ELS  PRIMERS  COMIATS  DEL  SOL

Posta de sol a Collserola, el dia 1 de gener

Posta de sol a Castelldefels el dia 2 de gener

(Com podeu veure no hi ha cap sortida! Quina són...)

M. Roser Algué Vendrells

ABANS  QUE  NEIXI  L'ALBA... 

( Itineràncies, any Vinyoli, 24 de maig)

Les manetes de l'Aina ens regalen una estrella

És bo tenir a prop
un somriure

per si, tot d'una,

una nova vida

ens ve a donar la mà.

O bé si l'alosa

canta a la matinada,

trencant el silenci

amb dolça harmonia.

 I venen els records,

de les coses bones

que has viscut a la vida;

i dels bons amics

que has trobat pel camí.

Ets optimista i somrius;

és igual si plou o neva,
 avui una mà innocent,  

et regalarà una estrella.

M. Roser Algué Vendrells.

Que la llum de l'estrella ens acompanyi a tots i ens il·lumini el camí, per poder fer un món millor!

BONES  FESTES DE NADAL A TOTHOM  I QUE EL  2015,  ENS  MANTINGUI  VIU  EL CALIU  DE LA IL·LUSIÓ.

ANUNCIS

Des de fa uns dies, cada vegada que engeguem la tele, ensopeguem amb un seguit d'anuncis, que jo diria que són d'allò més immorals...Em refereixo als anuncis de joguines i no poso cap exemple per no fer propaganda. Segons el meu punt de vista, són molt negatius per els infants i un problema pels pares. Després escoltes: jo les vull totes!  jo més! no, jo més!...Estem creant petits monstres, futurs consumidors de coses banals i innecessàries.

I dic que són un problema pels pares  perquè, alguns, molts ben conscienciats, intenten ensenyar els seus fills a ser raonables  i fins i tot els ajuden a triar joguines que despertin la seva sensibilitat...Però davant d'aquest bombardeig, no hi tenen res a fer, perquè després a l'escola es crea una mena de competició de qui ha rebut més regals i com més sofisticats millor i que després quan s'acaben les piles, queden en un racó , sense que ningú se'ls torni a mirar i moltes vegades, els xiquets,  es diverteixen més fent cabanes amb les caixes... Val a dir que també hi ha els pares que ho potencien i es  prenen com una qüestió d'amor propi, el fet de poder presumir de fills carregats de regals!

En general aquest és un problema de tot l'any, aniversaris...

A Internet , es poden trobar molts llocs on es parla de quines joguines són més adients per la mainada, amb les quals poden jugar i al mateix temps desenvolupar les seves capacitats i sobretot, la seva sensibilitat. Però penso que no cal mirar enlloc, que per això tenim el sentit comú...(el menys comú de tots els sentits). I no hi ha com les joguines fabricades manualment reciclant tota classe de materials...

Aquí us poso uns quants exemples de joguines que es poden construir a casa, per exemple durant les vacances i els xiquets s'ho passen bé fent-les i després jugant-hi:

Amb cartons,
es poden fer una pila de coses.

La baldufa, de tota la vida

 - Mòbils( dels que no sonen) amb pinyes, petxines, picarols i llanes de colors.
- Joc de construcció amb envasos de iogurt.
- Telèfon amb envasos de iogurt o llaunes i un cordill.
- Joc de construcció amb trossos de troncs recollits al bosc.
- Cuc de pompós, amb llana de colors.
- Nines de llana i altres teixits naturals.
- Joc de bitlles amb ampolles d'aigua tenyida de colors, o amb sorra, llegums...
-" Memori" amb cartolines i fotos d'animals retallats de revistes o fotos de la família.

La llista seria inacabable...

I que consti que jo no sóc partidàries d' omplir els nens amb joguines dites didàctiques!!!

