PROU!!!
El dia 25 de novembre del 2010, vaig participar en un acte de protesta contra la violència de gènere. Estava segura que tots i totes finalment tindríem consciència que l'amor no és possessió, ( ningú pertany a ningú) sinó respecte envers l'altre.
La meva petita aportació va ser la lectura d'una història que pot ser real o no, però segur que, per desgràcia, n'hi ha moltes que coincideixen amb ella.
Com que el problema és d'una gran duresa, jo vaig intentar donar-li un caire d'esperança. La meva sorpresa ha estat comprovar, que malgrat els esforços fets per combatre aquesta violència, estem pràcticament on estàvem, la història per desgràcia, és totalment vigent!
De lluna de mel, a lluna de fel
Jo era na noieta quan, plena d'il·lusions, vaig trobar un jove ben plantat i dolç, amb el qual pensava que compartiria una feliç i llarg vida. A mi m'havien educat amb allò de "fins que la mort ens separi". El dia del meu casament estava tant contenta i emocionada, que totes les meves amigues m'envejaven...
encara que per a mi el matrimoni era molt més que un paper; era amor, tendresa, amistat, respecte...La lluna de mel va ser com fer realitat un somni!
El temps passava i tot anava com una bassa d'oli. Solia dir-me: - " ets com un regal que m'han fet, embolicat amb paper d'estrelles" i és clar, jo em fonia de gust. Fins que van començar a aparèixer alguns senyals, que jo no volia veure.
La primera vegada que em va alçar la veu em vaig quedar tan decebuda que no sabia com reaccionar, però ja se sap...Perdona, he tingut un mal dia i ,és clar jo no li donava importància; però els malts dies sovintejaven més del compte...I després venia allò de, "no et posis aquest vestit tan escotat que ensenyes tota la pitrera, o no remenis tant que els homes et miren el cul"...Fins que un dia desil·lusionada per la seva actitud tan injusta em vaig atrevir a protestar. Aquesta vegada no va ser la veu el què em va alçar, va ser la mà! Jo em vaig quedar glaçada, però innocent de i , encara el vaig justificar pensant en la famosa bufetada pedagògica i vaig pensar que potser me l'havia merescuda i com que es va disculpar...I es mostrava tan tendre quan ho feia...Però les coses empitjoraven cada vegada més; les paraules boniques s'havien tornat lletges: desamor, falta de respecte, brutalitat, humiliacions...Allò era una lluna de Fel.Fins i tot va arribar a imposar-me d'una manera ben matussera el què ell en deia els seus drets i d'aquesta manera es va destruir un dels pocs lligams que encara ens quedaven, ja que fins aleshores en els moments més íntims sempre havia estat delicat i respectuós.
Com a conseqüència d'un d'aquests episodis humiliants, em vaig quedar embarassada. Va néixer el nen i vaig viure un temps relativament tranquil·la, suposo que el nen el va entendrir, però no va durar gaire. La família em deia que el denunciés, però jo no volia fer-ho pel meu fill...Fins que un dia, en una de les habituals escenes agressives, el nen , que només tenia 6 anys, es va posar al mig i va rebre el cop que anava dirigit a mi.
I vaig dir: -"PROU"!!!
Ara visc feliç amb el meu fill, intentant que les experiències negatives que li han tocat viure, no li deixin cap seqüela. M'agradaria que quan ell encarrilés la seva vida, la seva companya tingués més sort que jo i no hagués de viure angoixada, ja que allò de fins que la mort us separi em podia haver passat en qualsevol moment per culpa de la covardia d'algú que segurament no s'estimava, ni respectava a ell mateix... I es ben estrany malgrat tot, encara em desperta una certa tendresa, sobretot quan miro el nostre fill, tot i que desitjo de tot cor, que no se li assembli.
M. Roser Algué Vendrells
