Subscribe:

dilluns, 23 de juliol del 2012


UN  CAP  DE  SETMANA  A  CAL  ROS  (Calonge de Segarra) 
Abans era de la comarca de la Segarra i ara és de l'Alta Anoia...
Però per a mi sempre serà una terra segarrenca...

Aquest darrer cap de setmana vam fer una petita escapada familiar a aquestes terres que per a mi, tenen un encant especial. Els seus colors ens asenyalen el pas de les estacions d'una manera molt gràfica. A la tardor, els camps llaurats són d'un color marró, que contrasten amb les clapes d'algunes arbredes com illes flotants en un mar sorrenc. A l'hivern els camps comencen a verdejar, i a mida que s'acosta la primavera, tenen  unes tonalitats cada vegada més fosques i s'arriben a confondre camps i boscos...I a l'estiu , és un esclat de matisos ocres, les espigues daurades es gronxen amb el vent, fins que els pagesos que abans feien servir la falç o el  volant   i si passaven força jornades, ara en passen via amb les grans "cossetxadores" que porten ordinador i fins i tot, aire condicionat, a la cabina...I als camps hi quedarà el rostoll com a record, fins que es torni a llaurar la terra i continuï el cicle de la natura.

Vam aprofitar per fer una visita al poble de Prats de Rei, on hi vam viure un any, i  ja fa un temps us en vaig explicar alguns records d'infància...Com que es van cremar els voltants volíem saber la  magnitud  de la catàstrofe que, de fet, va arribar a tocar del poble i va rodejar algunes masies, però per sort no en va cremar cap. A alguns pagesos, aquest any, no els caldrà pas segar els camps... Passejant pel carrer on havíem viscut, vam trobar una antiga companya d'escola. Ella no ens havia conegut, però quan ens vam presentar, de seguida ens va parlar del pare, que hi havia fet de mestre i vam reviure vells temps...Però ens va passar un anècdota molt curiosa: parlant amb un senyor amb el qual de seguida ens vam posar al dia , ens va dir que ell no hi havia anat a escola amb el pare, perquè era més petit...Ens va portar a la plaça, on estaven muntant un decorat per fer un sopar romà, va cridar el que ho dirigia i li va preguntar, assenyalant a la meva germana i a mi :-Les coneixes? Ell ens va mirar i va dir: -Sí, són les filles del mestre que cantava tan bé, que ens va ensenyar caramelles per Pasqua i amb els diners recollits vam fer una excursió...Tots els que estàvem allà, vam quedar d'allò més sorpresos, penseu que feia una cinquantena d'anys, i no ens havíem vist més i vam fer-nos un bon tip de riure, perquè ens va dir que corríem molt...Com que veníem d'un lloc encara més petit, érem molt de jugar al carrer, tan amb nenes com amb nens, i jo vaig dir que potser sí que érem una mica trapelles, mentre recordava que un dia, vaig corre per tot el poble, mentre m'empaitava un vailet de la meva edat per fer-me un petó, i no em va poder atrapar( potser era ell qui em perseguia)... Mare meva, si teniem nou anyets!!! Però si que vam riure...


Vam fer estada, tan dormir com menjar, a Cal Ros, a Calonge de Segarra. Una antiga masia restaurada amb molt de gust, enmig d'una petita plana envoltada de petits turons. Jo us recomano que si us agrada el turisme rural, i feu alguna escapada, i podreu comprovar que és un lloc molt tranquil on les persones que hi viuen us tractaran com si fossiu de casa. Si sou de bon menjar quedareu d' allò més satisfets , tan per la qualitat com com per la preparació dels menjars, ja que la Mercè, excel·lent cuinera, combina la cuina tradicional amb la moderna, li agrada experimentar...Si fins i tot vam menjar unes postres, del que ara en diuen "cuina d'autor"...Ah, i vaig descobrir que la Marta Pérez Sierra, coneguda per molts/es de vosaltres, de vegades s'hi perd!


El diumenge al matí vam aprofitar per visitar un camp d'entrenament de l'exèrcit republicà, a un poblet que es diu, Pujals. Va ser molt interessant, ja que se'n conserva vestigis, tan a l'exterior amb restes del campament, com uns bons refugis antiaèris. I de tant en tant et trobes uns soldats abillats com els de l'època , fets de cartró pedra i de tamany natural, que sembla que s'hagin de posar a parlar , per explicar-te les seves cuites...
També hi havia un petit museu amb coses interessants.I a més, teniem una guia que ho explicava fil per randa, per nosaltres sols. Un cap de setmana ben reeixit. 


M. Roser Algué Vendrells.

Aquest és el post que tanca la temporada...El blog també ha de reposar. Jo no  vaig de vacances, faré alguna escapadeta com la d'aquest cap de setmana i prou.  Us ho dic, perquè aniré passant per casa vostra, no us deixaré pas de petja... 

