BONA DIADA DE SANT JORDI !!!



Que regaleu i us regalin moltes roses, això voldrà dir que estimeu i que us estimen.
M. Roser Algué Vendrells

(He intentat posar el vídeo aquí al blog, però si el voleu veure només cal que cliqueu al YouTube . Aquesta setmana apareixerà com per art de màgia.)

UNES ALTRES ROSES

Per sant Jordi cada any podem veure escrits arreu, els mateixos poemes sobre les roses... Jo m’he dedicat a buscar roses literàries diferents de les de sempre. Aquí en teniu una petit ramell.

 

DIUEN: LA MAR ÉS TRISTA...

Diuen: la mar és trista. Quin trepig

fa cada onada, quan s'esberla!

I veig una mar trista, però, al mig,

tu, com una perla.

Diuen: la terra és trista.

Quin trepig fa cada fulla! Mig no gosa.

I veig la terra trista, però, al mig,

tu, com una rosa.

Marià Manent

Poema inèdit de Josep M. De Segarra dedicat a una amiga de la infància.

Era infantil, Maria, nostra sang,

en aquell temps de violetes fines, i

d’esbarzers en flor dins el barranc,

i avui, Maria, hem conegut espines,

i hem conegut el cabell blanc.

Però jo sé que encara et dura la rosa,

que, en el pit de criatura, et vas posar rient...

La rosa encara en el teu pit reposa

i pinta agudament de blanc

i rosa el teu passat i el teu present:

La llum on se’t fa viu el pensament.

Agustí Vilar

QUATRE COSES

M'abelleixen quatre coses:

—qui prou les sabrà lloar?—

El sol que bada les roses,

l'aigua que les fa brostar,

la rosada que les mulla

i el vent que les esfulla

per no veure-les secar.

Maria Antònia Salvà

EL POEMA, Potser si…

Una rosa?

Poca cosa.

Si voleu, una flor més

que ha deixat de ser poncella,

obre el calze, s’ esbadella,

i és desfullarà després.

Una rosa!

Poca cosa?

Potser si… parlant en prosa.

Martí Dot

M. Roser Algué Vendrells

SANT JORDI(poemes infantils)

LA LLUNA I LA ROSA.

A la lluna li he enviat,

una rosa en un coet;

la rosa li agrada molt

i se la posa al barret.

************************************************************************************

SANT JORDI.

Sant Jordi amb el cavall blanc,

sempre salva les princeses

que algun drac vol espantar,

després els regala roses.

SANT JORDI I LA PRINCESA

Una princeseta plora a la vora d'una cova, perquè l'ha espantat un

drac malcarat.

Pel cel ve volant, amb un cavall blanc Jordi, un cavaller, que lluita molt bé.

EL drac que és de pega, deixa la princesa, que havia espantat amb la boca encesa.

En Jordi cull una rosa... la princesa ja no plora.

M. Roser Algué Vendrells

******************************

Perdoneu, però se m'ha desconfigurat i no l'he pogut arreglar...

LA PRIMERA ORENETA

Heu vist les primeres orenetes d'aquest any? Jo sí. Abans, als pobles es creia que les orenetes arribaven per sant Josep. De fet, recordo algunes cases que, en una data com aquesta, la gent no començava a dinar fins que no havia entrat una oreneta al menjador. Ignoro si algun any s'havien quedat sense la crema catalana...

PRIMAVERA

Heus ací:

Una oreneta,

la primera,

ha arribat al poble.

I l'home que treballa al camp,

i la noia que passa pel pont,

i el vell que seu en un marge, fora vila,

i fins aquells que en l'estretor de les fàbriques

tenen la sort de veure una mica de cel

han sabut la notícia.

L'oreneta ha volat,

una mica indecisa,

ran mateix de l'aigua del riu,

s'ha enfilat pont amunt,

ha travessat, xisclant, la plaça

i s'ha perdut pels carrers en silenci.

I la mestressa que torna de comprar

ho ha dit als vailets de l'escola,

i aquests, a les dones que renten al safareig públic,

i elles ho han cridat

a l'home que empeny un carretó pel carrer,

i l'home ho ha repetit qui sap les vegades

i n'ha fet una cançó

al ritme feixuc de la roda.

Heus ací el que diu:

La primavera ha arribat al poble!

Miquel Martí i Pol

M. Roser ALgué Vendrells

PREMI !!!

