Al bloc Fita, de l'amic Xavier, vaig llegir una preciosa prosa poètica que acompanyava unes magnífiques fotos i, amb el seu permís, me l'he endut en forma de poema.
 |
| Taga |
HIVERNAL
Color d’or de bon matí,
una fulla s’ha adormit;
la glaçada l’ha assecada,
la neu li ha fet un sudari.
Sobreviure a la tardor
de molt poc li haurà servit.
Finalment el cru hivern
l’ha arrencada del seu arbre,
i ara jeu sobre el camí.
Caminant que busca pau,
des de lluny se n’ha adonat,
i s’ajup i es treu els guants,
amb els dits li fa carícies,
amb l’alè li fa escalfor.
Mes la fulla no es desperta,
el seu cos s’ha refredat,
la seva ànima ha fugit,
ja no es pot fer res per ella,
es fondrà junt amb la nit.
Sota terra ja l’espera
vida nova, primavera.
Vianant aixeca’t ja,
potser mai més la veuràs.
Caminant, que busca estima,
Fa unes passes vers el nord;
fa pujada aquesta vida,
de paisatges sense mida.
Nuvolades dalt del cel,
ressegueixen la carena
de la serra Cavallera,
des del Taga al Puig Estela.
I
s’encanta, pas a pas,
puja
amunt,
ja és
prop del port.
Un
vent fort fa aparició,
li
provoca un llagrimeig;
cal
cordar-se i abrigar-se.
I aleshores se n’adona,
ben
glaçades té les mans.
On
haurà perdut els guants?
Es
regira les butxaques,
cerca
al fons de la motxilla;
la
ventada es fa més freda,
espurnegen
pics de neu
i a
la cara se li claven...
Potser
és rufa o aiguaneu.
Gira
cua i torna enrere,
ha
passat ja molta estona
i amb
les mans a les butxaques,
fita
bé la dura crosta
que
la fredor ha endurit.
De
lluny veu,
dues
mans amigues,
reconeix
aquells instants,
sap
que aquí s’ha tret els guants
i ha
pregat per la fulleta.
El
que creia no ha passat,
es
retroben i es recorden.
S’han
trencat les previsions,
el
temps no admet pas raons
i
l’amor del fons del cor,
mai
s’emporta un bell record.
Cap
al tard, mentre s’allunya,
mira
al cel i veu la lluna.
Se la
mira reverent
i n’admira
el seu creixent.
Cau
la tarda a poc a poc
i a
la serra es clou el vent.
Xavier Pujol
M. Roser Algué Vendrells
.jpg)
.JPG)
