Podries
Si haguessis nascuten una altra terra,podries ser blanc,podries ser negre...Un altre paísfora casa teva,i diries "sí"en un altra llengua.T'hauries criatd'una altra maneramés bona, potserpotser més dolenta.Tindries més sorto potser més pega...Tindries amicsi jocs d'una altra mena;duries vestitsde sac o de seda,sabates de pello tosca espardenya,o aniries nuperdut per la selva.Podries llegircontes i poemes,o no tenir llibresni saber de lletra.Podries menjarcoses llaminereso només crostonssecs, de pa negre.Podries ....podries...Per tot això pensaque importa tenirles mans ben obertesi ajudar qui vefugint de la guerrafugint del dolori de la pobresa.Si tu fossis nata la seva terrala tristesa d'ellpodria ser teva.
Joana Raspall
 |
| Foto, M. Dolors. |
CADA ROSTRE ÉS UN MIRACLE
" Un infant negre, de pell negra,
d'ulls negres,
de cabells arrissats o encrespats,
és un infant.
Un infant blanc , de pell rosada,
d'ulls blaus o verds,
de cabells rossos o llisos,
és un infant.
L'un i l'altre, el negre i el blanc,
fan el mateix somriure
quan una mà els acarona
quan se'ls mira amb amor
i amb tendresa se'ls parla.
Vessaran les mateixes llàgrimes
si se'ls contraria, si se'ls fa mal...
No hi ha dos rostres absolutament idèntics.
Cada rostre és un miracle, perquè és únic".
Tahar Ben Jelloun
M. Roser Algué Vendrells
Sí, Roser, aquest problema és una mostra de la hipocresia de la nostra societat del benestar. Ens sap greu veure gent que pateix però no estem disposats a fer gran cosa per a solucionar-ho. I a sobre comencem a discutir de quotes…
ResponEliminaAquest poema de la Joana Raspall ha estat el primer que hem treballat a la classe aquest curs. Té la gràcia d'explicar als nens la cruesa d'aquesta situació i fer-los pensar en la gran sort que han (hem) tingut de viure on vivim.
Bon vespre, Roser.
Si noi i està tant d'actualitat, per desgràcia...El què passa és que els que potser hi voldríem fer alguna cosa no hi arribem, i els que tenen l'obligació i les possibilitats de fer-ho, miren cap una altra banda...
EliminaL'altre poema també m'agrada, perquè tots patim igual quan tenim problemes ,no importa pas el color que tinguem, encara que tots siguem diferents, el dolor ens iguala...
Petonets .
I que sigui tan fàcil dir-ho poèticament i tan difícil d'acceptar-nos els uns als altres.
ResponEliminaI massa fàcil que es capgiri la sort d'un poble d'avui per demà per culpa de la cobdícia d'uns pocs.
Per molts anys, M.Roser, encara estem a la vuitada.
Moltes gràcies, la vuitada també s'accepta...
EliminaEl fet de dir-ho poèticament , potser toca més sensibilitats i encara que no hi podem fer gran cosa, sempre tenim algú a la vora que necessita un cop de mà...
Petonets, Teresa.
Els dos poemes són preciosos, és així amb la sensibilitat a flor de pell, com podem acabar amb tanta hipocresia, és així com podem canviar el riu del dolor.
ResponEliminaUn abraç
Tens raó Ximo, però els que han d'arreglar el problema, em sembla que tenen la sensibilitat a la sola de la sabata...Però sempre podem fer-hi alguna cosa si donem una ullada al nostre entorn...
EliminaPetonets.
Hi ha coses que sembla que no puguin ser, i són. Un problema sense solució no és un problema, sinó un pseudopoema, diuen els filòsofs. Però no es pot tirar la tovallola.
ResponEliminaA mi cada vegada que veig aquestes corrues de refugiats , se m'encongeix el cor... Dec ser`poc filòsofa jo, perquè un problema sense solució, em segueix semblant un problema...Tot i que potser hi ha qui no la busca la solució, perquè és més còmode!!!
EliminaPetonets.
en aquesta vida tots som iguals fins que els que manipulen el poder decideixen que hi ha d'haver diferències.
