DES  DEL  BRESSOL !!! 

Aquest post no havia de sortir avui, però he pensat que per les fotos, calia...
A la tornada de les minivacances de tres dies, vam fer un tomb pel lloc on vaig néixer , Valls de Torruella, una colònia tèxtil  a la vora del riu Cardener, que ara pertany al municipi de Navàs.

El riu Cardener a la sortida de la colònia. A la seva riba hi havia molts horts, ara també n'hi ha.

Aquesta va ser la meva primera escola. A la dreta de l'esglèsia hi havia el col·legi de monges on anàvem les nenes i a l'esquerra, al primer pis i vivía el mossèn i la planta baixa  era el col·legi dels nens, que aleshores el meu pare n'era el mestre!

Aquí, a sota les arcades, hi podeu veure la porta d'entrada del col·legi i al costat la finestra de la classe de les més petites.

Al segon balcó de la dreta hi vaig nèixer jo, bé al balcó no, he, he, al pis que li correspon. Al cap d'un temps, quan va quedar lliure, vam baixar a viure al primer pis de la dreta.

I aqui podeu veure el motiu del canvi de pis. El de dalt tenia dues habitacions que donaven al cel obert i el de baix era tot exterior i des d'aquestes habitacions encarades a ponen, veiem unes postes de sol fantàstiques... M'ha agradat molt veure que tant en un pis com a l'altre, la llavor de la independència, al cap de tants anys, ha fet una bona florida!!! Els pisos són ben iguals, només els han pintat això sí, i  per la part del darrera les eixides abans obertes, ara es poden tancar a voluntat, amb una persiana moderna.

Aquí, que abans era un cinema, vaig veure per primera vegada una pel·lícula. Es deia, "Àngeles perdidos" Ara hi ha un teatre i un restaurant, que és on vam dinar. La façana és la mateixa, només l'han pintada.

 Algunes persones ens van reconèixer, sense donar cap pista, i em va fer molta il·lusió, perquè jo sóc pastada al pare i ells havien estat alumnes seus!!!

M. Roser Algué Vendrells.

CAÑÓN DE AÑISCLO

Aquí us deixo una altre de les meves aventures al Pirineu Aragonès...

Jo vaig fer moltes fotos, però com que aleshores s'havien de fer amb carret, les tinc guardades en albums i era tot un enrenou posar-les aquí. Les dues primeres són del meu amic, Sergi Boixader i les altres les he trobades a Internet.

Vall d'Añisclo.

Cascada de la Cueva.

Aquesta excursió també es  del mateix estiu que la que us vaig explicar abans de les vacances del blog...

El Cañón d'Añisclo, és un lloc espectacular en una de les moltes valls del Pirineu. Hi ha un pont que el travessa i si un té vertigen, que no és el meu cas, val més no mirar avall perquè impressiona i sembla que l'aigua et cridi!

Si pot arribar en cotxe  fins ben a prop, però em vaig estimar més caminar una estona fins el pont, on vaig estar atmirant la natura en estat salvatge. Cap el migdia vaig pensar que havia de buscar un lloc per dinar, ja que volia visitar uns quants poblets de la Vall.

Cañón de Añisclo.

Cañón de Añisclo.

Cañón d' Añisclo.

Agafo el cotxe per enfilar-me per una carretera de terra i recordo que feia una calor de mil dimonis i per aquella vessant de la muntanya no hi havia ni un arbre que fes una mica d'ombre caritativa i jo no portava aigua...

Vaig seguir uns quants poblets i de restaurants res de res o sigui que ni fer un mos, ni veure aigua i vaig decidir tornar cap a algun poble més gran. Mentre, la Roser mig marejada, però encara amb esma per visitar els poblets abandonats. Concretament, a l'arribar a un d'ells, ja no podia més i no es veia ni una ànima ni de quatre rodes ni de dues cames. Vaig començar a perdre el món de vista, però no em vaig espantar,  tan a prop del cel, no era pas un mal lloc per quedar-s'hi.  De cop i volta sento un cotxe, una família que també feia turisme...Recordo que ells com que anaven amb nens,( que em miraven ben astorats) portaven aigua i em van ben refrescar i de mica en mica em vaig anar refent. Em van dir si em veia amb cor de conduir (havia de fer 40 km) i vaig dir que sí. Jo anava al devant a poc a poc i ells em seguien, fins que vam arribar a un poble. Aleshores jo els vaig agrair l'ajuda i cap a buscar una farmàcia. El senyor que atenia em va dir que havia tingut un cop de calor, i que begués molta aigua. I després de reposar una estona, torno a agafar el cotxe i cap a Ainsa, que no tenia ganes que se'm fes fosc pel camí!!!

Perquè veieu que les meves aventures encara que focin, de vegades, una mica desventurades, sempre acabaven bé. Ah i l'endamà tenia hora per anar a muntar a cavall i sí que i vaig anar i no vaig caure... Vam seguir un caminet planer a la vora d'un rierol!

Ermita de Sant Urbez.

Ermita de Sant Urbez.

Església de Sercué.

Aquestes són algunes ermites que vaig trobar pel camí...He de dir que de tot s'apren perquè des d'aquell dia sempre he portat una muda ( amb tovallola inclosa)i aigua, al cotxe!!!

M. Roser Algué Vendrells.