Hola a tothom, em toca la tercera sessió de vacances. Es allò de "no hay dos sin tres".
Petons i fins aviat.
M. Roser

Llibertat

Estem vivint en una època en la qual moltes persones no se senten lliures, perquè veuen que els seus drets més elementals no es respecten i és que per sentir-se presoner, no sempre cal viure envoltat de reixes que es van obrin i tancant al passar, hi ha moltes classes de cadenes per oprimir l'esser humà. Remenant entre els papers dels sentiments escrits, he trobat aquest poema i crec que pot ser addient, perquè és una metàfora de la lluita per la llibertat.

Gavina
Gavina que pel cel voles
amb ànsies de llibertat,
contempla el mar i les ones,
no abandonis el teu far
atreta per les promeses
d’una blanca embarcació,
perquè pots quedar atrapada
en l’esquer d’un pescador.

No siguis materialista,
alça el vol buscant el nord,
aprèn a somniar desperta,
obre les ales del tot.

Imagina’t en un mar
tot ple de peixos daurats,
sense xarxes traïdores
ni depredadors, ni humans,
on pots ser feliç i lliure
tot i que visquis molts anys;
on sols cal per sobreviure
l’amistat d’uns bons companys.



M. Roser Algué Vendrells

Mossèn Cinto-2

Volia posar un poema d'en Verdaguer amb el català de l'època i he trobat aquest que m'ha semblat entranyable. Com que és força llarg , n'he posat un fragment, però intentant que el poema no perdés el seu significat. Potser hi ha algunes paraules poc conegudes, tot i que n'entendrem el sentit si ens fixem en el context.

A LA VERGE

Jo tenia cinc anys; anava a estudi
en mon humil poblet de Folgueroles;
de mos pobres esplets digne preludi,
portava sota el braç les beceroles.

Lo mestre era un vellet; sa barretina
més llarga era bon tros que sa ciència,
mes, quina font tan pura sa doctrina!
quin mirall tan hermós sa consciència!

Se sadollava d'aquesta aigua el llavi
no sabent en la terra millor font,
i quan tornava a casa: "¿De tan savi,
deia a la mare, n' hi ha cap més al món?"

En sa grossa cadira de vaqueta
encara em sembla veure' l assentat;
sa taula era coberta de baieta
que em recordava la verdor del prat.

La infantívola escola presidia,
dins sa capella de paper tenyit,
vostra imatge bellissíma, oh Maria,
que havia ja a mos avis presidit.

Jesús en vostra falda nos somreia,
allargant-nos joiós ses blanques mans;
-Ameu-la, és mare nostra- apar que ens deia:
-los nois que l'aimen bé són mos germans.

Vostre mes arribà, oh dolça Maria,
i ens convidà lo mestre a dar-vos flors.
¿Com no havia de dur-hi jo la mia
a l'astre matinal dels meus amors?

Pujo al conreu que goretava el pare,
hi cullo uns botons d'or; baixo al torrent
on per sos tovallons ma pobra mare

trobar solia lo color d'argent.

Allí trobo la humil margaridoia,
ullet amb què la terra mira el cel,
lo trèvol de color de la lliroia,
la blava jonça que és un vas de mel.

Tot mirant-me les flors, joia per joia,
amb mà gelosa aní lligant lo ram
del meu bateig amb una bonicoia
cinta de seda amb voravius d'estam.

Quan a la tarda el presentí al bon mestre,
cada infantó li presentava el seu;
era jo el més petit i lo menys destre;
de tots los rams fou lo pitjor lo meu.

Lo vegí caure i rodolar pel sostre,
mentre els altres, quiscun en son pitxer,
pujaven a enramar la imatge vostra,
reina gentil de mon amor primer.

Vegí mes flors als peus dels qui passaven
donant-los amb la vida lo perfum;
vegí com se marcien i esfullaven,
ai!, com les trobes que ara dono a llum!

Lo que plorí aquell ram fou sense mida;
no em podia la mare aconhortar;
Mare del cel, estrella de ma vida,
vullau mes darreries acceptar.

Tenia jo cinc anys, ara cinquanta,
i us porto un altre ramellet de flors;
deixau-les arribar a vostra planta

enc que sien més pobres que allavors.

Aquelles eren flors primaverenques

i aqueixes, ai de mi!, són flors d'hivern;
mes són per Vos, Maria, primerenques,
que és mon primer amor, amor etern.