ResponEliminaTot plegat molt trist
Normalment es diu que tots som iguals, però jo sempre dic que tots som diferents, però malgrat les diferències, tots tenim els mateixos drets i ens sentim de les mateixes coses...
EliminaEls manipuladors marquen unes altres diferències i aquestes, com dius tu, són molt tristes...
Aquests poemes amb uns quants versos ens expliquen que el drama ens afecta a tots. La solució no és fàcil, però ha d'arribar. Urgent.
ResponEliminaDoncs sí , perquè qui ens diu que algun dia no ens pot tocar a nosaltres...De fet no fa pas tant que molts que hem conegut van passar aquest mal tràngol !
EliminaPotser amb el temps cada cosa es posarà al seu lloc, però han de canviar tantes mentalitats!!!. És clar, que si no ho penséssim, la vida encara seria més trista...
Petonets.
Trobo molt bonic el poema de la Joana Raspall, el podríem donar a llegir a uns quants dirigents europeus a veure si aprenen la lliçó. Estic segur que és un problema complex i no tan fàcil de resoldre, però sí que hauríem de fer un esforç entre tots, que el que estan vivint alguns pobles no ens ho podem ni imaginar. No fem que fugin de l'horror per caure en el rebuig i la ignorància.
ResponEliminaDoncs no estaria malament que algú els hi fes arribar, a veure si prenen consciencia del problema, que sembla que se'ls en va de les mans...
EliminaEstic d'acord que no és fàcil de resoldre, però també penso que potser no hi posen tot l'interès que caldria...Quan es parla de solucions que toca rascar-se la butxaca, ja se sap!
Bon vespre XeXu.
Veig que estem en sintonia amb la Joana Raspall.
ResponEliminaMe n'alegro molt.
El llibre ja va cap a Esplugues.
Penso que tots els que tenim una mica de sensibilitat (sangre en las venas) que diuen el nostres veïns, pel què fa a les coses socials tenim bona sintonia...
EliminaJa l'estic esperant!
Petonets, Jordi.
La meva filla està treballant el poema a l'escola. Diu que li fa plorar, és preciós.
ResponEliminaMira quina casualitat, penso que és ideal perquè la mainada prengui consciència del problema...Fa que siguin més sensibles , com la teva nena, que té molt bon cor!
ResponEliminaUn petonet per a cada una.
M'ha agradat especialment el poema de la Joana Raspall per la seva simplicitat a l'hora de ser entés..., ja que sembla que molts dels qui tenen la paella pel mànec encara no han estat capaços de comprendre'l...
ResponEliminaUna abraçada, M. Roser!
Trobo que és un poema ideal per treballar a les escoles, per la seva senzillesa es fa molt entenedor...Bé entenedor per qui el vulgui entendre que els que haurien de solucionar el problema, de vegades, sembla que miren cap una altra banda...
EliminaMolts petonets, Montse.
El poema de Joana Raspall és una preciositat. Faig meu el comentari de XeXu. N'estic absolutament d'acord.
ResponEliminaÉs que molts marxen del seu país esperant trobar un lloc on viure amb dignitat i només troben rebuig...
EliminaEl poema de la Joana, fa que els mes menuts puguin entendre el problema, és una lliçó de solidaritat...
Petonets.
Bona tria de poemes, tots dos posen el dit a la llaga. Sempre que llegeixo al de la Raspall m'emociono i penso que és molt trist que no perdi mai actualitat.
ResponEliminaL'altre no el coneixia, però és preciós.
Tots tenim bons sentiments, però a part de condoldre'ns, poca cosa més fem. Es pot mirar d'acollir a la gent, però el problema és molt més greu. I de molt més alt nivell.
Ai Glòria, no sé si podem esperar que algun ia deixi de tenir actualitat i sigui només un bell poema...
ResponEliminaEl segon, malgrat la seva llengua materna es l'àrab, escriu en francès i un any va guanyar el prestigiós premi Goncourt de novel·la...
Com a mínim cal que tinguem consciència del problema!
Petonets Glòria.
Son dos poemas sentidos y preciosos que hablan de una triste realidad que va creciendo en nuestro mundo,provocada por la avaricia de poder y dinero de nuestros gobernantes.
