"NORMALITAT"
(Experiencia literaria en una penitenciaría )
Fa uns dies, la bibliotecària d’una presó de joves va fer un taller d’escriptura amb uns quants nois. Com que es va assabentar de la meva modesta incursió en el món literari, em va demanar si volia anar a fer una xerrada com a cloenda. Ella creia que els hi podria aportar alguna cosa.
Jo, que ja coneixia una mica el món penitenciari, però dels adults, no la part juvenil, li vaig dir que hi aniria amb molt de gust.
La veritat és que vaig quedar gratament sorpresa. Vaig descobrir un jovent molt respectuós i educat ( va ser difícil evitar de fer comparacions amb alguns elements que trobes a fora). Em van escoltar amb atenció i van fer moltes preguntes que demostraven les seves inquietuds i el seu interès, tant per l’escriptura com per la lectura. En alguns moments la conversa va tenir fins i tot un caire filosòfic. Jo en cap moment havia pensat que parlaríem de Kant o de Goette.
Vam llegir alguns dels treballs que havien fet i, deixant de banda la perfecció en la forma, els continguts eren tots molt coherents i creatius i amb un sentit més profund del que és habitual en joves d’aquesta edat. Suposo que la privació de llibertat ho deu potenciar. Les dues hores que havíem previst van passar volant, tant per a mi com per a ells, que em van demanar si hi aniria un altre dia...Tots els nois que trobàvem pels passadissos i les diferents dependències, agraïen amb un gran somriure que et paressis a parlar amb ells i t’interessessis pel que feien.

Tot això m’ha fet reflexionar, ja que l’ambient era tan “normal” en tot l’entorn, que t’oblidaves que eres dins d’una presó. S’encarregaven de recordar-t’ho les reixes que s’obrien i es tancaven al passar.
I si ens parem a pensar, què és la “normalitat”? No sé si algú ho té clar, ho dic perquè després de la visita em vaig assabentar que alguns estaven allà per coses que ens posarien els pels de punta. Això vol dir que la forma d’actuar de l’ésser humà està condicionada per moltes coses. Però jo sempre he pensat que hi ha d’haver alguna cosa més. Potser un gen específic que fa que, en igualtat de condicions, uns reaccionin de forma positiva i uns altres de forma negativa? En tot cas si que crec, que ens hem de qüestionar la falta i no l’individu...Bé, l’important, per a mi, es que ha estat tota una experiéncia de vida.

M. Roser Algué Vendrells