PLANS DE FUTUR ?

En Carles, arraulit  en un racó gens confortable, i amb el cap entre les mans,  reflexiona sobre la seva vida...

Innocent...Com que tothom et deia que eres superdotat, vas decidir estudiar la carrera d'enginyer de camins, canals i ports, per assegurar-te un bon futur. Ja et veies formant una família, amb una torre a  les afores de Barcelona i una caseta a la platja, on poder admirar com el sol sortia i s'acomiadava cada dia i contemplar com els estels i la lluna es reflectien al mar...I és clar, fent viatges de cinc estrelles, per uns mons enlluernadors. Però ai las, de cop i volta una senyora anomenada crisi, va venir a desbaratar els teus plans... Què redimonis et pensaves , que podries gaudir d'un tren de vida així, i que duraria sempre?

I ara mira com t'has de veure, sense família, ni torres, ni viatges, ni luxes de cap mena. Fas una vida ben miserable. Això sí , no et pots queixar, veus totes les sortides i postes de sol.  La lluna i les estrelles, mai les havies pogut contemplar tant bé,  perquè sinó fos per aquest pont que vas dissenyar quan totes et ponien, ara serien el teu únic sostre...El sostre d'aquesta casa de cartons que t'has pogut construir, després de disputar-te una gran caixa d'un frigorífic, amb els altres estadants d'aquest  món  de misèria... 

Innocent- repeteix- mentre les llàgrimes li rodolen cara avall, fins que s'ajunten a terra fent un petit bassal...Com a música de fons d'aquesta trista escena, només el so esmorteït dels cotxes que circulen  pel modern pont i que ell sols pot imaginar-se...        

M. Roser Algué Vendrells

DES  DEL  MAR,  ADÉU  AL  2013...

L'endemà de Sant Esteve   feia un dia esplèndid i
vaig decidir anar a acomiadar l'any des del mar.

PLATJA DE GARRAF

Feia tant de sol, que algunes fotos 

estan fetes sense saber què enfocava, 

malgrat tot, veig que van quedar força bé.

A la tarda, com que feia molt de vent, 

vaig anar "perseguint" la posta de sol, des de casa.

UN  BON  ANY  2014  A  TOTHOM

M. Roser Algué Vendrells

Com  diu la cançó popular:

"Que tinguem tots Bones Festes,

Bones Festes de Nadal,

si les comencem alegres,

les acabarem igual"...

I em fa il·lusió compartir amb tots vosaltres aquest poema, que  la Joana Raspall va escriure l'any 1977. Jo l'he descobert gràcies a la seva filla, la Imma, i sembla que les coses no han canviat massa, oi?

Com un pessebre
volem refer el país,
il·lusionant-nos 
amb cada peça nova,
com els infants.

Pengem ben alt 
l'estel sobre els camins,
il·luminant-los,
car una passa en fals
pot fer que el millor àngel,
se'ns trenqui entre les mans.

Joana Raspall

I com que a mi també m'agrada el Nadal...

M. Roser Algué Vendrells

NORMALITAT ?

Ja fa temps que havia tingut alguna experiència en el món penitenciari...I ara, fa pocs dies, l'he repetida. Les mestres i la bibliotecària d'una presó de joves ( de 18 a 23 anys), es van assabentar de la meva modesta incursió al món literari i em van demanar si podria anar-hi a fer un taller d'escriptura amb els nois. Jo ja els vaig dir que era mestra i no escriptora, però precisament per això, ho trobaven millor per motivar el jovent, perquè veiessin que qualsevol  persona si s'ho proposava, també podia escriure, ja que es pot fer perquè t'agrada, o perquè ho necessites. Calia que perdessin la por davant del full en blanc. Suposo que van pensar que els podria aportar alguna cosa positiva.Vaig anar-hi tres dies. 