ResponEliminaMe gusto la entrada, saludos con un enorme abrazo.
Tienes razón Eugenia, los poemas són bonitos, pero la realifad que reflejan, es muy amarga...La mezcla del poder y el dinero, no és nunca buena, hace que siempre sufran los mismos...
EliminaUn beso grande y sonrisas de colores.
Sentir el cor de l'altre...
ResponEliminaLes seves petxades...
La seva veu...
Els seus ulls...
Sí!
A les hores nosaltres també som refugiats...
Una Abraçada.
Teniu raó tots som refugiats si ens posem a la seva pell i som capaços de sentir les mateixes coses, de plorar amb la mateixa tristor, de posar-nos en sintonia amb els batecs del seu cor...
ResponEliminaPetonets als dos.
no anem bé gens bé .....se'ls ha d'acollir i també fer que finalitzi la guerra a Síria....mentrestant to un dignatari poc digne de l¡església espanyola diu que són una invasió ....i Hongria tanca fronteres i la unió europea pretén ara que Turquia els aculli a canvi de molts diners ....un món deshumanitzat ....
ResponEliminaSi noia, no sé pas on anirem a parar... Amb tants diners com es gasten els governs en coses supèrflues, es podria solucionar , com a mínim, una part del problema...
EliminaL'ideal seria que s'ajudés als païso, per evitar que la gent s'hagués d'exiliar.
Nosaltres podem col·laborar, donant un cop de mà als que tenim més a la vora...
Petonets.
"països"...Mecatxis!
Elimina
ResponEliminaEl poema de la Joana és un dels més canònics de la seva obra. A mi em recorda, en part, a la lírica honesta d'una Szymborska i és ben emotiu que mitjançant el blog la nostra Joana sigui recordada en la seva dimensió poètica.
Abraçades, des de El Far.
Penso que és un poema molt didàctic, ideal perquè els infants puguin entendre el problema. de fet moltes escoles el treballen...Els blogs l'hi estan fent justícia, mantenint viu el seu record...
EliminaPetonets camí del teu Far, Jordi.
Molt bonic el poema de la Joana Raspall i l'altre també és complementen molt bé i de completa actualitat. És molt trist el que està passant. jo recordo les paraules d'un nen d'aquest refugiats que deia: " No volem marxar de casa nostra. Pareu la guerra sis plau".
ResponEliminaPetonets M. Roser.
És trist Anna, per a tothom, sembla que els nens fan més pena perquè estan més desvalguts...Però i la gent molt gran, que veuen que tot allò pel què han lluitat tota la vida, se n'ha anat en orris? ho han d'abandonar tot per poder salvar la vida...
EliminaAnna, la nena de la foto és l'Aina, de petitona!
Petonets.
Gracies per haver pensat amb aquest poema de la Joana Raspall, l'altre no el coneixia i és ben bonic. El que mai seré capaç d'entendre és que encara hi hagin aquestes guerres, per diners, per religió,per política... Amb el poc temps que tenim per viure i que el malgastem d'aquesta manera. Amb el fàcil que seria viure en pau. Ningú pot acabar amb tot això i que cadascú pugui viure on ell vulgui?
ResponEliminaQui entén els homes?
Diuen que el sr. Rouco, el de l'esperit eixut, acollirà uns quants refugiats al seu còmode palauet àtic de Madrid, on le dues monges i el secretari es faran càrrec d'alguns àpats i gestions, i ell els portarà a passejar amb el seu cotxe, pagat entre tots...Penso que els 'monsenyors' no s'han mirat mai l'evangeli.
EliminaDe res Imma, realment és tota una troballa, que ens ensenya a ser més solidaris amb tothom...Sembla que amb el progrés, el món hauria de funcionar millor, però és ben bé a l'inrevés, ja que les coses en lloc de posar-les al servei de la gent, es fan servir per enriquir-se uns quants ,
Eliminapassant per sobre a tothom que troben pel camí...
Penso que és difícil acabar amb aquesta situació, sobretot si no hi ha voluntat de fer-ho!
Petonets, Imma.
