Subscribe:

dilluns, 20 de setembre del 2010

dissabte, 18 de setembre del 2010

Descoberta
Avui he d'escobert en un blog que visito sovint, un escriptor uruguayà: Eduardo Galiano.

M'agradarà compartir amb vosaltres, una petita narració molt poètica que es diu "el mundo", i un vídeo que ens parla de "los nadies" i ens deixa un misatge per fer més gran la nostra solidaritat.


EL MUNDO

Un hombre del pueblo de Neguà, en la costa de Colombia, pudo subir al cielo. A la vuelta, contó que habia contemplado, desde allá arriba, la vida humana. Y dijo que somos un mar de fueguitos.

-El mundo es eso- reveló- un montón de gente, un mar de fueguitos.

Cada persona brilla con luz propia, entre todas las demás. No hay dos fuegos iguales. Hay fuegos grandes y fuegos chicos y fuegos de todos los colores. Hay gente de fuego sereno, que ni se entera del viento. Y gente de fuego loco, que llena el aire de chispas. Algunos fuegos, fuegos bobos, no alumbran ni queman; pero otros arden la vida con tantas ganas, que no se puede mirarlos, sin parpadear, y quien se acerca, se enciende.

Eduardo Galeano

dissabte, 11 de setembre del 2010

Poema infantil

Mentre navego per internet, si aparto per un moment la vista de l'ordinador, i miro per la finestra, sovint veig unes postes de sol precioses. Avui hi ha un cel molt blau amb uns nuvolets molt bonics. He recordat que tenia un poema infantil , que parla d'un que és una mica trapella...

EL NÚVOL JUGANER
Quan surto de casa,
veig al cel un núvol

que sembla un trapella.

Si ell em veu,

s'amaga.

Si me'n vaig,

em crida.

I com que m'enfado,

em diu:-Feia broma ¡

i em pica l'ullet.





M. Roser Algué vendrells

divendres, 3 de setembre del 2010

Al setembre comença l'escola i també la xerinola


Sembla que l'estiu ja ens vol dir adéu i jo us dic un setembre més, que m'agrada tornar-vos a retrobar en aquest petit trocet del meu espai particular.



Aquest any he fet unes petites vacances a un camping prop del mar. He tingut molt de temps per observar-lo i veure com canvia de color molt sovint. Per això, m'he permès començar la nova temporada amb aquesta senzilla reflexió.

EL COLOR DEL MAR
Diuen que el mar és blau perquè és el mirall del cel ! Però el mar no és blau, ni verd, ni daurat, sovint sol tenir un color indefinit, perquè serà com les circunstàncies ens el facin veure.




Si tenim algú molt especial ben a la vora i contemplem junts la gran immensitat, en calma o encrespada, tan se val, veurem que el mar té el color dels seus ulls, sobretot si la persona que tenim al costat té una mirada tendra i dolça, ja que la mar en quedarà encisada i si voldrà reflectir com en una llarga, llarga besada...



M. Roser Algué Vendrells

dimarts, 29 de juny del 2010

FIDELITAT (havanera)

Les havaneres són cançons marineres originàries de Cuba. Els catalans que anaven a l'illa les van portar a Catalunya i de seguida van arrelar a la nostra terra. Són cançons d'amor, de desamor, d'enyorança... Es canten en català i en castellà. Actualment es segueixen cantant, perquè agraden a tothom.

Tot i que són cançons populars, algunes són obra de compositors clàssics com Ravel o Bizet que en va incloure una (molt coneguda), a la seva òpera Carmen.


Hi ha un cert paralelisme entre l'havanera i el tango i d'altres ritmes caribenys. En aquest vídeo podreu escoltar-ne una que jo vaig fer la lletra i el folklorista sudamèricà ,Tito Corona, m'hi va posar la música. M'encantaria cantar-la enlloc de llegir-la, però no cal pas fer ploure més...



-Quan el fred grogueja
la blavor del cel,
el mar fa una dansa
de color de mel.

-Peixos i sirenes
es donen les mans
i enfilen rotllanes...
collarets brillants.

-Les barques de vela
tapen l'horitzó;
vora el mar somnia
un vell pescador.

-Roseta, la barca,
companya fidel,
de bogar cansada
s'ha tornat estel.

-Tota ella tremola
pintada d'enyor
i es mira amb tendresa,
el seu vell patró.

-Al matí a trenc d'alba,
el baixa a buscar
i amb un rem de lluna...
orsen cel enllà.

M. Roser Algué Vendrells

Us desitjo un bon estiu i que ens poguem retrobar al setembre.

Os deseo un feliz verano y espero que nos volvamos a encontrar en Septiembre.

dimecres, 23 de juny del 2010

L'ESPLUDANSA


L'Espludansa neix de la il·lusió de mestres i alumnes d'Esplugues per fer, des de les escoles, un entorn participatiu i mostrar-nos com som: una ciutat viva, divertida, participativa, integradora...I res millor que la dansa i els nens i nenes per a fer-ho possible. Es va fer a finals de maig a la plaça de Catalunya d'Esplugues. Hi van participar totes les escoles públiques de la vila i algunes de convidades, de pobles veïns, com la Sant Ildefons de Cornellà i l'escola Montserrat de Sant Just Desvern.

Es un acte d'agermanament per mitjà de la dansa. Els nens i nenes de segon de primària de cada escola van ballar, per separat, una dança diferent i, finalment, van fer una dança tots plegats, però a cada rotllana hi havia nens i nenes de totes les escoles. Ara eren només un grup d'amics i amigues que ballaven la dansa Maïm Maïm...

Jo vaig tenir la gran satisfacció de presentar aquest acte i us puc dir que m'ho vaig passar d'allò més bé, va ser una exprriència molt gratificant. Us he posat aquesta foto de la dansa conjunta, perquè pogueu admirar aquest paisatge tant bonic dels nostres infants dansaires. Si la voleu veure més bé, cliqueu sobre la foto. L'alcaldesa, l'inspector i el regidor d'ensenyament, van repartir obsequis als nens i nenes.

M. Roser Algué Vendrells

diumenge, 13 de juny del 2010

LA GINESTA
(JOAN MARAGALL)

Aquest 2010, fa 150 anys que va néixer Joan Maragall, un dels nostres grans poetes modernistes i per això m'agradaria llegir un poema seu, per fer-li un petit homenatge.
L'estiu ja treu el nas! encara que amb el temps que ha fet fins ara... però sembla que ja és vol despertar. Així doncs, he pensat en el poema "la ginesta", perquè és ara quan aquest arbust fa la seva florida...
Estic segura que si aneu a passejar per la muntanya, quedareu extasiats amb la seva olor i el seu color d'un groc flamejant...



-La ginesta altra vegada
la ginesta amb tanta olor,
és la meva enamorada
que ve el temps de la calor.

-Per a fer-li una abraçada
he pujat dalt del serrat;
de la primera besada
m'ha deixat tot perfumat.

-Feia un vent que enarborava,
feia un sol molt resplandent:
la ginesta es regirava
furiosa al sol rient.

-Jo la prenc per la cintura:
la tisora va en renou
desflorant tanta hermosura,
fins que el cor me n'ha dit prou.

-Amb un vímet que creixia
innocent a vora seu,
he lligat la dolça aimia
ben estreta en un pom breu.

-Quan l'he tinguda lligada
m'he girat de cara al mar...
M'he girat al mar de cara,
que brillava com cristall;
he aixecat el pom enlaire
i he arrencat a correr avall.
(Joan Maragall)

M. Roser Algué Vendrells