BON NADAL
Somrieu sovint i sereu feliços, vosaltres i els que sempre us fan companyia.
Amb aquest "Quan somrius", desitjo a tothom unes Bones Festes.
M. Roser Algué Vendrells.
dijous, 19 de desembre del 2019
El bosc de bambú
El dia 11 d'aquest mes, vaig presentar a Badalona el llibre de Jesús Giron, "El bosc de bambú" que va guanyar el premi Betulia de poesia . Tracta de la filosofia i la poesia xinesa, tal com ell la veu. De primer no sabia gaire com fer-ho, ja que aquest company de blog, és una persona molt culta i no volia pas fer-lo quedar malament, però un cop mi vaig posar , em va sortir força bé. La llàstima és que al local on es va fer la presentació no hi havia calefacció i feia un fred que pelava, jo he estat una setmana sense poder anar a l'escola, perquè no podia parlar.
I com que jo dic el què penso, li vaig dir a la consellera de cultura a veure si les persones que estimàvem la poesia i les lletres en general, a les presentacions , ens havíem de portar una manteta sinó volíem que sortissin poemes i poetes congelats...No va saber gaire què dir!!! Us deixo algunes fotos, el Jesús és el que està al meu costat. Malgrat tot va ser una vetllada bonica.
Portada del llibre, és molt original (pel tema) i molt agradable de llegir.
M. Roser Algué Vendrells
dimecres, 4 de desembre del 2019
dimarts, 26 de novembre del 2019
PROU!!!
El dia 25 de novembre del 2010, vaig participar en un acte de protesta contra la violència de gènere. Estava segura que tots i totes finalment tindríem consciència que l'amor no és possessió, ( ningú pertany a ningú) sinó respecte envers l'altre.
La meva petita aportació va ser la lectura d'una història que pot ser real o no, però segur que, per desgràcia, n'hi ha moltes que coincideixen amb ella.
Com que el problema és d'una gran duresa, jo vaig intentar donar-li un caire d'esperança. La meva sorpresa ha estat comprovar, que malgrat els esforços fets per combatre aquesta violència, estem pràcticament on estàvem, la història per desgràcia, és totalment vigent!
De lluna de mel, a lluna de fel
Jo era na noieta quan, plena d'il·lusions, vaig trobar un jove ben plantat i dolç, amb el qual pensava que compartiria una feliç i llarg vida. A mi m'havien educat amb allò de "fins que la mort ens separi". El dia del meu casament estava tant contenta i emocionada, que totes les meves amigues m'envejaven...
encara que per a mi el matrimoni era molt més que un paper; era amor, tendresa, amistat, respecte...La lluna de mel va ser com fer realitat un somni!
El temps passava i tot anava com una bassa d'oli. Solia dir-me: - " ets com un regal que m'han fet, embolicat amb paper d'estrelles" i és clar, jo em fonia de gust. Fins que van començar a aparèixer alguns senyals, que jo no volia veure.
La primera vegada que em va alçar la veu em vaig quedar tan decebuda que no sabia com reaccionar, però ja se sap...Perdona, he tingut un mal dia i ,és clar jo no li donava importància; però els malts dies sovintejaven més del compte...I després venia allò de, "no et posis aquest vestit tan escotat que ensenyes tota la pitrera, o no remenis tant que els homes et miren el cul"...Fins que un dia desil·lusionada per la seva actitud tan injusta em vaig atrevir a protestar. Aquesta vegada no va ser la veu el què em va alçar, va ser la mà! Jo em vaig quedar glaçada, però innocent de i , encara el vaig justificar pensant en la famosa bufetada pedagògica i vaig pensar que potser me l'havia merescuda i com que es va disculpar...I es mostrava tan tendre quan ho feia...Però les coses empitjoraven cada vegada més; les paraules boniques s'havien tornat lletges: desamor, falta de respecte, brutalitat, humiliacions...Allò era una lluna de Fel.Fins i tot va arribar a imposar-me d'una manera ben matussera el què ell en deia els seus drets i d'aquesta manera es va destruir un dels pocs lligams que encara ens quedaven, ja que fins aleshores en els moments més íntims sempre havia estat delicat i respectuós.
Com a conseqüència d'un d'aquests episodis humiliants, em vaig quedar embarassada. Va néixer el nen i vaig viure un temps relativament tranquil·la, suposo que el nen el va entendrir, però no va durar gaire. La família em deia que el denunciés, però jo no volia fer-ho pel meu fill...Fins que un dia, en una de les habituals escenes agressives, el nen , que només tenia 6 anys, es va posar al mig i va rebre el cop que anava dirigit a mi.
