Subscribe:

divendres, 8 de febrer del 2013



TRADICIONS  D'HIVERN  A  PAGÈS
( Matança del porc a la masia)

Era un dia de ple hivern. El termòmetre marcava 10 graus sota zero. Un mantell brodat de petites perles de rosada, d’un blanc enlluernador, cobria bona part de l’horta de Cardona. L’aire bufava gelat però suau, per no malmetre les cares dels que, fidels a les seves tasques rurals, havien abandonat, a trenc d’alba, l’escalforeta acollidora dels llençols.
I el dia es va tornar tot ell una festa, ja que seguint la més estricta tradició de les masies catalanes en aquesta època hivernal, avui tocava fer la matança del porc. En aquest afer hi participava tothom: l’hereu, la jove, les àvies i els avis paterns i materns, els germans, cunyats, fills, nebots... Una bona part de l’arbre genealògic actual de la família. I vinga a preparar estris i un anar amunt i avall de persones atrafegades i, fins i tot, de gats adelerats per la flaire porcina.
El ritual és el mateix de sempre. Un cop el primal ben garratibat, toca fer-li la depilació definitiva amb una llengua de foc, en aquest cas, d’un ben poc tradicional bufador; i ja l’animal amb la pell ben neta i rosada, cal trossejar-lo i separar cada peça, segons l’ús que se li vulgui donar, i és que del porc s’aprofita tot: que si per fer llonganissa, en aquest cas la carn més magre, els peus, el llom, fins i tot els llardons, ben fregits, per posar a la botifarra negra i la cansalada, que després ben fregida és una petita delícia cruixent...
I si en tot el procés s’ha notat el saber fer amb que es treballa, és a l’hora de fer les botifarres, on es demostra clarament que la gent de la contrada hi tenen els dits pelats. Us puc assegurar, per experiència pròpia, que no és pas gens fàcil. Però no podia deixar passar l’ocasió sense ficar-hi, mai millor dit, les mans i fent tot un número còmic, deixar ben clar que una és  força maldestre en aquests afers.
Un cop tot enllestit, un bon xic cansats i amb més gana que una guilla, el millor de tot: un esmorzar com cal, dels de forquilla i ganivet. I és que bé s’havia de fer el tast! Unes bones torrades fetes a la llar de foc, ben amanides amb oli d’oliva, per fer companyia a tot un bé de déu de colesterol ecològic! Tot, ben regat amb unes llargues xerricades del porró, que passa de mà en mà sense tenir ni un moment de repòs.
A les cares de la gent es reflecteix la satisfacció d’una feina ben feta i necessària, si es vol menjar garrí amb totes les garanties de poder gaudir d'un sabor extraordinari, digne del paladars més sibarita, tot i que alguns  folkloristes s’han entestat en ficar-la, només, al sac de les festes tradicionals.



M. Roser Algué Vendrells

44 comentaris:

  1. Jo m'apunto a un tast del colesterol ecològis. L'últim cop que em van convidar a la matança del porc deu fer 4 o 5 anys, erm vaig posar les botes... sort que no passa gaire sovint! :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ai Carme, jo vaig gaudir de tot el ritual però a l'hora de fer el tast, m'ho vaig haver de mirar...Per a, mi el colesterol encara que sigui ecològic, com més lluny millor...
      Però em sembla que els 10 graus sota zero, només els notava jo!
      Petonets.

      Elimina
  2. Les tradicions tenen resultats satisfactoris...El desenvolupament d'algunes, però, és una altra cosa. No he assistit mai a cap matança i si ho hagués fet, probablement m'hauria arrecerat en algú racó. ^0^

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pilar, quan jo vaig aparèixer en escena, el pobre animal ja estava ben garratibat...I ara recordo aquell poble que moltes matinades de febrer, el despertador no era el cant del gall,
      sinó un de més macabre...
      Petonets.

      Elimina
  3. Normalment entro en escena quan el garrí ja ha estat sacrificat i llavors me'l foto de gust. Les tradicions poden estar bé o no, però no pel fet de ser tradició

    apa!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo igual que tu, m'estalvio els espeternecs del pobre animal...I si vols que t'ho digui, no em deleixo pas al veure com la gent l'endrapa amb tantes ganes, m'estimo més fer fotos del moment...
      I tens raó, perquè els que venim de families de pagès no ho considerem pas una tradició, sinó una de les tasques habituals d'habituallament d'hivern, a la masia...
      Apa... siau!

