En un taller que vaig fer sobre escriptura, ens van explicar com treballaven els guionistes i molts escriptors. Primer de tot feien una “escaleta”, que és com un esquema, i després l’anaven omplint de contingut. Perquè ho entenguéssim bé, ens van posar un petit exercici que consistia en fer un relat curt que tingués sentit, a partir d’una sèrie de paraules i directrius. No les recordo gaire, però tampoc és massa important. El que importa és la idea.
- la Laura
- la plaça de Catalunya
- les Rambles
- una nit d’estiu
- un taxi
- Colom
Aquest va ser el meu treball (la crítica me la guardo per a mi...).
- la plaça de Catalunya
- les Rambles
- una nit d’estiu
- un taxi
- Colom
Aquest va ser el meu treball (la crítica me la guardo per a mi...).
LA LAURA
Una nit xafogosa d’estiu a la plaça de Catalunya.
La Laura, amb la seva llarga cabellera i amb el vestit vermell i força escotat, que tant li agrada, baixa d’un taxi. Camina decidida Rambla avall i s’adona que en aquella hora està ocupada per molts artistes afeccionats, que li donen vida: músics, titellaires, estàtues, mims...Tots plegats semblen ben decidits a distraure els vianants nocturns.
Sense ni adonar-se’n arriba a Colom, que s’eleva majestuós entre els fanals que l’envolten. Està una mica desorientada i no sap l’hora que és, perquè s’ha deixat el rellotge a casa. Pensa que ja ho preguntarà. Veu una noia asseguda en un banc i se n’hi va decidida. No cal dir que el seient li ha anat de primera després de la passejada. Es mira la veïna de descans i la veu un xic estàtica. La toca, però no es mou i té un petit ensurt. Se la torna mirar i s’adona que no és real, és de bronze.
La Laura, que té un gran sentit de l’humor, es fa un tip de riure i com que fa tant de soroll, desperta els pobres coloms que dormitaven als peus de l’estàtua del seu homònim. Probablement deuen pensar: els humans són ben estranys...
(Jo ho vaig deixar aquí, perquè cadascú fes volar la imaginació: on anava la Laura , amb qui s’havia de trobar...)
M. Roser Algué Vendrells
