Subscribe:

divendres, 26 de novembre del 2010

PROU !!!

El dia 25 , vaig participar en un acte de protesta contra la violència de gènere. Crec que ja és hora que tots/es ens concienciem que l'amor no és possessió ( ningú pertany a ningú), sinó respecte envers l'altre. La meva petita aportació va ser la lectura d'una història que pot ser real o no... però segur que n'hi ha moltes d'iguals. Com que el problema és d'una gran duresa, jo vaig intentar donar-li un caire d'esperança...


DE LLUNA DE MEL, A LLUNA DE FEL...
Jo era gairebé una nena, quan plena d’il•lusions vaig trobar un noi ben plantat i dolç, amb el qual pensava que viuria una feliç i llarga vida . A mi m’havien educat amb allò de “fins que la mort us separi…” El dia del meu casament estava tan contenta i emocionada, que totes les meves amigues m’envejaven. La lluna de mel va ser com fer realitat un somni . Però per a mi el matrimoni era molt més que un paper. Era amor tendresa, amistat, respecte, companyía…

El temps passava i tot anava com una bassa d’oli. Solia dir-me:-ets com un regal que m’han fet, embolicat amb paper d’estrelles, i és clar, jo em fonia de gust. Fins que van començar a aparèixer alguns senyals, que jo no volia veure.

La primera vegada que em va alçar la veu em vaig quedar tan decebuda que no sabía com reaccionar,.però ja se sap… perdona ,he tingut un mal dia…I, és clar, no tenía importància. Però els malts dies sovintejaven més del conte. I després venía allò de : no et posis aquest vestit tan escotat que ensenyes tota la pitrera, o no remenis tant que els homes et miren el cul… Fins que un día desilusionada per a la seva actitud tan injusta, em vaig atrevir a protestar. Aquesta vegada no va ser pas la veu el que va alçar, va alçar-me la mà. Jo em vaig quedar glaçada, però innocent de mi, encara el vaig justificar pensant en la famosa bufetada pedagògica i vaig pensar que potser me l’havia merescuda. I, com que es va disculpar…i es mostrava tan tendre quan ho feia…Però cada vegada les coses anaven de mal en pitjor. Les paraules boniques s’havien tornat lletjes: desamor, falta de respecte, brutalitat, humiliacions…allò era una lluna de fel. Fins i tot va arribar a imposar-me d’una manera ben matussera el que ell en deia els seus drets, i daquesta manera va destruir un dels pocs lligams que encara ens quedàven, ja que fins aleshores, en uns moments tan íntims, sempre havia actuat amb delicadesa i respecte. Com a consequència d’un d’aquests episodis humiliants, em vaig quedar embaraçada. Va néixer el nen i vaig viure un temps força tranquil•la, però no va durar gaire. La familia em deia que el denunciés, jo no volia fer-ho pel meu fill. Fins que un dia, en una de les habituals escenas agresives, el nen, que nomès tenia 8 anys, es va posar al mig i va rebre el cop que anava dirigit a mi. I vaig dir :-PROU!!!

Ara visc feliç amb el meu fill, intentant que les experiències negativas que l’hi han tocat viure, no li deixin cap efecte secundari . M’agradaria que quan ell encarrilés la seva vida, la seva companya tingués més sort que jo i no hagués de viure angoixada, pensant que allò de : fins que la mort us separi, podia passar en qualsevol moment, per culpa de la covardia d’algú que segurament no s’estimava ni es respectava a ell mateix, enlloc de passar de forma natural. I, és ben estrany, malgrat tot, encara em desperta una certa tendresa ,sobretot quan miro al nostre fill, tot i que desitjo de tot cor, que no se li assembli.



M. Roser Algué Vendrells

dilluns, 15 de novembre del 2010

NOVEMBRE, MÉS DE LA JOANA

Les biblioteques dels indrets de parla catalana, han volgut fer un homenatge a la Joana Raspall i han decidit que aquest novembre, fos el seu mes. S'han fet moltes activitats, sobretot treballant la seva poesia infantil. Però la Joana també té poemes per adolescents i, fins i tot, poesia amorosa. Al seu llibre, LLum i gira-sols, he trobat aquest poema que m'ha semblat especialment tendre i us el poso aquí, perquè sigui el meu petit homenatge.

El refugi

No em busqueu ran de la mar
,
que la salabror m'amarga
i el garbí i els raigs de sol
em deixen la pell colrada.

No em busqueu a dins del bosc
,
que les ombres fan basarda
i la sentor de l'herbei
se'n puja al cap i embriaga.


No em busqueu prop de la font,
que la fresca gotellada
se me n'entra cor endins
i me'n sento esborronada.

No em busqueu enlloc del món,
sinó dintre la mirada
dels ulls clars de l'estimat,
que és on sóc més ben guardada.