      Elimina
  4. Roser... Jo no podria participar d'aquesta tradició... Quina pena em faria!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si Judih, sinó ho veus des del començament, ni te n'assabentes i és fins i tot divertit. Recordo com vam riure quan la Roser, intentava fer botifarres, amb molt poca fortuna...
      Potser ho has d'haver vist des de petita, ja que es converteix en una trobada familiar...En aquest cas, era una casa de turisme rural, mig família meva.
      Petonets de dissabte.

      Elimina
  5. A veces querida y admirada poetisa aunque sean tradiciones, por lo cual no niego que sea interesantes conocerlas , a mi me resultaría difícil participar en ellas. Miles de besinos de esta amiga que te desea con inmenso cariño feliz fin de semana.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Amiga Ozna , a mi me gustan mucho los animales y nunca les haría daño, pero en este caso es distinto, por el cariz social que lleva consigo y ademàs, puedes elegir estar solo en los momentos festivos!
      Besos y feliz Domingo.

      Elimina
  6. Hola M.Roser.
    Es fet un relat estupendo que m´ha trasladat a les Masies catalanes.
    Jo no sabia com es feia la matança del porc.
    No podría presenciarla, degut a qyue m´estimo als animals, pero mira quina contradicció, m´agrada el pa amb tomàquet amb pernil i els botifarrons.
    Bon cap de setmana.
    Una abraçada, Montserrat

    ResponElimina
    Respostes
    1. Montserrat, jo també me'ls estimo molt els animals, però no té res a veure aquest amor, amb participar d'aquesta reunió familiar que comporta la matança del porc...Cadascú ho fa a la seva manera, jo no he vist mai res desagradable, perquè sempre he fet acte de presencia un cop acabada la part més desagradable...I és el què dius tu, del pernil i les botifarres ens en llepem els dits...L'ésser humà és contradictori per naturalesa.
      Petons i bon cap de setmana també per a tu.

      Elimina
  7. M. Roser, jo que per no ser no sóc ni de pagès, tampoc l'he vista mai, i dubto que pogués aguantar-la. Entenc que era un mitjà de subsistència cabal per a les masies, i que calia deixar de banda els escrúpols, però no puc entendre que amb el temps s'hagi convertit en un espectacle popular, i que la gent acudeixi a la matança del porc com si fos una festa tradicional... Però en fi, hi ha gustos per a tot...
    Una forta abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi , el que no m'agrada, és això que sigui un espectacle popular...Però per les persones que hem tingut alguna relació amb la Catalunya rural, ho vivim com una feina més del fet de viure a les masies. Jo , aquesta vegada hi vaig anar com una més de la família, no pas per veure cap espectacle. T'asseguro Montse que tot el que es viu després de finat el garrí, és d'allò més familiar, no veus res desagradable i fins i tot t'ho passes bé, fent les torrades a la llar de foc, fent botifarres i fent-la petar amb el personal...
      Petons de dissabte a la nit.

      Elimina
  8. Tot el que expliques com a tradició és curiós de saber i ho escrius amb molta gràcia. No hi he anat mai a la matança, no m'atrau gens veure com maten al porc.
    Jo pensava que ara s'havien de sacrificar a l'escorxador.
    Petons!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo tampoc ho vaig a veure com el maten, eh! però la gràcia està en la xerinola que es fa després...A les masies es permet fer-ho pel consum de la casa, i se n'ha de dur una part al veterinari per fer-ne el control sanitari. No sé, si necessiten un permís especial...
      Petons de diumenge.

