PAU, TOLERÀNCIA...

L'últim dia de l'any va ser el dia internacional de la Pau. Pau, solidaritat, tolerància... crec que tot es resumeix en el respecte als altres. Perquè, malgrat les diferències , tothom té els mateixos drets i deures.

Els infants que aquests dies han tingut de tot i més i que acaben jugant amb les capses de les joguines, haurien de pensar en els que potser també jugaran a estirar una capsa lligada amb un cordill, però perquè no tindran res més. Trobo que aquest poema de la Joana Raspall és molt addient, per fer-los reflexionar i que s'adonin de la sort que tenen.

PODRIES

Si haguessis nascut
en una altra terra,
podries ser blanc,
podries ser negre...

Un altre país
fora casa teva,
I diries "sí",
en un altra llengua.

T'hauries criat
d'una altra manera
més bona, potser,
potser més dolenta.

Tindries més sort
o potser més pega...
Tindries amics
i jocs d' altra mena;

Duries vestits
de sac o de seda,
sabates de pell
o tosca espardenya,
o aniries nu
perdut per la selva.

Podries llegir
contes i poemes,
o no tenir llibres
ni saber de lletra.

Podries menjar
coses llamineres
o només crostons
secs, de pa negre.

Podries ....podries...

Per tot això pensa,
que importa tenir
les mans ben obertes
i ajudar qui ve
fugint de la guerra,
fugint del dolor
i de la pobresa.

Si tu fossis nat
a la seva terra,
la tristesa d'ell
podria ser teva.

Joana Raspall

M. Roser Algué Vendrells

RECORDANT POETES...
Aquest any s'ha parlat especialment d'alguns poetes, dels quals s'ha conmemorat algun aniversari: Espriu, Maragall, Machado, Hernández... i vull despedir el 2010 amb ells. Hi posaré poemes curtets o algun fragment.

Salvador Espriu el poeta profund, de les interioritats de l'ànima, de l'amor al nostre petit País...

Cementiri de Sinera

Quina petita patria
encercla el cementiri!
Aquesta mar, Sinera,
turons de pins i vinya.
Pols de rials. No estimo
res més, exepte l'ombra
viatgera d'un núvol.
El lent record
dels dies,
que són passats per sempre.




Joan Maragall poesia bucòlica, espiritual, però també patriòtica...

Enviant flors

Veig flors, i penso en tu. Faré portar-les
a tu pel dolç camí de cada dia;
que omplin d'aromes davant meu la via,
vora teu vindré a olorar-les.

Grat ens serà tenir-les devant nostre,
a l'hora de parlar de l'amor meu:
vers el gerro florit baixaré el rostre,
tot alçant els meus ulls al somris teu...




Antonio Machado el poeta totalment integrat al paisatge de "la meseta"...

Caminante ,no hay camino

Caminante son tus huellas
el camino i nada más.
Caminante no hay camino,
se hace camino al andar.

Al andar se hace camino
y al volver la vista atrás,
se ve la senda que nunca
se ha de volver a pisar...

El poeta Miquel Martí i Pol li va dedicar unes sentides paraules:

No t'he dut flors, Antonio, t'he portat

un silenci amorós, per no interrompre
el teu íntim diàleg amb la mort
que fa tants anya que dura, Compartir-te
ha estat deturar el temps, per retrobar-me
més ingenu que mai i amb un sanglot
a flor de pell, com una criatura.
No t'he dut res, Antonio, però estimo
més que abans aquest mar que m'ha vist creixer
i prop del qual confio de morir
d'ençà que he vist que tu m'hi acompanyaves.

Miquel Martí i Pol

Quan va morir algú va trobar un últim vers a la butxaca del seu abric:

"Estos días azules i este sol de infancia"...

Miguel Hernández el poeta del proletariat, dels pobres, defensor de les llibertats...

Las abarcas vacías

Por el cinco de enero,
cada enero ponía
mi calzado cabrero
a la ventana fría.

Nunca tuve zapatos,
ni trajes ,ni palabras:
siempre tuve regatos,
siempre penas y cabras.

Y encontraban los días,
que derriban las puertas,
mis abarcas vacías,
mis abarcas desiertas...

...I hacia el seis mis miradas
hallaban en sus puertas
mis abarcas heladas,
mis abarcas desiertas.




M. Roser Algué Vendrells

Retalls

De tan en tan m'agrada posar al blog retalls anònims de tendresa,

que em venen a buscar,

perquè saben que jo els tractaré com si focin petits tresors.

Algunes persones,

encara que envelleixin molt,

no perden mai la seva bellesa.

Els passa de la cara, al cor.

M. Roser Algué Vendrells

NADAL

Com cada any arriba Nadal i sembla que tothom se sent solidari... Jo, a més de desitjar-vos unes festes ben alegres, us demanaria que no oblidessiu que per algunes persones, seran molt tristes. Si em permeteu us deixo aquesta petita reflexió:

Del cel ha baixat una estrella, ha mirat la terra i s'ha posat a plorar, que puc fer jo perquè les seves llàgrimes es converteixin en espurnes de felicitat?



BONES FESTES A TOTHOM !!!
M. Roser Algué Vendrells

REFLEXIÓ

Fa fred.
La tardor cobreix el mar,
que ara és gris perla,
immers en la boira del capvespre.

Tot plegat,
convida a la introspecció
Miro dins meu
I el paisatge que veig,
també és desolat
amb infinitat de penya-segats;
espadats pregons
on hi baten les ones,
com flors d’escuma blanca,
amagant sentiments.

