LA  FLORENTINA  ( dibuix del mòbil antic de la Carme)

La Florentina era una bicicleta clàssica, de les d'abans, sense marxes...Es feia uns tips de pedalejar per camins  rurals entre els camps i quan passava, aixecava molta polseguera. Com que solen ser plans, passejar-s'hi, no requereix massa esforç.

Sovint pensava, que la seva vida era molt monòtona, li faltaven al·licients que la motivessin a fer coses una mica més atrevides.

Fins que un dia va decidir que ja n'hi havia prou d'apalancar-se, calia cremar cadenes, fent rutes més arriscades.Com que vivia prop de Collserola, no ho va tenir gaire difícil, i es preguntava com no se n'havia adonat abans que tenia la muntanya a quatre passes. Amb tant d'exercici, les seves rodes cada dia estaven més fortes i ella s'anava posant reptes, cada vegada més difícils.

Quan ja es va sentir prou en forma, va pensar que ja estava preparada per pujar fins a Montserrat. Com que era una ocasió especial, es va repolir i abrillantar tota, fins que gairebé enlluernava...I ben greixada i amb l' estelada lligada al manillar, que voleiava amb el vent, ja  tenim la Florentina, pedals ajudeu-me, muntanya amunt. Sort que s'havia entrenat perquè, així i tot, va arribar a dalt esbufegant... Les rodes li feien figa i els pedals gairebé no podien fer la volta sencera, però estava satisfeta d'haver aconseguit una fita tan important.

A l'hora de tornar, va pensar que bé es mereixia un premi i decidida, agafà el tren cremallera per poder contemplar el paisatge amb tranquil·litat.

Va pujar al vagó i es recolzà a la barra de ferro, ben enganxifosa de tantes mans suades que s'hi agafaven. Però vet aquí que el cansament li va fer una mala passada i es va adormir. En somnis s'imaginava que era una bicicleta voladora i veia el paisatge a vol d'ocell. Al final del trajecte la mà del revisor, la tocà  amb molta delicadesa per no espantar-la. Li sabia greu haver-se adormit i perdre's la  visió del paisatge, muntanya avall. De totes maneres  ja l'havia vist en somnis. Estava ben decidida a tornar a fer aquell recorregut, però aquesta vegada a l'inrevés i amb una novetat: pujaria amb l'aeri i no es cansaria i després, baixaria per la carretera amb els pedals en punt mort.  

Tot fent camí cap a casa anava tocant, tota xiroia, la simfonia en sol ponent major per a timbres de bicicletes aventureres...

M. Roser Algué Vendrells

UNA  CARTA  MOLT  ESPECIAL...

Després de veure la disbauxa de regals d'aquests dies, he pensat que seria interessant fer un post d'aquesta carta, que vaig trobar a la revista d'un esplai, escrita per una persona adulta, però que segurament reflecteix la manera de pensar i de veure les coses de( espero) molts/es i nens/es.

Benvolguts pares i mares:

No em doneu tot el que demano. De vegades només demano per veure fins on puc agafar.

No em crideu. Us respecto menys quan ho feu, llavors m’ensenyeu a cridar com vosaltres, i jo no ho vull fer.

No em doneu sempre ordres. Si en comptes d’ordres de vegades em demanéssiu les coses, jo ho faria més ràpid i més a gust.

Compliu les promeses fetes, bones o dolentes. Si em prometeu un premi, doneu-me’l, i també si és un càstig.

No em compareu mai amb ningú. Ni amb el meu germà o germana, menys amb la gent de fora. Respecteu-me. Si em feu destacar més que els altres, algú patirà, i si em feu sentir pitjor que els altres, seré jo que patiré.

No canvieu d’opinió tant sovint sobre el que haig de fer. Poseu-vos d’acord sempre tots dos. Decidiu i mantingueu aquesta decisió.

Deixeu-me valer per mi mateix. Si sempre ho feu tot per mi, jo mai podré aprendre.

No digueu mentides davant meu, ni em demaneu que les digui jo per vosaltres, encara que sigui per treure-us d’un problema. Em feu sentir malament i perdre la fe en el que em dieu.

Quan jo faig alguna cosa dolenta, no m’exigiu que us digui sempre el perquè ho he fet... De vegades ni jo mateix ho sé.

No critiqueu ningú a la seva esquena. Ho trobo injust.

Quan estigueu equivocats en alguna cosa, reconeixeu-ho, i creixerà l’opinió que jo tinc de vosaltres, així m’ensenyareu també a admetre les meves equivocacions.

Tracteu-me amb la mateixa amabilitat i cordialitat amb la que tracteu als vostres amics, perquè el fet que sigui de la família, no vol dir pas que no puguem ser amics també.

Quan us expliqui un problema meu, no em digueu: “No tinc temps per tonteries” o, “això no té importància”.

Estimeu-me, i digueu-m’ho! A mi m’agrada escoltar-ho. Encara que no ho creieu necessari, digueu-m’ho.

Sapigueu que escoltar-me, és invitar-me a raonar.

