El mar és bonic a qualsevol època de l'any, però a l'hivern li trobo una màgia especial. La platja està deserta, només jo i la mar, amb un silenci sols trencat pel suau remoreig de les ones...

PAISATGE MARINER

És un capvespre fred de la hivernada,
davant la mar plana com un mirall;
un estol de gavines m’acompanya
i la boirina em serveix d’embolcall.

Les ones venen a besar-me els peus
i el sol, com una bola feta flama,
sembla que vol donar-me el darrer adéu
quan la mar se l’endú amb una abraçada.

I veig lliscar damunt la brillantor,
unes barquetes onejant les veles
com banderes de pau en l’horitzó;
que quan la nit estengui els seus vels negres
s’albiraran enmig de la foscor
com irreals lluernes marineres.



M. Roser Algué Vendrells

FESTA MARINERA



Avui 16 de juliol és la Mare de Deu del Carme, la festa de la gent de la mar ...

A mi em plau fer un petit homenatge a les dones que sovint pateixen en silenci, mentre esperen l'arribada de les barques que intueixen a la llunyania.

I també a la mare que es deia Carme, tot i que ella era de terra endins...


EL FAR
( LES DONES DE LA MAR)

Dalt unes roques, lluint a ple dia,
tot dominant del mar la immensitat,
s’aixeca acollidora i fent de guia,
una ermita, i un far al seu costat.

Els pescadors, quan surten amb la barca,
no el perden mai de vista, perquè amb sort,
encara que la mar bufi encrespada,
guiats per ell, retornaran a port.

Mentre, les dones, les mares i filles,
resten totes soles ben a prop del mar
i tot feinejant i adobant les xarxes,
callen i preguen, pensen en el far.

I com cada any la diada del Carme
colles de dones i homes de la mar,
des dels més grans a la gent més menuda,
hi van en romeria, cap al tard.

I sola en un racó, mig amagada,
hi podreu veure una pobreta nena,
una nena petita i dissortada
evitant fer notar la seva pena.

Que tot mirant la Verge marinera
amb els ulls plens de llàgrimes de dol,
diu: - Tu no en tens la culpa, Mare meva,
no en tens la culpa del meu desconsol!

És la necessitat de sobreviure
que porta els nostres homes a la mar,
la que m’ha deixada sense pare
i a grans penúries m’hauré d’enfrontar.

I quan jo sigui una dona casada,
també el meu home serà pescador
i pot ben ser que una altra torbonada,
em torni a renovar aquest vell dolor.

I és que les dones, les mares i filles,
de pescadors i de gent de la mar,
patim sovint angoixes i fatigues...
però sempre confiem en el teu far.

M. Roser Algué Vendrells