Les de sempre, son fantàstiques; pilotes , rutlles , bitlles, nines, trencaclosques,"hulahops", firetes i fins i tot , tiradors  sempre que siguin capaços d'una mica d'autocontrol... I es poden alternar perfectament amb les més actuals, ( maquinetes) ja que els temps canvien...I no ens oblidem dels llibres encara que no siguin una joguina!!!

Per cert m'encanta l'anunci d 'Ikea...

La millor demostració que avis i nets poden jugar amb les mateixes joguines ,
malgrat siguin dues generacions ben llunyanes en el temps...
Que divertit jugar amb la rutlla!!!


M. Roser Algué Vendrells

"D'UNA TERRA" ( DE, VIDA I SOMNI)

(Per un dia especial de l'any Vinyoli)

Parc de Sant Salvador, a Santa Coloma de Farners

"És ara, quan la tarda va fonent-se,

que penso en aquell sol de quan jo era infant,

i veig la clara vall plena de boira

i al fons la llisa mar blavosa i gran.

A l’indret on a mirar-la em parava

s’hi ajuntaven, en conflent suau,

els caminals rogencs i tortuosos,

plens de silenci i de profunda pau!

Filla del cel, allà, la poesia,

un dia vaig trobar de bon matí:

en un tombant secret que jo sabia,

vora el torrent humit la vaig sentir.

Oh veu del rossinyol!, tu em descobries

mons de bellesa, soledat i cel;

en aquell punt, dins l'ànima naixies,

meravellós, inconegut anhel.”

Joan Vinyoli


M. Roser Algué Vendrells

LA  CENSURA

Fa uns dies, el Sergi d'Àtoms i lletres, parlava al seu blog de la censura en temps de Franco, comparant-la amb l'actual...Tota una dissertació!

És deia  que la censura atiava la creativitat dels artistes, jo no ho sé, però si la de la mainada, que quan ens feien cantar "el cara el sol", ens inventàvem unes altres lletres que ens divertien més. En recordo una que deia així:

Cara al sol te volverás morena, tu novio no te va a querer

no me importa mamá que no me quiera, yo quiero al requeté;

requeté me compra caramelos y me lleva al cine cuando quiero,

arriba escuadras a vencer, viva Franco su hija y su mujer!

Aleshores devíem tenir onze o dotze anys i no sé si realment teniem gaire consciència política...Suposo que s'ajuntava el què sentíem dir als grans, amb la rebelia perquè ens feien cantar, sí o sí, una cançó que no ens agradava gens ni mica...

Reflejo del deseo juvenil. / Lorena Izquierdo

Aquesta foto és treta d'un diari universitari digital, de Madrid. La vaig trobar molt original i divertida, perquè al peu posava:

" Los republicanos se manifiestan cara al sol"...I el reflex és una passada!

També recordo que en corria una, de lletra, amb la música de l'himne espanyol, però només en recordo un trosset:

Viva España , un gat amb una canya i un ruc amb un bastó, fan més feina que un batalló...

De tant en tant va bé una mica d'humor encara que, pensant-ho bé, potser no fa massa gràcia...(?)

M. Roser Algué Vendrells.

-QUEDEM  AL  ZURICH?

Fotografia de l'antic Zuric, cedida amablement pels propietaris actuals.

Jo tinc una historia real sobre el Zurich. Parla  de la meva època radiofònica, quan anava a la recerca  de poetes pel meu programa de radio.

Un dia, segur que lluminós, gaudia d'un concert d’en Raimon, a un poble veí. Mentre l’escoltava, vaig pensar:

-I per què no!

A la mitja part, tota decidida, enfilo teatre amunt, cap a  l’escenari. A mig camí, trobo  la seva esposa ( l’Analisa) i li comento. Ella em diu que quan acabi el concert, podré parlar amb en Raimon. I Així va ser.

-Bona nit Raimon, et puc demanar un favor?

-I tant, digues.

-Ja sé que estàs molt ocupat, però ho havia de provar. M’agradaria molt  fer-te una petita entrevista per un programa  poètic que faig a la radio del poble. És una emissora petiteta, però penso que els meus oients que escolten les teves cançons , també haurien de poder gaudir de les teves paraules...Què penses, quines emocions mouen la teva vida...

