Subscribe:

dijous, 6 de juny del 2019


La masia abandonada

Sola, tota sola la masia
dorm un somni de pedres i fustam.
les portes són tancades nit i dia,
hi ha un silenci de mort al seu voltant.

De tant en tant, alguna bestiola
s'hi apropa pels camins més amagats
i en respirar l'esglai de la llar sola,
se'n torna rastrejant les soledats.

Només algun ocell flairant el niu
que penja d'una branca encara tendra,
refila com un símbol del caliu
que avui a dins la llar tot s'ha fet cendra;

i si els ocells coneixen l'alegria
d'aquell amor que mai no pot morir,
és que l'instint solemnement els guia
sota el cel blau, pel lluminós camí.

És l'amor, aquesta cosa viva
que ens parla d'esperança i d'il·lusió;
és la vida mateixa que ens captiva
i ens fa més radiant nostre horitzó.
En estat crític. (Ramon Mas)
En altre temps dins la masia oberta
s'hi respirava un aire triomfant;
la joventut vibrava ben desperta
i emprenia la feina tot cantant.

Els avis bressolaven la mainada
amb cançons d'un temps enyoradís
i l'aviram corria per l'entrada
picant el gra menut prop del pedrís.

I la solemnitat de les diades
reunia famílies i amistats;
totes les festes eren celebrades
amb un escalf de cordialitats.

Mes, si avui la masia abandonada
s'ha adormit amb la són dolça de la mort,
els homes la veuran altra vegada
ben desperta i amb un delit més fort;

perquè tot en la vida passa i torna
i en el retorn es mouen voluntats
i es va teixint aquesta gran corona
que és premi dels pobles retrobats.
La Carola , prop de Ripoll( Ripollès).
I en el retrobament s'obren les ales
i la volada s'eixampla dins l'espai
i els pobles es guarneixen amb les gales
que els dignifiquen amb més impuls que mai.

Els pobles són banderes desplegades
que es mouen amb el vent de la il·lusió
i que tenen virtuts ben arrelades,
no es fa esperar la gran resurrecció;

i si han posat marfugues amb deliri
i els homes han perdut la voluntat,
amb la mateixa palma del martiri
el seu destí s'haurà purificat.

I de nou tornaran cançons de glòria
damunt la pau serena dels sembrats
i les generacions tindran memòria
d'una desolació de temps passats.

No és morta, no, la gran masia sola!,
ara dorm entre somnis d'ideals,
quan desperti serà l'ocell que vola
seguint la llum dels pobles immortals!

En aquesta casa del Solsonès, va néixer la meva mare. Cal Ginga. Quan ja no hi havia ni els padrins ni els oncles i tietes, la masia va restar sola força temps.  Ara una família de Cardona , que la va restaurar una miqueta, la tenen com a residència de vacances.

Visita nostàlgica a la masia restaurada!

Joan brilles l'autor d'aquest poema, és un poeta d'Esplugues, va ser Mestre en Gai Saber (Va guanyar les tres flors dels Jocs Florals). Aquí us deixo un petit fragment de les paraules que li va dedicar el seu net , Joan Sala, en un homenatge que li va fer el poble.

" Joan Brillas i Vilà, el meu avi, va ser i va viure la seva vida com un poeta".
"Sentia un profund amor pel món rural i als anys 70, en plena efervescència de l'èxode de la pagesia cap a les ciutats, escrivia el seu poema, La Masia abandonada."

Quan neix en Joan l'any 1901, Esplugues tenia al voltant dels 1.200 habitants, 300 cases i 20 carrers.


M. Roser Algué Vendrells

20 comentaris:

  1. Un poema de nostàlgies. Sort que la "teva" ha estat restaurada i tindrà una segona vida.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs si, sempre que anem per aquells indrets l'anem a visitar i ens deixen entrar dins de la masia perquè podem recordar temps passats, algunes coses encara són iguals, per exemple la llar de foc, però ara tenen aigua i electricitat, que abans anàvem amb espelmes i llums de "carburo"...Al costat de la casa hi havia una bassa d'aigua però per beure, l'havíem d'anar a buscar a una font. mitja hora lluny.
      Bon vespre, Xavier.

      Elimina
  2. És trist que una masia antiga quedi abandonada i es vagi deteriorant. Per sort la casa on va néixer la teva mare ha tingut més sort! El poema de la masia abandonada és molt bonic i profund.
    Una abraçada M.Roser i bon cap de setmana.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi em fa molta pena veure masies enrunades, penso en totes les històries que deuen haver viscut les parets que ara van caient...La "meva masia" durant un temps va formar part d'una casa de colònies que hi havia a prop, però resulta que als coberts hi van fer pintades...Jo em vaig anar a queixar als amos i les van fer treure, segur que si la casa hagués pogut parlar, també hauria protestat!!!
      Petonets, Marta un bon cap de setmana també per a tu.

