Per sant Jordi cada any podem veure escrits arreu, els mateixos poemes sobre les roses... Jo m’he dedicat a buscar roses literàries diferents de les de sempre. Aquí en teniu una petit ramell.
DIUEN: LA MAR ÉS TRISTA...
Diuen: la mar és trista. Quin trepig
fa cada onada, quan s'esberla!
I veig una mar trista, però, al mig,
tu, com una perla.
Diuen: la terra és trista.
Quin trepig fa cada fulla! Mig no gosa.
I veig la terra trista, però, al mig,
tu, com una rosa.
Marià Manent
Poema inèdit de Josep M. De Segarra dedicat a una amiga de la infància.
Era infantil, Maria, nostra sang,
en aquell temps de violetes fines, i
d’esbarzers en flor dins el barranc,
i avui, Maria, hem conegut espines,
i hem conegut el cabell blanc.
Però jo sé que encara et dura la rosa,
que, en el pit de criatura, et vas posar rient...
La rosa encara en el teu pit reposa
i pinta agudament de blanc
i rosa el teu passat i el teu present:
La llum on se’t fa viu el pensament.
Agustí Vilar
QUATRE COSES
M'abelleixen quatre coses:
—qui prou les sabrà lloar?—
El sol que bada les roses,
l'aigua que les fa brostar,
la rosada que les mulla
i el vent que les esfulla
per no veure-les secar.
Maria Antònia Salvà
EL POEMA, Potser si…
Una rosa?
Poca cosa.
Si voleu, una flor més
que ha deixat de ser poncella,
obre el calze, s’ esbadella,
i és desfullarà després.
Una rosa!
Poca cosa?
Potser si… parlant en prosa.
Martí Dot
M. Roser Algué Vendrells
