fusta de boix treballada a mà, unes autèntiques filigranes. I penseu que és un senyor que té més de 80 anys... Crec que és de les poques persones a tot el món, que en fa. Com a mínim que siguin conegudes. Vaig pensar que era el moment ideal per fer real la meva il·lusió i li vaig demanar si me'n faria un. Tot i que tenia molts encàrrecs i, és clar, és un treball molt lent, sobretot per un senyor tan gran,al cap d'un temps en vaig rebre un, que era una petita meravella. No cal dir que sempre li estaré agraïda.

I com que he trobat una foto d'aquella excursió a Montserrat, també l'hi he posada. M' ha fet gràcia, perquè els meus alumnes de 4t, eren tan alts com jo. Per si us despisteu, sóc la tercera de la dreta de l'última fila, bastant més jove...és que ja fa una pila d'anys!!! (cliqueu la foto).


M. Roser Algué Vendrells

dimarts, 26 d’octubre del 2010

ANIVERSARI DE MIGUEL HERNÁNDEZ

S'acaba el mes d'octubre i celebrem el centanari del neixement de Miguel Hernández, el poeta d'Orihuela. Com a petit homenatge he fet aquests dos vídeos, amb tot el meu afecte. Espero haver contribuït a que la gent el recordi, a ell i als seus poemes.

M. Roser Algué Vendrells

dimarts, 12 d’octubre del 2010

MIGUEL HERNÁNDEZ --llegó con tres heridas-no puedo olvidar


M. Roser Algué Vendrells

diumenge, 10 d’octubre del 2010

Avui ha plogut...
Després de la tempesta tinc ganes de veure el paisatge i vaig a fer un tomb. El cel encara és gris. Les nuvolades s'arrosseguen i es confonen amb el mar a l'horitzó, fins al punt que algun vaixell que s'intueix en la llunyania, és difícil saber si va navegant per l'aigua o volant pels núvols. I si miro a l'indret de la muntanya, veig tota la gamma de verds enlluentits encara per les gotes de pluja: el verd maragda, el verd fosc del pi pinyoner, el verd més grisos de les alzines... I pel cantó de la plana, destaquen unes taques platejades; són els pobles que, de tant en tant, apareixen mig amagats dins la boirina que mandroseja per la vall.




Les bestioles del camp treuen el cap arreserades dins els seus caus, per assegurar-se que ja no hi ha perill de fortes gotellades. I si, de sobte, algun núvol s'esquinça i un raig de sol travessa l'humit paisatge, tot es transforma. És com quan després d'una nit fosca, obres la finestra amb els ulls mig enllaguenyats i t'adones que ja és ple dia. Avui l'aigua i la llum han coincidit uns instants, hi ha sortit un preciós arc de Sant Martí. A partir d'ara tot reneixerà amb força, assaonat per la tormenta que ha netejat l'ambient de partícules molestes. És com un metafòric devassall de llàgrimes purificadores, que et deixen una sensació de pau que no es pot pas explicar...


Gràcies, natura, pel teu regal de colors!!!
M. Roser Algué Vendrells

dimecres, 29 de setembre del 2010

Abans que s'acabi el mes vull recordar, que el 4 de setembre del 1924, va néixer a Burjasot el poeta Vicent Andrés Estellés. He trobat un poema seu que parla de la lluna i us en deixo un fragment, aquí al blog, per si us bé de gust llegir-lo.

CANÇÓ DE LA LLUNA



La lluna de la muntanya,
la lluna que més m'agrada!
Ai, com m'agrada la lluna
la lluna de la muntanya.

És una lluna molt neta,
és una lluna molt clara;
Com és de clara la lluna,
la lluna de la muntanya!

Lluna de bosc i fageda,
la lluna que ens agermana,
la lluna de creure i creure
i mirar-nos a la cara.

La lluna de la ciutat
és una lluna gastada,
és una lluna molt trista,
és una lluna llunyana...

Vicenç Andrés Estallés

Però com que a mi també m'agrada molt la lluna del mar... caldrà que n'hi posi una foto. Així veurem que les dues són molt i molt boniques.



M. Roser Algué Vendrells

dilluns, 20 de setembre del 2010

dissabte, 18 de setembre del 2010

Descoberta
Avui he d'escobert en un blog que visito sovint, un escriptor uruguayà: Eduardo Galiano.

M'agradarà compartir amb vosaltres, una petita narració molt poètica que es diu "el mundo", i un vídeo que ens parla de "los nadies" i ens deixa un misatge per fer més gran la nostra solidaritat.


EL MUNDO

Un hombre del pueblo de Neguà, en la costa de Colombia, pudo subir al cielo. A la vuelta, contó que habia contemplado, desde allá arriba, la vida humana. Y dijo que somos un mar de fueguitos.

-El mundo es eso- reveló- un montón de gente, un mar de fueguitos.

Cada persona brilla con luz propia, entre todas las demás. No hay dos fuegos iguales. Hay fuegos grandes y fuegos chicos y fuegos de todos los colores. Hay gente de fuego sereno, que ni se entera del viento. Y gente de fuego loco, que llena el aire de chispas. Algunos fuegos, fuegos bobos, no alumbran ni queman; pero otros arden la vida con tantas ganas, que no se puede mirarlos, sin parpadear, y quien se acerca, se enciende.

Eduardo Galeano