Volia posar un poema d'en Verdaguer amb el català de l'època i he trobat aquest que m'ha semblat entranyable. Com que és força llarg , n'he posat un fragment, però intentant que el poema no perdés el seu significat. Potser hi ha algunes paraules poc conegudes, tot i que n'entendrem el sentit si ens fixem en el context.
A LA VERGE
Jo tenia cinc anys; anava a estudi
en mon humil poblet de Folgueroles;
de mos pobres esplets digne preludi,
portava sota el braç les beceroles.
Lo mestre era un vellet; sa barretina
més llarga era bon tros que sa ciència,
mes, quina font tan pura sa doctrina!
quin mirall tan hermós sa consciència!
més llarga era bon tros que sa ciència,
mes, quina font tan pura sa doctrina!
quin mirall tan hermós sa consciència!
Se sadollava d'aquesta aigua el llavi
no sabent en la terra millor font,
i quan tornava a casa: "¿De tan savi,
deia a la mare, n' hi ha cap més al món?"
En sa grossa cadira de vaqueta
encara em sembla veure' l assentat;
sa taula era coberta de baieta
que em recordava la verdor del prat.
encara em sembla veure' l assentat;
sa taula era coberta de baieta
que em recordava la verdor del prat.
La infantívola escola presidia,
dins sa capella de paper tenyit,
vostra imatge bellissíma, oh Maria,
que havia ja a mos avis presidit.
dins sa capella de paper tenyit,
vostra imatge bellissíma, oh Maria,
que havia ja a mos avis presidit.
Jesús en vostra falda nos somreia,
allargant-nos joiós ses blanques mans;
-Ameu-la, és mare nostra- apar que ens deia:
-los nois que l'aimen bé són mos germans.
Vostre mes arribà, oh dolça Maria,
i ens convidà lo mestre a dar-vos flors.
¿Com no havia de dur-hi jo la mia
a l'astre matinal dels meus amors?
i ens convidà lo mestre a dar-vos flors.
¿Com no havia de dur-hi jo la mia
a l'astre matinal dels meus amors?
Pujo al conreu que goretava el pare,
hi cullo uns botons d'or; baixo al torrent
on per sos tovallons ma pobra mare
hi cullo uns botons d'or; baixo al torrent
on per sos tovallons ma pobra mare
trobar solia lo color d'argent.
Allí trobo la humil margaridoia,
ullet amb què la terra mira el cel,
lo trèvol de color de la lliroia,
la blava jonça que és un vas de mel.
Tot mirant-me les flors, joia per joia,
amb mà gelosa aní lligant lo ram
del meu bateig amb una bonicoia
cinta de seda amb voravius d'estam.
ullet amb què la terra mira el cel,
lo trèvol de color de la lliroia,
la blava jonça que és un vas de mel.
Tot mirant-me les flors, joia per joia,
amb mà gelosa aní lligant lo ram
del meu bateig amb una bonicoia
cinta de seda amb voravius d'estam.
Quan a la tarda el presentí al bon mestre,
cada infantó li presentava el seu;
era jo el més petit i lo menys destre;
de tots los rams fou lo pitjor lo meu.
Lo vegí caure i rodolar pel sostre,
mentre els altres, quiscun en son pitxer,
pujaven a enramar la imatge vostra,
reina gentil de mon amor primer.
Vegí mes flors als peus dels qui passaven
donant-los amb la vida lo perfum;
vegí com se marcien i esfullaven,
ai!, com les trobes que ara dono a llum!
donant-los amb la vida lo perfum;
vegí com se marcien i esfullaven,
ai!, com les trobes que ara dono a llum!
Lo que plorí aquell ram fou sense mida;
no em podia la mare aconhortar;
Mare del cel, estrella de ma vida,
vullau mes darreries acceptar.
no em podia la mare aconhortar;
Mare del cel, estrella de ma vida,
vullau mes darreries acceptar.
Tenia jo cinc anys, ara cinquanta,
i us porto un altre ramellet de flors;
deixau-les arribar a vostra planta
enc que sien més pobres que allavors.




