Al blog Magazine .cat, varen fer una proposta. Si enviaves receptes de cuina fetes amb oli d'oliva verge extra, entraves en una rifa d'oli, d'aquesta qualitat. Jo n'hi vaig enviar algunes no massa elaborades, que és quan es troba més el gust de l'oli...i ves per on, m'ha tocat!!! em sembla que és la primera vegada que guanyo alguna cosa en una rifa. Avui l'he rebut. És de la casa Vilà de "El Cogul", a la comarca de les Garrigues(LLeida)

I ara us faré dentetes...He menjat una llesca de pa amb tomàquet i una torrada amb oli i estaven boníssimes, per llepar-se'n els dits... Entre mossegada i queixalada, he pensat en vosaltres!!! Aprofitem les coses tan bones que tenim a casa nostra.

Una abraçada una mica untadeta ...

M. Roser Algué vendrells

LA PRIMAVERA DESPERTA EL MAR



És un dia clar, sol, sorra daurada;
n’és el primer dels jorns de primavera;
un suau ventijol m’empolsina d’aigua
i la salabror em resseca la cara.

Allargo la vista sense veure flors
però, a les altes crestes de les ones,
endevino tots els bells colors
de les margarides, tulipes i roses.



La mar està inquieta, plena de frisança,
potser sent enveja dels enamorats
que, aprofitant-ne aquesta bonança,
tendrament es miren i enllacen les mans.

I veu en sos ulls espurnes de plata
castells d’il•lusions, noves esperances,
segurs d’un amor que durarà sempre;
de primaveres sempre n’hi haurà d’altres!

I quan els anys passin hi haurà alguns infants,
infants de pell bruna o blanca de lluna,
d’ulls negres com ell o molt blaus com ella,

que amb molta tendresa veuran fer-se grans.

I que allà a la sorra amb el vent de cara
faran onejar-ne esplendents estels;
que s’enlairaran com vol d’ocellada,
fent mil giragonses pels camins del cel.

Penso que és això el que la mar somnia
quan després de la llarga hivernada,
sent del sol la càlida alenada...
De la primavera..., n’és el primer dia!

M. Roser Algué Vendrell

Hola a tothom, ja torno a ser aquí, no és pas que estigui bé del tot, però el metge m'ha dit que una mica cada dia podia donar-vos la tabarra!!! És que fins ara havia de mirar avall, ara puc fer-ho en línia recta, però de cap manera mirar les estrelles... Semblo el riu Guadiana, mai millor dit , per allò dels ulls, que ara apareix i ara desapareix. Això són vacances forçoses...

PER QUÈ ?

De vegades algú em pregunta d'on em ve el meu gust per la poesia i jo crec que de la mare.

La mare era d'una masia del Solsonès i només va anar a estudi mig any, quan ja en tenia catorze, a una casa de pagesos amb possibles, on hi havia una noia que tenia estudis i feia classe a la mainada d'aquelles contrades. Amb tan poc de temps va aprender a llegir, escriure i les quatre regles matemàtiques.

És curiós que ella només havia tingut un llibre de lectura i era de poemes, però no sabia de qui eren. Quan els fills vam ser grans vam fer mans i mànigues per esbrinar-ho, però no hi havia manera. Un dia vaig sentir per Catalunya Radio la Pepita LLunell, compositora de sardanes i rapsoda , que recitava poesies de poetes d'aquella època. Vaig contactar amb ella i pels fragments que jo recordava, casualitats de la vida, em va dir que ella en tenia un exemplar. El llibre es deia "POESIES" de Francesc Casas i Amigó. Més tard , en una llibreria "de vell", he trobat una segona edició en català antic i una cinquena, traduïda al català actual per Ramon Folch i Camarasa.

Us en deixo un petit tast, dels fragments que jo recordava:

MALALTIA DEL COR

...Viurem a dalt de la serra

sentint la flaire del bosc

i escoltarem cada vespre

com canten els rossinyols.

Així que apunti l'albada

ja trescarem pels turons,

tu portaràs la cistella

i jo l'ompliré de flors;

allí tindrem oblidades

totes les coses del món

i dins la nostra caseta

serem feliços tots dos...

Són uns poemes molt llargs i tots expliquen una història. La mare se'n sabia molts de memòria.

Jo no recordo quan vaig començar a escriure'n, però en tinc tres de quan tenia 12 anys, tan ben guardats que no els he trobat...Però en sé l'estrofa final d'un dedicat a la:
PRIMAVERA

El cel és blau i serè,

l'ambient sembla tot de festa;

és perquè després del fred...

Ha arribat LA PRIMAVERA!!!

Després van passar molts anys que no vaig escriure'n. Quan m'hi vaig tornar a posar, una amiga molt entesa en poesia em va dir:

-Roser, escriu prosa poètica , els teus poemes gairebé tots expliquen una història... i de seguida vaig pensar en els que la mare deia de memòria ...

M. Roser Alguè Vendrells