Bon estiu per a tothom, tan si marxeu com si us quedeu...

dimecres, 18 de juliol del 2012

FESTA  MAJOR  DE  LES  PARAULES

Al Facebook hi ha un concurs on trien la pubilla de les paraules, n'hi ha dotze per votar i una d'elles és de la Montse Galionar. Estaria molt bé que la votéssim i la seva paraula CELÍSTIA, sortís elegida pubilla...Jo ja ho he fet. Heu de buscar "Festa Major de les paraules" i ja us expliquen com ho heu de fer...
Vinga, ànims!!! teniu temps fins DEMÀ, divendres 20...

M. Roser

dilluns, 9 de juliol del 2012

VOLAR



Aquests dies es celebra a Igualada la Setmana de l'Aire, amb la trobada de globus aerostàtics més important del sud d'Europa.
Jo vaig anar-hi fa  5 o 6 anys i, és clar, vaig aprofitar per fer una voladeta.




Us he de dir que és tot un espectacle per la vista, fins i tot quan els globus estan a terra a punt d'enlairar-se; és  un festival de colors, i ja us podeu imaginar quan aixequen el vol ...Veus un autèntic  paisatge de somni ja que, miris on miris, sembla que el cel  estigui pintat de boles de colors, que es mouen suaument...




Preparats, llestos i...



...A volar , cel amunt !

Anar en globus és molt plàcid, ja que et mous a ritme del vent, jo diria que és un vol molt elegant, el seu...
Si alguna vegada en teniu ocasió, no us perdeu l'experiència !



Sol, muntanyes, boira, solitud...



És fantàstic volar per sobre la boira!


M. Roser Algué Vendrells


*****************************************************************************************************************
JOC  LITERARI commemoratiu dels 100 anys del naixement de Pere Calders.
DESOLAT--- El van convidar a pensar  i no li va agradar, és que algú creia que no pensava?
(Publicat al bloc Antaviana l'1 de juliol)

diumenge, 1 de juliol del 2012

LA  PUNTAIRE

Les puntaires són un tradició del nostre país, que ve de temps antics. El seu treball és fer punta al coixí; Treballen el fil de forma artesanal, fent unes puntes o randes molt delicades i d'una gran bellesa...S'utilitza : fil, boixets (de fusta de boix), un coixí, patrons i agulles. Són molts els pobles de Catalunya on es manté aquest costum, principalment els de la costa, com Arenys de Mar, on cada any, per l'abril, celebren la seva festa.

Sobre aquest tema s'han fet alguns poemes: Maragall va escriure La Puntaire; hi ha una sardana amb el mateix nom, que canta Ramon Calduch, fins i tot un conte infantil n'explica la història... Avui m'agradaria que en coneguéssiu un que parla precisament d'una puntaire d'Arenys...
El seu autor és el sabadellenc, Manuel Ribot i Serra, i el poema va ser Flor natural dels primers jocs florals d'Arenys, el 1885. Del seu poema , fins i tot se'n va fer una pel·lícula. També va ser una cançó( recordo que la mainada la cantàvem), però la música no sé de qui era.

Agafeuvos-ho amb calma, ja que és una mica llarg el poema i tingueu ben a mà els clinex...


A la voreta del mar,
l'Agnès se'n va a treballar,
quan l'alba apunta;
i sos ulls, en plor desfet,
va mullant lo coixinet
on fa la punta.
Enyora a son aimador
que sembrà en son tendre cor
dolça esperança,
son plorar amarg i ardent
no és pas d'arrepentiment,
és d’enyorança.
Fa cinc anys que ell va deixar
la vila d'Arenys de Mar
i a sa promesa;
la pobresa el va espaordir
i a Amèrica va partir
cercant riquesa.
- Quan aquí retornaré
amb ton amor compliré -
deia, i marxava;
- Aquí t'espera mon cor -
ella amb puríssim amor
deia, i plorava.
I esperant-lo amb fe constant
amb anhel va treballant,
que res li sobra.
i per minvar sos fatics
va fent les puntes pels rics
perquè ella és pobra.
A Arenys de Mar ha arribat
aquest matí un potentat.
Ve de l'Havana;
era fill d'un mariner
i ve casat amb muller
americana.


Quan sa arribada ha sabut,
l'Agnès en terra ha caigut
d'un desmai presa;
cinc anys l'ha plorat ausent,
i avui plora el mancament
de sa promesa.
Retorna en sí del desmai
i plena de dol i esglai
plora i gemega.
- Filla meva, viu per mi, -
sa mareta li va dir;
sa mare és cega!
La filla ofega en son cor
del desengany i l'amor
les penes juntes;
i plorant amb dol sens fi,
pren los boixets i el coixí
i va fent puntes.
I plorant i sospirant
amb anhel va treballant,
que res li sobra.
i per minvar sos fatics
va fent les puntes pels rics
perquè ella és pobra.
La muller del potentat
a casa l'Agnès ha entrat
fa poca estona.
- Per l'infant que haig de parir
el niuet tinc de guarnir,
bona minyona.


