Subscribe:

dimecres, 24 de juliol del 2013

QUÈ  LI  PASSAVA  A  LA  LLUNA ?
La lluna, com que és molt presumida, cada dia quan es lleva, contempla la seva cara bonica al seu mirall particular, el mar. I està tan i tan contenta que, quan els nens i nenes la veuen diuen:
-Mireu, la lluna somriu!
Però conten els més grans, que ja fa molt de temps, allà pel 2012, la lluna va tenir un problema i estava trista i preocupada.


-No entenc què em passa-deia- hauré de prendre el sol, perquè cada dia em veig més pàl·lida...

I va arribar un moment que, la lluna, quan s'emmirallava al mar, jo no veia la seva imatge.
-Dec estar malalta , o potser m'estic tornant invisible-ploriquejava...
Una gavina solitària que volava cel amunt, la va sentir i li va dir:


-El problema no és pas teu, és que el mar està massa contaminat perquè la gent hi tira moltes deixalles i per això no t'hi reflecteixes.
Calia trobar un solució ben aviat.
-Ja sé què faré- va dir la gavina-.Convocaré tots els ocells amics que volen sobre la Mediterrània, perquè demanin ajuda als infants, que també estan preocupats quan veuen que la lluna està trista...


I dit i fet. Els nens i les nenes van decidir que havien de fer alguna cosa per convèncer els grans que no embrutessin el mar. Van agafar molts globus de colors llampants (fets amb material ecològic) i a dintre, hi van posar un missatge que deia:



- No tireu deixalles al mar! Volem que estigui ben net perquè la nostra amiga, la lluna, s'hi pugui tornar a emmirallar i estigui contenta.

Al cap de pocs dies el cel estava ple de globus, que les aus marines deixaven caure per totes les platges de la Mediterrània. La gent, quan els obria, hi trobava el missatge...



Al començament, ho trobaven divertit i s'ho prenien com un joc, però de mica en mica, van anar entenent que la natura és de tothom i que cal tenir-ne cura i cadascú se’ n va endur un globus a casa, perquè no se’ ls oblides mai més. Si hi havia algú que encara no en feia cas, sortia del mar el caparró d’ algun peixet, que deia:
-Per què m’embrutes la casa?


I des del cel se sentia fluixet la veu màgica de la lluna…
-Si no tinc mirall, no sé si estic maca!
Aleshores, la persona se’n donava vergonya, es posava vermella com un tomàquet i deia que ja no ho faria més.
 El temps va anar passant i el mar cada vegada estava més net. Fins que un dia   la lluna, en llevar-se, se’l va mirar  i exclamà:
-Oh, Ja em torno a reflectir! va somriure...

Els nens i les nenes estaven tan contents que van fer una gran festa fins i tot li cantaven cançons a la lluna. 

I des d'aleshores tothom va començar a estimar la natura i a tenir-ne cura, i el món cada vegada va ser més bonic. Però...

Compte (grans i petits)! No podem badar;
Això podria tornar a passar!

                  
 Tardor del 2050
M. Roser Algué Vendrells

38 comentaris:

  1. Un conte molt bonic, que sempre fa falta recordar... que aquests humans som una colla de fabricants de residus fastigosos...

    El vindré a llegir de tant en tant. :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. La intenció és conscienciar una mica el personal, Carme...Realment hi ha llocs que fan pena...
      Sempre que vulguis.
      Petonets ecològics.

      Elimina
  2. Una narració plena d'encant. Els dibuixos i les fotografies també estan molt bé. Encara no som prou conscients de la importància de conservar l'ecosistema i ens calen missatges com el teu.

    ResponElimina
    Respostes
    1. De vegades un conte infantil, també ens pot servir per fer entendre als grans, que la natura és de tots i n'hem de tenir cura...
      Petonets sense descolorir.

      Elimina
  3. Respostes
    1. Gràcies JP, això és deformació professional, els meus contes sempre amaguen alguna lliçó, espero que faci reflexionar a més d'un...
      Petons.


      Elimina
  4. Preciosa lliçó de vida, amiga meva!
    Fem que sigui una realitat!!

    Molt bon dia ... bessets de lluna plena! :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Es qüestió d'aprofitar tots els recursos que tenim a l'abast, perquè la gent entengui, d'una manera agradable, com cal de comportar-se a la natura...
      I és que jo vull que sempre et puguis reflectir Lluneta, per veure com n'ets de bonica!!!

      Petonets, reflectits en un mar transparent.

      Elimina
  5. No m'estranya que et posis tots els nens a la butxaca :) Molt bonic

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em falten butxaques , Loreto, he, he...I és que els nens si se senten estimats, són molt agraïts( en general)... Gràcies.
      Petonets de mitja tarda.

      Elimina
  6. Relacionar l'ecologia amb la lluna és molt ben trobat!

    ResponElimina
    Respostes
    1. És que la lluna cau bé a tothom Helena, aleshores, cal aprofitat l'avinentesa...
      Petons de cap al tard.

      Elimina
  7. M'ha encantat. Si jo tingués un nen (o nena) petit te l'enviaria perquè li feres de mestra. M'emporte un globus amb el missatge.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estic contenta que t'hagi agradat...
      I jo el rebria amb els braços oberts!
      Hi ha globus per tothom, perquè són màgics i quan algú se n'emporta un, de seguida n'apareix un altre al seu lloc.
      Petonets estiuencs.