      Elimina
  3. M'ha agradat veure la casa on va nèixer la teva mare (amb vosaltres dintre) i suposo que de petites i devieu anar a veure els avis. És trist quan les cases queden abandonades, per sort aquesta ara torna a tenir vida.
    El poema també m'ha agradat molt a més molt adient.
    Una abraçada M. Roser.

    ResponElimina
  4. I tant Anna, cada any ens hi passàvem tot l'estiu, era tot un privilegi en aquells temps que gairebé ningú es podia permetre anar de vacances i en tinc tant bons records...Pensa que ens passàvem el dia triscant pels boscos, enfilant-nos als arbres, fent pastetes...
    Sembla que encara vegi la padrina, cada any, plorant quan marxàvem!
    Petonets, Anna.

    ResponElimina
  5. Molt ben triada la poesia per recordar la teva infantesa a la Masia.
    I a més m'ha agradat veure-la i veure't.
    Molt bon cap de setmana.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quan vaig llegir aquest poema em va arribar a l'ànima i em va agradar per fer-ne un post...Hi havia passat tantes hores felices a la masia, que sempre m'agrada recordar-la.
      Petonets, Montse.

      Elimina
  6. M'alegro que la teva estimada masia hagi tornat a la vida, que no hagi estat el seu destí el de tantes altres cases semblants... El post és un bell cant al passat, o als records que d'ell en queda.
    Per cert, m'agraden molt els poemes d'aquest poeta d'Esplugues. Algun d'ells crec que va ser musicat, perquè recordo a l'oncle Pere cantar-lo, si no vaig errada...
    Una abraçada, bonica!

    ResponElimina
  7. A mi també em fa feliç que ja que nosaltres no la podíem llogar( que els avis eren masovers), algú en pugui gaudir...Per això em va fer avia que la casa de colònies i fessin grafits, com si fos seva. En un dels focs del Bages, les flames hi van arribar ben a prop.
    En Joan Brilles té uns poemes molt bonics i és possible que algun se'n musiqués...
    Petonets, Montse.

    ResponElimina
  8. Sentimentos que não cabem em palavras mas sim em poesia.
    Restaurar sentimentos é algo profundo sim.

    beijos
    Joelma

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens tota la raó amiga, la poesia és com una capsa on guardem els sentiments...De tant en tant, l'obrim i recuperem bells records!
      Petonets, Joelma.

      Elimina
  9. m'agraden les masies i que les restaurin i els versos i la imatge , gràcies per fer-nos fruir amb el teu blog !

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies Elfre...A mi m'agraden les masies perquè són el bressol de la meva família, i em poso molt trista quan veig que algunes resten abandonades i es converteixen en parets escrostonades i petites selves al voltant...
      M'alegro que gaudeixis amb el meu blog, gràcies a tu.
      Petonets, guapa.

      Elimina
  10. Quina joia que la Masia ha tornat a la Vida !.
    Unes lletres molt maques i ben merescudes , felicitats !

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, quan una masia abandonada torna a la vida, repiquen campanes de joia!!! La pena és que n'hi ha un munt, d'enrunades.
      Aquest poema és molt bonic i quan aquest senyor el va escriure, ja era molt gran,però tenia molta sensibilitat...
      Bon vespre, Artur.

      Elimina
  11. Als que som molt de ciutat ens costa entendre que els nostres orígens hagin sortit de llocs així, però si ho penso bé la meva família també tenia una casa semblant a aquesta cap el Baix Penedès. Potser no tan gran ni tan maca, però similar. Fa molts anys que no la tenim.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em sembla que som molts els que tenim els nostres orígens rurals, jo n'estic molt orgullosa, malgrat els meus avis de pare i mare, eren masovers, però la terra és la mateixa, no importa el nivell social...A mi el què em sap greu és no poder tenir la masia ja que avui dia, llogar-la, no és gens assequible, però mira sempre que hi anem ens tracten amb una gran deferència!
      Bon vespre, XeXu.

      Elimina
  12. Encara que les pedres es quedin soles, la vida que s'hi ha viscut per força ens ha d'explicar històries, perquè van ser testimonis dels dies habitats. Ara són panteons de memòria.
    Una abraçada, M. Roser.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I tant Olga, hi ha masies on se n'hi ha viscudes moltes de vides, doncs imagina't la quantitat d'històries que ens podrien explicar les seves parets...Encara que algunes estiguin en runes, les seves pedres conserven la memòria, com dius tu...
      Aviat es farà fosc, així que et dic com sempre, bona nit, Olga!!!

      Elimina