De ta rara habilitat,
moltes proves m'han donat
ja tes companyes;
fes-me puntes i entredós
per adornar el fill hermós
de mes entranyes.
Amb mon or podràs minvar
la pobresa que en ta llar
tant se revela. -
L'Agnès escoltant això,
sent una mortal fredor
que el cor li gela.
Esguarda la post de pa,
i ni un sol mos n'hi veu ja...
i dubta encara.
Veu uns ulls en la foscor,
buits de llum i plens de plor
els de sa mare!
- Mare meva, -diu amb fe,-
sols per vós treballaré,
que el cor me sobra;
tinc d'ofegar mos fatics,
tinc de fer puntes pels rics,
perquè soc pobra.

De dia i nit sens repòs
va fent puntes i entredós,
sempre treballa;
si li pregunteu què fa,
amb veu trista us respondrà:
- faig... ma mortalla.-
La grogor va prenent peu
en ses galtetes de neu
que enveja el marbre.
és tarongina d'amor,
i quan grogueja la flor,
caurà de l'arbre.


Dia i nit ha treballat
i ja la feina ha acabat,
per la senyora;
...treballant de dia i nit
ja ha deixat el niu guarnit
la cosidora.
A bateig van repicant;
els veïns per veure'l van
tots a la porta;
el toc de morts els sorprèn,
i pel veïnat van dient:
- L'Agnès és morta!
Pobra màrtir de l'amor!
ja del cel, Nostre Senyor
les portes li obre;
ja no tindrà més fatics,
no farà puntes pels rics,
ni serà pobra!!



M. Roser Algué Vendrells


PD: Em sembla que em quedaré sense orígens! Avui he vist com es cremaven els entorns del poble, del qual us en vaig explicar alguns records, Prats del Rei...Això també és molt trist!

dissabte, 23 de juny del 2012


BONA REVETLLA A TOTHOM !
M. Roser

dimecres, 20 de juny del 2012

TOT  FENT  CAMÍ     

Vaig fent camí amb ulls plens d'esperança,
busco en el meu entorn nous horitzons,
no vull ser més la persona aïllada
que viu en una torre d'il·lusions.

Tant és que sigui d'or, gran o molt breu,
  si són quatre parets cal reconèixer,
que ser lliure sempre ha tingut un preu..
Comencem a pagar al moment de néixer.

I a poc a poc m'adono que allà fora,
de les seguretats del meu bastió,
hi ha una vida que es mou i que respira,
que pot fer-me sentir alguna emoció.

No per això renunciaré a la meva
necessitat, de calma i solitud...
que en qualsevol moment puc fer-me enrere
i tornar al meu castell ple de quietud.

I pot ser que amb el temps arribi un dia
que la vida no em pugui acovardir...
Rodamon de la llum, anar fent via,
sempre lliure, seguint el meu destí.


M. Roser Algué Vendrells            ( de Petiteses 2001)

divendres, 8 de juny del 2012

ESPLUDANSA

L'Espludansa és un projecte que va començar ara fa cinc anys, fruit de la il·lusió dels mestres de l'escola pública, perquè Esplugues es mostrés tal com la volem: Una vila jove, viva ,  integradora i participativa.
I res millor que la dansa i els nens i nenes de les nostres escoles, per a fer-ho possible. I participen tots els alumnes de segon de primària, que entren a la plaça al ritme del ball de gitanes , mentre el públic assistent, els acompanya picant de mans.

Primer, els nens i nenes de cada escola, ballen una dansa que han preparat amb molta il·lusió...
I a la segona part,  la plaça Catalunya de la nostra vila, es converteix en el lloc de trobada de més de 250 nois i nois que ballen plegats. Ara només són un grup d'amics i amigues...



Jo vaig presentar una vegada aquest acte; aquest any, vaig repetir...M'ho vaig passar d'allò més bé. És una activitat molt  gratificant i engrescadora,  doncs fa molt de goig veure la plaça plena de mainada, amb una gran motivació per fer unes bones ballades. A més, els nens i nenes de cada escola s'identifiquen per un color diferent , que contribueix a la plasticitat de l'espectacle, és com la florida d'un jardí de primavera...

Ja em van dir si l'any que bé voldria tornar a fer la presentació, perquè saben que aquestes coses m'encanten i es veu que els agrada el meu tarannà espontani, com d'estar per casa...

Us he posat fotos de la dansa conjunta, perquè podeu  admirar aquest paisatge tan bonic, dels nostres infants dansaires.



M. Roser Algué Vendrells