      Elimina
  8. Aquest conte és brillant, m'hi veig reflectida i somric (i no sóc la lluna). De vegades no cuidem prou la natura i això també ens roba el somriure a nosaltres. M'ha encantat, segur que si l'expliques a classe els deixaràs amb la boca oberta a tots. Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. És curiós, perquè en general ens agrada gaudir de la natura, per això em costa entendre com de vegades, en tenim tan poca cura...I a tots ens agrada, quan anem a algun lloc trobar-lo net, però...Recordo que una vegada vaig anar als llacs de Meranges, i feia pena de veure i això que no és un lloc de fàcil accés...
      Petonets didàctics, Sílvia.













      Elimina
  9. Què seria de les nits de lluna plena sense el seu reflex emmirallat a les aigües la mar...?

    ResponElimina
    Respostes
    1. I tant Jordi, del mar o d'un estany o simplement d'algun bassal d'aigua...
      A mi m'encanten aquestes nits de lluna plena que tanques els llums i la seva claror envaeix tots els racons de la casa, i no podria fer-ho si estigués descolorida...
      Petons ecologistes.

      Elimina
  10. Hola M.Roser un conte futurista i preciós
    I amb un bon exemple.
    I a que cuidar la natura.
    Una abraçada, Montserrat

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Montserrat, no sé si això és només un conte, o realment podria arribar a passar...
      Esperem que els nens i nenes del 2050, ningú els hagi d'explicar aquest conte!
      Petonets de lluna plena, Montserrat.

      Elimina
  11. Un conte molt bonic, que ens fa pensar en lo inconscients que som amb el nostre entorn i el poc que cuidem la Natura.
    El teu conte fa reflexionar.
    Petonets!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Glòria, aquesta era la intenció, remoure consciències, que la natura és de tots no només d'uns quants brètols...
      Petonets de capvespre,

      Elimina
  12. Ara entenc perquè l'ésser humà fa 40 anys que no torna a la Lluna.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Entre tots hi hem de posar solució, perquè no anem pas pel camí de tenir un planeta, ni un univers, tal com cal...
      Bon dia, Josep.

      Elimina
  13. Roser,
    M'has recordat una frase que figura al mur del blog de l'Helena Bonals:
    "Provo de reflectir la llum del sol com ho fa la lluna."
    També té, com tot el teu bell conte alliçonador, una dimensió ecològica que jo fins ara no havia sabut veure.
    Bon estiu, Roser!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs si, no m'hi havia fixat... Tothom l'hauria de reflectir la llum del sol, perquè l'univers seria aleshores, com un petit paradís, però sovint hi ha boirines, que no ens deixen...

      Molt bon estiu per a tu també , Jordi.

      Elimina
  14. Que bonic aquest conte M. Roser, i una manera divertida i simpàtica de que els nens prenguin consciència del problema de salvar el planeta, el mar en aquest cas, de la porqueria que tots i aboquem.
    Petonets d'estiu.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Anna, però els primers que han de prendre consciència són els adults, sinó no farem pas res, així mentre expliquin el conte als nens, poden aprendre la lliçó...
      Petonets de bona nit.

      Elimina
  15. bones ensenyances m roser, tal i com ha de ser un bon conte

    bon estiu !!!
    joan

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Joan, a veure si tinc sort i algú em fa cas...

      Bon estiu també per a tu!

      Elimina
  16. Molt bonic. M'agrada la lluna i m'agrada el mar. De fet, m'agrada la natura i tot el que ens envolta. Salut!!
    Ens donarem la mà!!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies Thera, i és que la natura ens dona tantes satisfaccions, que bé es mereix que en tinguem cura...
      Petons.

      Elimina
  17. Un conte molt, molt bonic, M. Roser. Amb el teu permís me'l quedaré per explicar-lo al meu nét gran, i al petit quan creixi una mica més. Tens uns sensibilitat meravellosa! Gràcies, gràceis, gràcies!
    Una forta abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Montse, moltes gràcies a tu pels teus amables comentaris...Doncs em farà molta il·lusió que expliquis el meu conte als teus nets. Espero que els agradi, amb els dibuixets queda bonic.
      Saps que estava fent ara? He anat a donar un vol i tot caminant pensava en el post de l'11 de setembre. He arribat a casa , m'he assegut davant de l'ordinador i he començat a escriure...És allò de feina feta no fa destorb! És que sinó després se m'oblidarà.
      Petonets de dissabte.

      Elimina
  18. Quando nós nos sentirmos como parte dessa magia, o respeito pela natureza certamente nos conduzirá a contemplar e defender de todas as formas o meio em que vivemos e a Lua terá sempre o sorriso assim como as estrelas que certamente irão brilhar não só no céu mais dentro de cada um de nós se propagando esse brilho pelas próximas gerações.
    Beijos e beijos é sempre muito bom estar aqui e contemplar o amor em tuas lindas palavras.
    beijos
    Joelma

    ResponElimina
  19. Gràcies per les teves amables paraules Joelma, però penso que si volem un món millor, cal que l'estimem...
    Vaig pensar que amb un conte de la lluna, que ens il·lumina en les nits fosques, era la millor manera que petits i grans, entenguessin que la natura, que ens regala tants moments agradables, és de tothom i l'hem d'estimar i això vol dir tenir-ne cura...Sinó quin món trobaran els que vinguin després...
    Ja saps que a mi també m'agrada visitar el teu blog tan artístic i poètic...
    Petons i somriures.

    ResponElimina
  20. Gràcies pel somriure que se m'ha quedat enganxat, M.Roser.

    La mar és el mirall de la lluna, i la lluna és el nostre mirall.

    :)

    Un abraç.

    ResponElimina
  21. Roser, quería darte las gracias por tener el detalle de visitar mis blogs dejándome un comentario, por eso he querido venir a esta entrada ya que la última ya la comenté.

    Aunque está en catalán tu escrito y no tengo ni idea, ya lo traduzco para entenderlo, Roser.

    Un beso.

    ResponElimina