      Elimina
  9. Sempre he tingut ganes de fer la matança així com tu expliques però mai he tingut l'ocasió, i ara amb això de sanitat ja no es pot fer, ningú pot matar un animal si no és al escorxador. Al poble del meu marit, ara compren el porc ja mort i segueixen fent tot els altres rituals però no és com abans. Aquest any he estat a punt d'animar-me a fer-ho jo, però al final no ho he fet, encara que m'han donat botifarrons i llonganisses que estaven boníssimes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La veritat és que de vegades posem el crit al cel, però penso que tots els animals que mengem, han de fer la mateixa fi...A mi el que no m'agrada és que se'n faci un espectacle, però no és el cas...I després , qui diu no a unes bones botifarres!!!
      Petonets .

      Elimina
  10. El meu germà té una casa de pagès amb uns amics i la setmana que ve maten el porc. M'agradaria d'anar-hi, ha de ser tot un ritual. I encara me'n vénen més ganes després d'haver-te llegit. Però no sé si
    cauria desmaiada a terra en veure descarnar el porc.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Dona, no deixa de ser una trobada familiar o amb amics i t'ho passes pipa...Trobo que està bé conèixer aquestes feines que sempre s'havien fet a pagès...T'asseguro que tot el que es fa després de sacrificar el garrí ( que jo tampoc en sóc espectadora), no fa gens d 'angunia i acabes ficant-hi cullerada o millor les mans!!!!
      Un petó.

      Elimina
  11. m'encanta ria viure una festa així, M Roser. Sols la gent que l'ha viscut, l'entén. TOtes aquestes tradicions tenen el seu què i crec que s'haurien de conservar, formen part de la nostra història i no s'haurien de perdre. tot depèn del context en què es realitzen. B7s

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó Joana, s'ha d'haver viscut...
      I en el món rural aquestes coses, es veuen amb tota naturalitat, és una feina més de la casa. Ara, convertir-ho en un espectacle, ja és una altra cosa. Però si traiem la seqüencia de sacrificar l'animal, tot el que es fa després, és ben innocent...
      Besadetes també per a tu.

      Elimina
  12. M'ha agradat molt la teva bona descripció d'aquesta "matança del porc a pagés"...M'has fet recordar la meva única participació en aquesta festa.Tindria uns deu anys i tot i que vaig gaudir molt ajudant en fer botifarres i participant en tota la gran festa que feien a casa dels familiars pagesos, la veritat és que per un temps vaig aburrir tot el que era de porc...M'ha quedat un record agre/dolç d'aquell dia, però t'haig de dir que llegint-ho he reviscut les bones sensacions viscudes!!
    Gràcies.
    Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Suposo, Montse, que amb deu anys, vas patir un empatx visual de porc, que te'l va fer mig avorrir, he, he...Però independentment d'això, t'ho vas passar bé i en recordes el costat agradable...Gràcies a tu per les teves paraules.
      Petonets.

      Elimina
  13. Un esplèndida i breu ullada.
    I amb més gana que una guilla.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jordi, només és qüestió d'observar i anar referint totes les seqüències...
      Em sembla que em vaig atipar, només veient com endrapaven el altres...
      Petonets.

      Elimina
  14. mmm...no sé si és l'hora o el teu text, però m'ha entrat gana!
    Jo mai he participat en la matança del porc, tampoc sé si podria...jejejem però la teva manera d'explicar-ho mha agradat, i sobretot les torrades i el porró del final! ;)

    Que tinguis una bona setmana!
    Petons!

    ResponElimina
    Respostes
    1. A caram Rachel, tu cap a la manduca, eh...Segur que podries perquè pots triar en quin moment t'hi apuntes...
      I com que ara ja és hora de sopar, bon profit!
      Petonets i bona setmana també per a tu.

      Elimina
  15. No és gaire kòixer.... ☺☻

    ResponElimina
  16. El meu humil intel·lecte no entén que vols dir...No és gaire idoni per...?
    Si ets tan amable d'explicar-m'ho!

    ResponElimina
  17. Quina descripció més poètica de la matança, m'ha agradat molt.Per aquí encara la continuem fent, però per mi, és feina i més feina. Suposo que ja és una mica l'edat. També està bé la reunió de tota la família i amics i que després gaudim de bones botifarres i llonganises.
    Petons

    ResponElimina
    Respostes
    1. Anna, tu pots donar fe, que és una feina més de pagès, però que es necessiten moltes mans...D'aquí que es reuneixin la família i els amics i que tots col·laborin, cadascú segons les seves possibilitats...I al final com dius tu, ningú diu que no a unes bones botifarres, llardons... Un fotimer de colesterol ecològic...
      Petons de bona nit.