Creieu en mi, doneu-me alguna responsabilitat: inspireu-me confiança.

Tinc necessitat de ser acollit, reconegut, recolzat, valorat, estimat. Sé que ho feu. Gràcies.

Doneu-me pau, calma, serenor a casa, i no estigueu tant temps fora. Us vull a prop.

Us estimo molt a tots!

???

Penso que la carta convida a fer una bona reflexió...

M. Roser Algué Vendrells

Refranys d'any nou:

Any que comença amb gelada,

bon gra i bona vianda.

Cap d'any serè,

tot l'any va bé.

Desitjos per l'any nou:

Per als bons moments...Gratitut

Per als menys bons...Molta esperança.

Per cada dia... Una il·lusió.

M. Roser Algué Vendrells

PINZELLADES  NADALENQUES

Tot i pensar, que tot l'any s'hauria de ser solidari amb tothom, aquests dies m'agrada especialment, fer sortir la sensibilitat que sovint tenim massa amagada i si se'ns entelen una mica els ulls, després brillaran amb més nitidesa. Posaré un post perquè us faci entendrir...

Us parlaré del conte d'un escriptor americà, Wiliam Sidney( Ho Henry), que es titula : Els regals perfectes.

Ens parla de Jim i Delia una parella que eren pobres , però s'estimaven molt.

Per Nadal es volien fer algun obsequi, però no tenien diners per comprar res. Un dia la Delia va sortir a fer alguns encàrrecs i quan va tornar, va notar que en Jim se la mirava d'una manera estranya...I és que ella s'havia venut   la seva llarga cabellera, per poder-li comprar un regal.

-No et preocupis, no té importància , els cabells em tornaran a créixer i jo et volia comprar aquesta preciosa cadena pel rellotge...

Ell no gosava dir res,i seguia pensatiu, però finalment va fer un esforç:

-És que el rellotge ja no el tinc, me l'he venut per comprar-te una pinta, perquè et poguessis subjectar la teva preciosa cabellera...

Ho trobo preciós, cadascú dona el que més estima, per tal que l'altre sigui feliç. L'important no és el valor del regal sinó el gest...

Jo no acostumo recomanar pel·lícules ni llibres, però avui faig una excepció. Hi ha una peli que m'agrada veure aquestes festes. És Dublinesos, del director Jhon Huston. Està inspirada en un relat o novel·la curta de James Joyce, que es diu, Els morts.

Bona part del film, gira entorn d'un sopar de Nadal, on cadascú aporta la seva història.

Al final, un cop a casa seva, el seu protagonista Gabriel Conroy , després que la seva dona li expliqui una història d'amor de joventut, medita sobre l'absurd de la vida. A continuació podeu llegir aquest darrer fragment.( jo el tenia en castellà.)

Unos toquecitos en el cristal lo hicieron volverse a la ventana. Otra vez había empezado a nevar. Soñoliento, se fijó en los copos, plata y sombra, cayendo oblicuos contra la farola. Le había llegado el momento de encaminarse al Oeste. Sí, los periódicos tenían razón: la nieve caía por toda Irlanda. Caía por toda la oscura llanura central, sobre las colinas desnudas; caía suavemente sobre la Marisma de Allen y, más hacia el oeste, suave, caía sobre las oscuras olas amotinadas del Shannon. Caía también en la colina del cementerio solitario en que yacía enterrado Michael Furey. Se amontonaba espesa sobre las cruces y lápidas torcidas, en las lanzas de la pequeña verja, sobre los espinos resecos. Su alma fue desvaneciéndose mientras oía caer la nieve tenuemente por todo el universo, y tenuemente caer, como el descenso de un último ocaso, sobre todos los vivos y los muertos.

I no em puc estar d'explicar-vos una petita anècdota casolana del tió.

Mentre l'àvia( la meva germana) feia l'escudella, la petita Aina de tres anys, estava jugant al menjador, quan de cop i volta, se li presenta a la cuina amb un paquet a la mà:
-Mira àvia, un regal...
Ja us podeu imaginar la situació, l'acaloramenta no era de l'escalfor de l'olla, no, no! Li van explicar que l'havien comprat perquè hi havia nens que no havien pogut anar a buscar el tió...I és clar, amb tres anys, va colar. Però va caldre canviar el paper i la forma del paquet...Vam riure molt pel descuit!

M. Roser Algué.

BON  NADAL  A  TOTHOM

Reflex de llum,

la nit és una festa.

Neix un estel...

M. Roser Algué Vendrells

Aquesta Nadala tan bonica l'he trobada a casa de  la Carina

EL  POEMA  QUE  A  MI  M'HAURIA  AGRADAT  ESCRIURE...

Aquest preciós poema ja fa temps que el tenia guardat i no sé d'on el vaig treure, ni qui n'és l'autor.  He buscat per Internet i no l' he pogut localitzar ... M'agradaria haver-lo escrit jo, perquè és molt bonic, però no és el cas. Si algú sap de qui és, seria tan amable de dir-m'ho? Moltes gràcies.