JACINT VERDAGUER

M. Roser ALgué Vendrells

Mossèn Cinto -1



Aquests dies es parla de Verdaguer perquè crec que és algun aniversari de la primera edició de “Canigó”. I com que és un poeta que em cau especialment bé, ho aprofito per dir la meva visió personal...I en podria escriure pàgines i més pàgines, però intentaré fer-ne una síntesi.

Jacint Verdaguer va néixer a Folgueroles, a la Plana de Vic, l'any 1845 i va morir a Vilajoana(Vallvidrera) el 1902. Era fill de pagesos, la qual cosa es fa palesa en la seva obra. És el poeta més destacat de la Renaixença i jo diria que és un clàssic de la nostra poesia.
Als 10 anys va entrar al seminari de Vic, segurament influenciat per la seva mare, tot i que en el poema “A la Verge”, escrit quan tenia 50 anys, ens parla de records d’infantesa on ja s’intuïa un sentiment religiós.

Penso que tenia una personalitat molt complexa. D’una banda, era capaç d’escriure grans epopeies com l’Atlàntida o Canigó, però al mateix temps se’ns mostrava una vessant mística, bucòlica i romàntica, amb un to senzill, popular i festiu…

Qui no s’ha emocionat alguna vegada escoltant l’Emigrant o el Virolai?

Crec que és el poeta que més ha conectat amb el poble, amb la gent senzilla, que se l’estimava i en tot moment li va donar suport (De fet, el 1886 va ser proclamat poeta de Catalunya). Això es va demostrar amb la munió de gent que el va acompanyar quan es va alliberar dels lligams que l’aferraven a un món que sovint l’oprimia…
Va participar en diverses edicions dels Jocs Florals. En una d'elles, en la que li van premiar dues composicions, s'hi va presentar amb el vestit típic de la pagesia, una manera d’incorporar la Catalunya rural al món de la poesia. En l’edició de 1880, quan tenia 35 anys, va ser proclamat Mestre en Gai Saber per haver aconseguit els tres premis emblemàtics de l’esdeveniment:

La flor natural-Poesia amorosa
L’englantina-poesia patriòtica
La viola d’or-Poesia religiosa

Durant una època de la seva vida va tenir molts problemes amb els poders eclesiastics i polítics pel fet de rodejar-se de persones que s’aprofitaren de la seva bona fe. Es va sentir traït i rebutjat per alguns dels seus antics protectors. Tot això el va turmentar i li va ocasionar una sèrie de malts físics , però jo diria que, en realitat, la seva malaltia era de l'ànima... Dolgut per les crítiques rebudes i per defensar-se’n, va escriure uns articles al Noticiero Universal i a la Publicitat amb el títol:

“En defensa Pròpia”.

Després de la seva mort es van publicar, entre d’altres obres, les Rondalles, cosa que ens demostra que estimava molt el seu país, ja que a més d’un gran domini de la llengua, en conexia molt bé la literatura popular.
Avui us deixo aquesta quarteta que més o menys diu així, ja que n'he trobat varies versions (fangador enlloc de llaurador) i no sé quina és l'original:

Poeta i llaurador sóc
i en tot faig feina tan neta,
que llauro com un poeta
i escric com un llaurador.

I finalment, penso que Verdaguer, no sé per què, ha estat un dels grans oblidats de la nostra poesia, ja que només se’n parla quan hi ha algun aniversari més o menys important, però de seguida torna a romandre rera una boira (en aquest cas metafòrica) comparable a la de la seva Plana. Jo espero que algun dia s’esvaeixi, i l’obra de mossèn Cinto brilli amb tot el seu resplandor.


M. Roser Algué

De mica en mica després d'un petit ensurt, em tornareu a tenir aquí. De totes maneres encara que tot vagi bé, estaré potser un mes llarg a tenir l'alta, però puc navegar una mica cada dia.
Jo ho trobo a faltar!!!
M. Roser

SEGON CAPiTOL DE VACANCES.
HO SENTO. PETONS M. ROSER

RECULL INFANTIL

Ara que els infants ja han acabat les vacances (una mica més i enllaço amb les de setmana santa), jo els vull dedicar uns senzills poemes. Són curtets i se'ls poden aprendre.

EL FAR

El far guia la barqueta,
la lluna es reflecteix al mar...
El mar li fa de mirall.

MATINADA

El sol desperta la terra.
La terra li diu:-Bon dia¡
amb paraules de colors.

POSTA DE SOL

El sol ja s’en va,
al bosc s’escolta el silenci;

Adéu amic, fins demà.

M. Roser Algué Vendrells