      Elimina
  18. Hola mi linda amiga, que bellas tradiciones es muy grata la lectura y visitar a traves de tu pluma esos lugares con sus costumbres y tradiciones.

    besos y abrazos a ti.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola amiga Atlántida, mis padres eren de famílias campesinas y por esto, todo lo relacionado con la vida en el campo és muy importante para mi. Supongo que ellos me transmitieron el saber gozar de todas estas cosas, que al fin i al cabo, són mis raíces...
      Un beso y una sonrisa.

      Elimina
  19. ¡Quina gana, Roser!
    Els estius de Rubí vivíem pati per pati amb la cansaladeria de cal Pantalió. Quan mataven, feien les botifarres a la caldera i l'olor ja engreixava. La iaia m'enviava a comprar paperines de llardons acabadets de fer...
    Són records per sempre, amiga meva.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Caram, veig que gairebé pudíeu sucar pa amb l'olor...Ui els llardons, això si que és greix amb nom propi. El més divertit és que a la matança, cadascú té una feina assignada de cada any i és clar, així ja hi tenen els dits pelats...Ara que no sé tu, però jo m'he d'acontentar mirant la cara de satisfacció dels que fan el tast !!!
      I tens raó, aquestes coses no s'obliden.
      Bona nit, amiga Olga.

      Elimina
  20. M. Roser, veritablement, crec que ens has fet venir gana a tots. Molt bona descripció pels que no hem estat mai en aquestes tasques. Només tenim el plaer de gaudir-les, és clar.
    Abraçades amb molt de gust.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Els que tenim arrels pageses, en podríem explicar un fotimer de vivències camperoles, que són entranyables...
      Ai, vigila Papallona, no volis a prop del perol, que podries acabar freta un botifarró,he, he...
      Un petó de capvespre.

      Elimina
  21. Hola de nou M.Roser.
    No puc comentar el Post de l´invitació al Centenari de Joana Raspall., perque no hi ha per fer comentaris
    No conec aquesta escritora, pero m´agrada aques Poema que es publicat.
    Oi que encara es viva?.He buscat la seva biografia a google i posa la seva data de naixement.
    Una abraçada, Montserrat

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Montserrat, com que només és una informació, no he activat els comentaris...Doncs sí, aquesta poetessa farà cent anys el juliol. Si cliques el seu nom. et sortirà el bloc amb més informació.
      Petonets.

      Elimina
  22. Quan hi havia matances em passava a la cuina gairebé tot el dia, netejant tots els estris. Acabava amb la pell dels dits arrugada, ho estimava més abans de veure tot el que feien amb el porc ... però com era una "festa" de família no em podia escaquejar d'altra manera.

    Em quedo amb El claro de luna i amb les paraules de Joana Raspall. ;)
    Bessets i bon dia!

    ResponElimina
  23. És que jo penso que la part de festa familiar, és el que val més la pena...
    Has vist? La Joana Raspall que farà cent anys, està com una rosa...Jo ja hi firmaria Lluneta , arribar al centenari amb aquesta plenitud de facultats...
    Petonets també per a tu.

    ResponElimina
  24. Jo també volia deixar algun comentari en el post de la Joana Raspall, no la conec gaire però si que he descobert alguns poemes a través de l'escola de la Sara... són molt bonics i els entenc i tot :) Ara és un bon moment per conèixer-la més!
    De la matança del porc... la veritat és que només m'agrada el final ;) Petonets, M. Roser

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Gemma, saps què passa que com només era una informació i jo ja tinc un post preparat per demà...Si vols saber més coses de la Joana , clicant el seu nom , al post, entres al seu bloc que porta la filla i tindràs més informació...Jo fa molt de temps que la conec i malgrat l'han etiquetada com a poetessa infantil, també ha fet poemes per grans...I tens raó, s'entenen molt bé...
      Jo també em quedo amb el final de la matança, però com que a mi m'agrada explicar coses de pagès...
      Petonets de bona nit.

      Elimina