-Si m’ho demanes tan bé, no et puc pas dir que no, ho sigui que amb molt de gust contestaré les teves preguntes.

-Jo no pretenc pas que vinguis a l’emissora, decideix tu on ens podem trobar...

-QUEDEM  AL ZURICH?

-Em sembla bé.

Francament, jo no hi havia estat mai, però el lloc no importava.

Arriba el dia i acompanyada de la meva “becària”, ens plantem davant del cafè i seiem  en una taula per fer temps, ja que una és més aviat puntual.

Però , ai las, el temps passa i  en Raimon , que no arriba... Així que decidim trucar-li des d’una cabina de les Rambles( encara no hi havia mòbils).

-Raimon, t’estem esperant...

-Ostres, era avui? Ara mateix vinc.

En un tres i no res, ja el vam tenir allà.

-Perdoneu, noies, havia confós la data...

No cal dir que va ser ben perdonat i potser amb l’entrevista, li vam fer pagar una mica de penitència!

Ell va suggerir que parléssim  dins.

-Però hi haurà molt de soroll i no sé com quedarà la gravació...

-Tranquil·la, la remor de fons li donarà un aire més cosmopolita!

En Raimon ens va semblar una persona encantadora, però una micona despistada...

No cal dir que l’entrevista va sortir molt bé i el vell cafè Zurich va ser-ne el marc ideal. Aleshores vaig entendre perquè ell l’havia escollit. Era un lloc amb molt d’encant. Recordo un altell, amb taules i cadires i allà ens vam instal·lar còmodament. Aquest local sempre ha estat més que un café, és un lloc de trobada, un establiment emblemàtic de Barcelona...En Raimon tenia raó i la remor de les persones que en aquell moment omplien bona part del café, va ser la banda sonora de l’entrevista.

 M. Roser Algué Vendrells

Suposo que tothom sap que, el Zuric, era el bar ( la cantina)de l’estació de l’antic ferrocarril de Sarrià( ara ferrocarril de la Generalitat)...

Però si voleu saber-ne  un petit resum de la seva Història, que és molt interessant, us deixo l'enllaç amb aquest link...

                    

http://www.forumdelcafe.com/pdf/F-12_CafeZurich.pdf

AMIC,  DONA 'M  LA  MÀ

Amic: si encara en tinc algun, dona 'm la mà,

que la mar està folla i encrespada

la barca de la vida es pot tombar

i tinc por d'una nova batzegada.

Amic: tu que tens càlida la mà

pren la meva que tinc freda i gelada;

sento angoixa del que m'esdevindrà

i sé que serà llarga la hivernada.

Amic: per aquests camins, dona 'm la mà,

que aquesta nit és fosca i no té albada,

m'embasardeix allò que sé que he de trobar

en fer el tombant de cada recolzada.

Amic: estreny-me fort, ben fort la mà

tu que la tens segura i reposada;

tinc moltes, moltes ganes de plorar

i em trobo sola enmig de la gentada.

Maria Font i Castany, del llibre La mort del Camp, editat l'any 1981 i amb un preciós pròleg de Miquel Martí i Pol. Ella va néixer en una masia de Sant Pere de Torelló i als vuit anys, ja escrivia poemes però se'ls guardava per a ella. Va ser ja de gran, quan va poder descansar de les feines de pagès, que es va dedicar a fer un recull de la seva obra. En Martí i Pol,( al pròleg) ens parla d'una visita que li van fer gent de Torelló( on va anar a viure ) i s'adonà que intervenia  poc en la conversa; ella s'excusà del seu silenci :" no en sé gaire d'enraonar i per això escric"..."Estimava el silenci, com la majoria dels poetes, era una manera fàcil de dialogar amb ella mateixa" comenta ell...Quan jo la vaig conèixer, ja tenia prop de noranta anys...

M. Roser Algué Vendrells