Bona tardor a tothom

Un encàrrec personalitzat que em va fer M Roser Algué, i que vaig gaudir molt de principi a fi. Ja veieu que és una camiseta estampada per davant i per darrere, i que gira al voltant d'uns versos d'ella. Content de fer-la, i més quan em va dir que li havia agradat molt i em va enviar les fotos que ara compartisc ací.

I podria parlar ara de les camisetes i tasses que faig, però preferisc parlar de la Roser, a qui vaig conéixer fa molts anys gràcies al seu blog Petiteses (http://petitesesroser.blogspot.com/), allà hi ha molts poemes i altres textos seus, vos el recomane. A més a més Roser Algué té publicats tres llibres: "Sota un vel de cendra", un cant de nostàlgia nascut després dels incendis que van arrasar la Catalunya central en 1998. Segons paraules de l'autora és "un voler donar a conéixer una forma de vida que molta gent ignora i que, malgrat la seva duresa, també tenia les seves compensacions, sobretot pel que fa a relacions humanes". El primer llibre de poemes de la Roser és "Petiteses", i en ell reivindica la importància de les coses petites: "Jo crec que hem de viure observant tot el que ens envolta, sense perdre detall del que passa al nostre entorn, que ens va enriquint i això ens permet transmetre als altres un borrall de sensibilitat". I el darrer llibre fins ara és "Jo et donaré ales", on la Roser ens mostra una relació epistolar amb una persona que viu (i de vegades mor) a la presó. També ha publicat un conte infantil: "La Kika no s'agrada", que tracta el tema de l'autoestima. Roser diu: "vaig triar aquest tema perquè en la meva experiència com a mestra, sovint he trobat infants que no s'accepten tal com són i d'alguna manera volia fer-los arribar que l'important és ser bonics per dintre. Com siguem per fora és molt relatiu".

I ací vos deixe un poema seu que m'agrada molt:

"Quan surto de casa,

 veig al cel un núvol

que sembla un trapella.

Si ell em veu s'amaga.

Si me'n vaig em crida.

I com que m'enfado,

em diu: -Feia broma!

I em pica l'ullet".

Gràcies, Roser, per tanta poesia, per tanta bondat i per confiar en mi .

Ximo Segarra

 

Moltes gràcies a tu Ximo, per les teves amables paraules y per ser  tot un artista plasmant el dibuix a la samarreta...Fan molt bona parella, he, he...Tinc ganes que el temps acompanyi per lluir-la, no sempre una pot anar abillada amb tant d'art.

M. Roser Algué Vendrells.

  BON  ESTIU  A  TOTHOM

El meu blog i jo estem una mica cansats i volem fer vacances...També la imaginació necessita un descans!

Amb aquesta posta de lluna plena a Montserrat, del dia 6 de juny, desitjo que tingueu un bon estiu i a veure si entre tots fem bondat i aconseguim que les coses tornin al seu lloc.

Com cada any , jo aníré passant per casa vostra  sempre que pugui.

Petonets a tothom!!!

M. Roser Algué.

Mirant el cel.

Si de tant en tant mirem el cel podrem veure tantes meravelles, que ens alegraran la vida i després les  recordarem algunes nits d'insomni , com si fos una pel·lícula màgica!!!

J. Chamague 

M. Roser Algué, Vendrells

El club de les cireres

(Veig que hi ha cirerers amb flors blanques i d'altres amb flors rosades!)

Hi havia una nena molt presumida que es deia Nora i tenia un petit trauma. A ella li agradava anar abillada amb tota classe de guarniments, per ser sempre la més guapa i la que cridés més l'atenció, però ai las, quan va néixer, la mare va dir que a la seva filla ningú no li foradaria les orelles, que era una cosa molt primitiva...I és clar aquest fet va tenir conseqüències: la nena no podia portar arracades! Em direu per què no se les posava de clip, però li feien malt o li queien i la nena sempre estava emmurriada.

Un dia ben entrada la primavera, que feia un bo que enamorava, va decidir anar a fer un vol pels camps propers de casa seva per veure si li passava el mal humor.

I badant, badant, va veure uns camps amb uns arbres plens de boletes vermelles. Era un cirerer.  Si va atansar i pogué comprovar que moltes boletes penjaven de les branques , per parelles. La cara se li va il·luminar, se les penjaria a les orelles i segur que li quedarien d'allò més bé. I així va fer-ho,  es va emmirallar en un petit rierol d'aigües cristal·lines i es va trobar molt bonica.

Per fi, cada any, a la primavera, buscava l'arbre que tingués les cireres més vermelles i durant un temps era la nena més feliç del món amb aquelles arracades tan ecològiques.

I ves per on , totes les seves amigues se'n van enamorar, i el seu cole , a la primavera semblava un jardí. Com que eren molt modernes van decidir que crearien un WhastsApp, i així podrien quedar per fer festes totes ben guarnides de vermell. Que quin nom li van posar? Doncs el Club de les Cireres!!! I la Nora, ara estava contenta i feliç!!!

M. Roser Algué Vendrells.

SAMARRETES D'OBRES D'ART...

De tant en tant, ja ho sabeu, la gent m’encarrega camisetes o tasses. 

L’encàrrec de Roser Algué, però, va ser especial, perquè ella volia que la camiseta portara una col·laboració que vam fer ella i jo fa uns anys.

Fa 8 o 9 anys vaig llegir al seu blog ­­­­−de nom Petiteses− un poema que em va encantar, i em va inspirar un dibuixet on vaig incloure els primers quatre versos.

Per això, encara que no era la idea prevista, no només hi ha una camiseta, la de Roser, també hi ha una per a mi. 

Gràcies, Roser, per ser així, i per dir-ho ben clar: “Són aquestes, no d’altres / les coses que recordes, / quan un dia de pluja / t’agafa l’enyorança; / I repenjada als vidres / de la teva finestra / regalimant nostàlgies... / penses en el passat.”

Ximo

M. Roser Algué

Felicitats a totes les Montserrats

 Paisatges de Catalunya

(Tres fotos precioses tretes de la revista Descobrir)

                         Montserrat des del Bages.           

Posta de sol a la badia del Fangar, delta de l'Ebre.

Passejada pel Ripollès.

Respirem, aire pur, encara que sigui de forma virtual!

M. Roser Algué Vendrells

Les nenes perdudes del Llobregat

(Llegenda del Pirineu treta de la revista Descobrir)

Diu la llegenda que Hug de Mataplana, el senyor de la Pobla i Castellar, va triar una noia estrangera com a esposa. Una dona que va resultar altiva i orgullosa. Per això quan Hug va morir, el poble va sospitar de l’esposa, que estava embarassada. Diu la història que com a càstig va tenir una filla d’allò més lletja, però que, en fer-se gran, la mare es va proposar que la filla guanyés popularitat i fos la més bonica del regne. En una nit de bruixeria, totes les nenes del regne van desaparèixer. El poble les va buscar per tot arreu i tan sols van sentir uns plors llunyans sortint d’entre les roques. Diuen que l’aigua del brollador del Llobregat són en realitat les llàgrimes d’aquelles nenes!

Diuen que les llegendes no cal que siguin veritat, n'hi ha prou que siguin boniques!!!

Neixement del riu Llobregat a Castellà de N'Hug.         

M, Roser Algué Vendrells.