Joana Raspall



M. Roser Algué Vendrells

Si voleu veure l'homenatge que li fan a la JOANA, els nens i nenes de l'escola Folch i Torres, cliqueu aquests enllaços:

http://www.wix.com/clopez17/joana-raspall-segon
http://www.wix.com/clopez17/joana-raspall1
http://www.wix.com/clopez17/joana-raspall
http://en.calameo.com/read/000049068081bd2b44a04

diumenge, 31 d’octubre del 2010

EX- LIBRIS



Sempre m'havia fet il·lusió tenir un ex-libris personalitzat, per poder identificar els meus llibres, però no coneixia ningú que en fes. Per casualitat vaig conèixer un monjo de Montserrat, parent d'un alumne que tenia en aquell moment. És el pare Oriol Diví. Vam anar d'excursió al Monastir amb la classe i ens va rebre molt amablement. Ens va ensenyar els ex-libris que feia, que eren unes petites (pel tamany) obres d'art, fetes amb fusta de boix treballada a mà, unes autèntiques filigranes. I penseu que és un senyor que té més de 80 anys... Crec que és de les poques persones a tot el món, que en fa. Com a mínim que siguin conegudes. Vaig pensar que era el moment ideal per fer real la meva il·lusió i li vaig demanar si me'n faria un. Tot i que tenia molts encàrrecs i, és clar, és un treball molt lent, sobretot per un senyor tan gran,al cap d'un temps en vaig rebre un, que era una petita meravella. No cal dir que sempre li estaré agraïda.

I com que he trobat una foto d'aquella excursió a Montserrat, també l'hi he posada. M' ha fet gràcia, perquè els meus alumnes de 4t, eren tan alts com jo. Per si us despisteu, sóc la tercera de la dreta de l'última fila, bastant més jove...és que ja fa una pila d'anys!!! (cliqueu la foto).


M. Roser Algué Vendrells

dimarts, 26 d’octubre del 2010

ANIVERSARI DE MIGUEL HERNÁNDEZ

S'acaba el mes d'octubre i celebrem el centanari del neixement de Miguel Hernández, el poeta d'Orihuela. Com a petit homenatge he fet aquests dos vídeos, amb tot el meu afecte. Espero haver contribuït a que la gent el recordi, a ell i als seus poemes.

M. Roser Algué Vendrells

dimarts, 12 d’octubre del 2010

MIGUEL HERNÁNDEZ --llegó con tres heridas-no puedo olvidar


M. Roser Algué Vendrells

diumenge, 10 d’octubre del 2010

Avui ha plogut...
Després de la tempesta tinc ganes de veure el paisatge i vaig a fer un tomb. El cel encara és gris. Les nuvolades s'arrosseguen i es confonen amb el mar a l'horitzó, fins al punt que algun vaixell que s'intueix en la llunyania, és difícil saber si va navegant per l'aigua o volant pels núvols. I si miro a l'indret de la muntanya, veig tota la gamma de verds enlluentits encara per les gotes de pluja: el verd maragda, el verd fosc del pi pinyoner, el verd més grisos de les alzines... I pel cantó de la plana, destaquen unes taques platejades; són els pobles que, de tant en tant, apareixen mig amagats dins la boirina que mandroseja per la vall.




Les bestioles del camp treuen el cap arreserades dins els seus caus, per assegurar-se que ja no hi ha perill de fortes gotellades. I si, de sobte, algun núvol s'esquinça i un raig de sol travessa l'humit paisatge, tot es transforma. És com quan després d'una nit fosca, obres la finestra amb els ulls mig enllaguenyats i t'adones que ja és ple dia. Avui l'aigua i la llum han coincidit uns instants, hi ha sortit un preciós arc de Sant Martí. A partir d'ara tot reneixerà amb força, assaonat per la tormenta que ha netejat l'ambient de partícules molestes. És com un metafòric devassall de llàgrimes purificadores, que et deixen una sensació de pau que no es pot pas explicar...


Gràcies, natura, pel teu regal de colors!!!
M. Roser Algué Vendrells

dimecres, 29 de setembre del 2010

Abans que s'acabi el mes vull recordar, que el 4 de setembre del 1924, va néixer a Burjasot el poeta Vicent Andrés Estellés. He trobat un poema seu que parla de la lluna i us en deixo un fragment, aquí al blog, per si us bé de gust llegir-lo.

CANÇÓ DE LA LLUNA



La lluna de la muntanya,
la lluna que més m'agrada!
Ai, com m'agrada la lluna
la lluna de la muntanya.

És una lluna molt neta,
és una lluna molt clara;
Com és de clara la lluna,
la lluna de la muntanya!

Lluna de bosc i fageda,
la lluna que ens agermana,
la lluna de creure i creure
i mirar-nos a la cara.

La lluna de la ciutat
és una lluna gastada,
és una lluna molt trista,
és una lluna llunyana...

Vicenç Andrés Estallés

Però com que a mi també m'agrada molt la lluna del mar... caldrà que n'hi posi una foto. Així veurem que les dues són molt i molt boniques.



M. Roser Algué Vendrells