Jo tinc un carrer que és meu encara que no hi visqui

olorós de geranis i perfumat de sol,

com una barca quieta que jeu prop de l'arena

de quitrà, la coberta i els costats blancs de calç.

  

El meu carrer és alegre com un vol de gavina,
com les flors que, a la reixa, el xaloc ve a gronxar,
i malgrat que la vida li brolla en cada pedra,
té l'orgull que no amaga d'anar a morir al mar.
A voltes, quan hi passo, pel carrer que m'estimo,
i veig aquella casa i veig aquell balcó,
sento que el temps s'atura, que salta un pas enrere
i un núvol d'enyorances cobreix tot l'horitzó.
Recordo aquella cambra de flaire marinera
amb música d'onades, dolcíssima cançó,
somnis d'adolescència d'un temps que no té pressa,
tenyits com el paisatge, pel blau de la il·lusió.

I la lluita; recordo, l'esforç de cada dia,
projectes i esperances al caliu de la llar,
i com una pregària omplint totes les hores,
un tema inevitable: la mar, sempre la mar.
I lliscava la vida com una nau airosa
avançant insensible als esdeveniments,
deixant darrere un rastre de jorns plens de bonança
i el neguit d'altres hores dibuixat en el vent.
Moments en la memòria,, com ferides obertes,
que per molts vents que bufin potser no guariran,
nits d'hivern espantoses quan ma cambra s'omplia
del bramar de les aigües i l'udol del llevant.

Jo, de petit, vivia en un carrer prop del mar
perquè el meu pare era mariner...

???

M. Roser Algué Vendrells

VERGONYA...DE   QUÈ ???


L'altre dia vaig posar un comentari al bloc de la Sílvia i ella em va suggerir que en podia fer un post...

Quan els nenes i nenes em diuen que tenen  vergonya de fer alguna cosa, jo sempre els dic que l'han de guardar per quan facin alguna malifeta...i m'oblido que jo feia el mateix.

De petita era molt tímida i em feia vergonya tot. Quan anàvem pel carrer, segons qui trobàvem, m'amagava darrera la mare...I durant molts anys, la timidesa va ser la meva companya més fidel.

Però malgrat tot, ja de més gran, quan la vergonya  m'impedia assolir alguna fita  decisiva per mi, m'enfrontava al que fos.Una anècdota il·lustrativa:

Quan estudiava, les mates eren un problema per a mi, sempre em duien de corcoll. Recordo un any que teniem un professor bastant malcarat i  tothom li tenia una certa por...Jo, a totes les classes sempre seia a la primera fila per no perdrem cap detall de les explicacions. A les darreres files acostumaven a seure els amants de fer certa xerinola en plena classe.

Un dia d'aquells que si m'hi hagués fixat bé devia anunciar tempesta emocional, l'abans esmenta profe de mates , ens va obsequiar amb un suspens col·lectiu, perquè havíem fet campana, per assistir a una assemblea d'estudiants. Jo, devia tenir vint-i pocs anys...

Com ja he dit abans, a mi els números em venien( i em venen) grans, però en aquest cas estava segura d'haver fet un examen una mica decent, com a mínim, per un simple aprovat. Només de pensar que m'havia de tornar a examinar, em va caure l'ànima als peus...L'angoixa va poder més que la vergonya i sense pensar-mi gens , vaig fer el cor fort per protestar( cosa inimaginable). Li vaig dir que no em semblava just...  El profe em va clavar una escridassada de cal ample: que com m'atrevia, que si  havia fet un examen fatal...Jo anava  aguantant el xàfec, fins que no vaig poder més...I ja teniu a la Roser, plorant com una magdalena al mig de la classe! He de dir que per part dels companys, un zero en solidaritat.

Com que no em veia amb cor d'enfrontar-me una altre vegada a les meves amigues mates, vaig demana un dia de festa a la feina,( jo treballava i estudiava) per poder-les repassar. Var arribar el no esperat dia i els meus passos( que no la ment) es van encaminar cap a l'Aula Magna. Palplantat al costat de la porta hi havia el meu "amic" :

-¿ Que hace usted aquí?
-Vengo a repetir el examen- vaig dir amb un filet de veu.

-¿ No le dije que estaba aprobada?

Sense saber que dir, vaig fer mitja volta i el camí fins a la porta em va semblar llarguíssim, potser perquè m'acompanyava un cor d' "enxufada", no si val, no hi ha dret...I va venir la meva reacció:

-Qui va passar la vergonya a classe? Ara ateneu-vos a les conseqüències!

Segurament que, malgrat tot, el bon senyor(des d'aquell dia) no era tan mal bitxo, devia repassar el meu examen,  suposo que també va valorar que defensés els meus drets i no es va atrevir a suspendrem...

Vist des d'ara, no sé com em vaig atrevir...Suposo que quan t'hi va una cosa molt important per tu, no penses en res i tires pel dret , passi el que passi...En aquest cas no em podia sortir millor!!!

M. Roser Algué Vendrells