Vaig vorejant-los temeràriament
però mai no caic;
sempre hi ha sota meu
alguna onada salvadora...
o algun pi de sinuoses arrels
on puc agafar-me,
com ho faria un nàufrag
a un tros de barca corcada.

De vegades el subconscient
ens juga males passades;
però el vencem amb l’optimisme...
sempre hi ha un bri d’esperança.

M. Roser Algué Vendrells

PROU !!!

El dia 25 , vaig participar en un acte de protesta contra la violència de gènere. Crec que ja és hora que tots/es ens concienciem que l'amor no és possessió ( ningú pertany a ningú), sinó respecte envers l'altre. La meva petita aportació va ser la lectura d'una història que pot ser real o no... però segur que n'hi ha moltes d'iguals. Com que el problema és d'una gran duresa, jo vaig intentar donar-li un caire d'esperança...

DE LLUNA DE MEL, A LLUNA DE FEL...
Jo era gairebé una nena, quan plena d’il•lusions vaig trobar un noi ben plantat i dolç, amb el qual pensava que viuria una feliç i llarga vida . A mi m’havien educat amb allò de “fins que la mort us separi…” El dia del meu casament estava tan contenta i emocionada, que totes les meves amigues m’envejaven. La lluna de mel va ser com fer realitat un somni . Però per a mi el matrimoni era molt més que un paper. Era amor tendresa, amistat, respecte, companyía…

El temps passava i tot anava com una bassa d’oli. Solia dir-me:-ets com un regal que m’han fet, embolicat amb paper d’estrelles, i és clar, jo em fonia de gust. Fins que van començar a aparèixer alguns senyals, que jo no volia veure.

La primera vegada que em va alçar la veu em vaig quedar tan decebuda que no sabía com reaccionar,.però ja se sap… perdona ,he tingut un mal dia…I, és clar, no tenía importància. Però els malts dies sovintejaven més del conte. I després venía allò de : no et posis aquest vestit tan escotat que ensenyes tota la pitrera, o no remenis tant que els homes et miren el cul… Fins que un día desilusionada per a la seva actitud tan injusta, em vaig atrevir a protestar. Aquesta vegada no va ser pas la veu el que va alçar, va alçar-me la mà. Jo em vaig quedar glaçada, però innocent de mi, encara el vaig justificar pensant en la famosa bufetada pedagògica i vaig pensar que potser me l’havia merescuda. I, com que es va disculpar…i es mostrava tan tendre quan ho feia…Però cada vegada les coses anaven de mal en pitjor. Les paraules boniques s’havien tornat lletjes: desamor, falta de respecte, brutalitat, humiliacions…allò era una lluna de fel. Fins i tot va arribar a imposar-me d’una manera ben matussera el que ell en deia els seus drets, i daquesta manera va destruir un dels pocs lligams que encara ens quedàven, ja que fins aleshores, en uns moments tan íntims, sempre havia actuat amb delicadesa i respecte. Com a consequència d’un d’aquests episodis humiliants, em vaig quedar embaraçada. Va néixer el nen i vaig viure un temps força tranquil•la, però no va durar gaire. La familia em deia que el denunciés, jo no volia fer-ho pel meu fill. Fins que un dia, en una de les habituals escenas agresives, el nen, que nomès tenia 8 anys, es va posar al mig i va rebre el cop que anava dirigit a mi. I vaig dir :-PROU!!!

Ara visc feliç amb el meu fill, intentant que les experiències negativas que l’hi han tocat viure, no li deixin cap efecte secundari . M’agradaria que quan ell encarrilés la seva vida, la seva companya tingués més sort que jo i no hagués de viure angoixada, pensant que allò de : fins que la mort us separi, podia passar en qualsevol moment, per culpa de la covardia d’algú que segurament no s’estimava ni es respectava a ell mateix, enlloc de passar de forma natural. I, és ben estrany, malgrat tot, encara em desperta una certa tendresa ,sobretot quan miro al nostre fill, tot i que desitjo de tot cor, que no se li assembli.



M. Roser Algué Vendrells

NOVEMBRE, MÉS DE LA JOANA

Les biblioteques dels indrets de parla catalana, han volgut fer un homenatge a la Joana Raspall i han decidit que aquest novembre, fos el seu mes. S'han fet moltes activitats, sobretot treballant la seva poesia infantil. Però la Joana també té poemes per adolescents i, fins i tot, poesia amorosa. Al seu llibre, LLum i gira-sols, he trobat aquest poema que m'ha semblat especialment tendre i us el poso aquí, perquè sigui el meu petit homenatge.

El refugi

No em busqueu ran de la mar,
que la salabror m'amarga
i el garbí i els raigs de sol
em deixen la pell colrada.

No em busqueu a dins del bosc,
que les ombres fan basarda
i la sentor de l'herbei
se'n puja al cap i embriaga.

No em busqueu prop de la font,
que la fresca gotellada
se me n'entra cor endins
i me'n sento esborronada.

No em busqueu enlloc del món,
sinó dintre la mirada
dels ulls clars de l'estimat,
que és on sóc més ben guardada.

Joana Raspall

M. Roser Algué Vendrells

Si voleu veure l'homenatge que li fan a la JOANA, els nens i nenes de l'escola Folch i Torres, cliqueu aquests enllaços:

http://www.wix.com/clopez17/joana-raspall-segon
http://www.wix.com/clopez17/joana-raspall1
http://www.wix.com/clopez17/joana-raspall
http://en.calameo.com/read/000049068081bd2b44a04