Elimina
Ara entenc el que explicava sor Lucia de quan va anar a visitar el Papa Francesc...
Elimina"-Hemos acogido refugiados y vamos a acoger más". Él con un gesto de preocupación nos cogió del brazo y nos dijo: "Este es el gran drama que tenemos hoy. Acójanlos, abran las puertas, no dejen de acoger a los más pobres, prefiero los conventos que se abren para acoger a los pobres, que los que se cierran en sí mismos o los que se convierten en Hoteles."
A alguns "monsenyors" els haurien de posar com a penitència, que es llegissin l'Evangeli unes quantes vegades, més i que posessin en pràctica les seves ensenyances...
Petonets, Olga.
Dos poemes per penjar-los a la frontera d'Hongria i d'altres països que semblen tenir una bena als ulls i no veure en els refugiats més que una nosa.
ResponEliminaTens raó Teresa, ja suposo que no deu tenir fàcil solució, perquè són molta gent, però alguna cosa hauran de fer els que tenen la paella pel mànec...I cada dia són més persones i ara de cara a l'hivern amb la pluja i el fred...Sembla impossible que en ple segle 21, es pugui veure tanta gent patint misèria, a mi se m'encongeix el cor quan veig aquestes corrues de persones de totes les edats, lluitant per sobreviure...
EliminaPetonets, una mica tristos, Teresa.
¡Ay Mª Roser!!!
ResponEliminaAlgo entendí del primer poema, es precioso aunque lo abrace la melancolía por culpa de las guerras. Dicen unos versos, escapando de la guerra el dolor y la pobreza, dormiréis vestidos en sacos de seda, dice en otra estrofa más arriba.
Son una preciosidad, mil bendiciones para la escritora y gracias a ti por presentárnoslo.
El de abajo también es hermoso, es dedicado a esos ojitos negros y piel canela del bebé también precioso.
Siempre es un inmenso placer pasar por esta tu casa y tratar de entender lo expuesto que siempre es interesante.
Te dejo mi cálido abrazo, mi gratitud y mi estima siempre.
Se muy muy feliz.
Hola Marina!
EliminaBonito poema verdad, y por desgràcia muy actual, su autora nos dice a los lectores que debemos ser solidarios , pues todas las penas que nombra en el
poema, algun dia podrían ser las nuestras...Ella nos dejó el pasado año, siendo centenaria
El otro nos comenta, que a todos los niños les afectan las mismas alegrías y las mismas penas, aunque todos sean distintos . Dice:
Cada rostro es un milagro,
porque és único... El bebé es la hija de mi sobrina!
Ya sabes que el saber no ocupa lugar y te agradezco en el alma el esfuerzo que haces...
Besitos con lucecitas de todos los colores, para que il·luminen tu camino.
Elimina
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
ResponElimina"La tristesa d'ell podria ser la teva." Els dos poemes són molt bonics i punyents. És veritat que per pur atzar tenim la sort que tenim, hauríem de tenir-ho més en compte. M'agrada que Barcelona sigui una ciutat refugi i entenc que si hem de viure una mica pitjor perquè els refugiats pugui viure, hi hem d'estar disposats. Petons.
ResponEliminaVeus? He dit "una mica" pitjor, grrr
ResponEliminaÉs veritat que tenim molta sort, ja que al costat de tanta pena i tanta misèria, els nostres problemes, deixen de ser-ho...
ResponEliminaTotes les ciutats haurien de ser refugi per aquesta pobre gent, però em pregunto si hi serem a temps d'evitar un autèntic daltabaix, que ara ve el fred i cada dia hi ha més refugiats, nens, avis...És molt trist.
No et preocupis, suposo que aquestes coses s'escapen sense voler...
Petonets.
Hola M Roser.
ResponEliminaEls Poemes son preciosos.Es cert ben cert i jo moltes vegades dic que soc ciudatana del mon, com a voluntaria de Cártites, no m´importa la raça ni el color de la pell, ni la religió ni filosofia de casqú perque penso que tots som fills d´un mateix Deu amb diferentes cultures i molta culpa de tantes diferencies es de l´humanitat acaparadora i egoista. T´estic llegin els Post un darrere l´altre.Petons, Montserrat