I vaig dir: -"PROU"!!!
Ara visc feliç amb el meu fill, intentant que les experiències negatives que li han tocat viure, no li deixin cap seqüela. M'agradaria que quan ell encarrilés la seva vida, la seva companya tingués més sort que jo i no hagués de viure angoixada, ja que allò de fins que la mort us separi em podia haver passat en qualsevol moment per culpa de la covardia d'algú que segurament no s'estimava, ni respectava a ell mateix... I es ben estrany malgrat tot, encara em desperta una certa tendresa, sobretot quan miro el nostre fill, tot i que desitjo de tot cor, que no se li assembli.
M. Roser Algué Vendrells
M. Roser Algué Vendrells
dijous, 14 de novembre del 2019
Nostàlgies radiofòniques
El dia 29 d'octubre vaig anar a Radio Molins de Rei, perquè em fessin una entrevista. Ja feia temps que m'ho demanaven , però costava posar-se d'acord en un dia. El programa es diu Essències i amb la noia que el porta , fa molts anys que ens coneixem, de quan jo feia radio. Vam estar una hora i mitja, entre les preguntes que em va fer, els poemes que vam recitar les dues i de tant en tant posaven alguna cançó... Recordo que vam acabar amb "agafant l'horitzó" dels Txarango!!! Em va portar molts records agradables.
Si algú no té res millor a fer o si més no per curiositat, jo deixo el link del programa: https://www.radiomolinsderei.cat/download_podcast/radiomolinsderei_podcast_20514
 |
| La Roser en plena nostàlgia radiofònica. |
*********
El nostre amic blocaire, en Jordi Solà, ha tret un altre llibre de poemes, que es diu "Ira". Per si algú li interessa us deixo l'enllaç:
dijous, 31 d’octubre del 2019
Ja sé que s'ha acabat la verema , però tenia aquest post pendent...
CAN MARLÈS, ABANS I ARA.
 |
| Veig que han mantingut l'estil... |
Quan buscava masies abandonades i reconstruïdes més tard, per fer el post de la masia abandonada, em va ser molt difícil trobar-ne alguna que complís aquestes expectatives...Però ves per on, aquest estiu he rebut les fotos d'abans i d'ara d'una masia , que molt amablement m'han fet arribar els actuals propietaris...
La masia es diu Can Merlès, és al Montmell (Baix Penedès) i està rodejada de vinyes, suposo que per això l'han convertida en un seller on fan uns excel·lents vins ecològics.
Es pot visitar i també han habilitat espai per a fer turisme rural, amb moltes activitats relacionades amb les vinyes. (enoturisme) La masia va quedar abandonada l'any 1850 i la van restaurar el 2005. Si voleu més informació aquí us poso la seva pàgina de la qual he copiat aquest fragment tan poètic, on demostren com estimen aquestes terres plenes de vinyes i d'on en surten els raïms que més tard, seran uns vins deliciosos.
Passionaris del Montmell
(Un fragment de la seva pàgina web)
(Un fragment de la seva pàgina web)
"Muntanyes
majestuoses retallen el cel, el romaní, la farigola i el fonoll revifen energies, mans sabies acaronen vinyes vora els pins.
Som a terra de llum i silenci, de muntanya i sol.
On el tronc de l’ull de Llebre rivalitza amb l’alzina, on la terra es antiga i
sàvia.
Una terra que sap acollir il·lusions noves, gent amb passió, projectes de ví
que expressen autenticitat amb el lloc i la força de les nostres varietats.
Una terra on els somnis es comparteixen.
Això es Can Marlès del Montmell."
dimecres, 2 d’octubre del 2019
Un cel de finals d'estiu
Aquest és un cel que ens fa palès que l' estiu s'acomiada de nosaltres. A l'albada ja no es veu cap estel i la vermellor d'un sol que tot just s'intueix, ens anuncia un nou dia i crida la lluna perquè l'esperi. Quan arriba el capvespre, la lluna plena s'amaga, perquè ella és un xic tímida, i tota s'enrojola. Potser algun dia ella respondrà a la seva crida i l'esperarà. Veurem sol i lluna plena, al mig del cel, com un petit miracle!!!
 |
| Albada a Torre Mongó. |
El sol diu esperem,
a la lluna que s'amaga,
enrojolada!
enrojolada!
 |
| Posta de lluna. |
M. Roser Algué Vendrells
Fotos, Lluís Roure
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