El primer va ser per fer la presentació, perquè sabessin qui era jo i perquè m'agradava escriure. Impressionava una mica veure aquells nois tan ganàpies, escoltant amb atenció tot el que jo els anava explicant. Va durar més d'una hora. La veritat és que vaig quedar gratament sorpresa, en descobrir un joves molt educats i respectuosos. ( Va ser difícil no fer comparacions amb alguns elements que trobes a fora). El fet d'explicar-los- hi que jo vaig estudiar fent molts sacrificis, em va permetre incidir en què si volien sortir del món dels barrots ( fos quina fos la causa), i ser alguna cosa a la vida, s'havien d'esforçar i mirar endavant.

Jo no estic pas d' acord amb això que ara es diu tan alegrement: amb esforç aconseguiràs tot el que vulguis... Doncs hi ha moltes persones que lluiten molt a la vida i no arriben on volen. El que si que els havia de quedar clar , és que sinó s'ho "curraven", les coses no es resoldrien soles. En canvi amb voluntat, podien aconseguir-ne algunes...

Em van fer moltes preguntes interessants i quan vam acabar jo també els en vaig fer, per veure que havien interioritzat. Realment havien entès molt bé el missatge de l'esforç...

El segon dia vam fer el taller d'escriptura amb deu nois i al començament, era curiós veure que no sabien per on començar. Jo els vaig dir que escriguessin el que sentissin en aquell moment, el mateix que explicarien a un amic, però en aquest cas, l'amic, seria el full en blanc. Podia ser una vivència, un petit conte , un record,  un somni, una reflexió...De mica en mica es van anar animant i vaig haver de posar límits d'espai.... Ho vam corregir i fins i tot algun, es va animar a llegir-ho en veu alta ( no va ser fàcil, però).

El tercer dia, van passar a net el què havien escrit, amb molta cura, i algun altre es va afegir a la llista de lectors, suposo que ja hi havia més confiança... En general, van fer uns treballs molt coherents i alguns molt profunds, suposo que la privació de llibertat esperona la  imaginació. 

Recordo que una de les mestres em va comentar d'un noi que tenia moltes coses per dir, però no hi havia manera de què s'expresses per escrit i va ser una agradable sorpresa veure'l treballar amb molta concentració i amb un resultat magnífic pel contingut del seu escrit. No cal dir que per mi va ser molt gratificant.
En acabar em van obsequiar amb un treball manual fet per ells.

Us he de dir que em van fer sentir com si estigues entre col·legues, però al mateix temps, em van tractar amb un gran respecte.  Jo mi vaig sentir molt bé, i em va semblar que ells també si trobaven molt a gust. A tots ens van quedar ganes de repetir l'experiència. Això m'ha fet reflexionar, tenint en compte que en aquests llocs hi ha tot tipus d'històries ( algunes segurament força dures), ja que m'oblidava que estava en una presó, i només s'encarregaven de recordar-m'ho, les reixes que s'obrien i es tancaven al passar.

Moltes vegades parlem de la "normalitat"... No sé si algú  té clar el què és. Jo crec que la forma d'actuar de l'ésser humà està condicionada per moltes coses. De vegades  penso que potser hi ha algun gen que fa que, en la mateixa situació, les persones reaccionem de diferent manera. En tot cas si que crec que ens hem de qüestionar la falta, mai l'individu. 

Bé, el que si us poc dir, és que per a mi, aquesta activitat, ha estat una agradable experiència de vida.

M. Roser Algué Vendrells

(Quan m'enviïn els treballs en posaré algun)

ADÉU  A  LA  JOANA  RASPALL

La Joana ens ha deixat aquesta matinada, se n'ha anat a dormir amb els estels...

 La flama de la seva vida llarga i intensa s'ha anat fonent  a poc a poc, però no s'ha apagat del tot, fins que ha tingut la satisfacció de comprovar, amb un sentit homenatge, com l'estimàvem els que la coneixíem. Ara li desitgem un bon repòs.

Gràcies Joana, perquè ens has donat el millor de tu, com a persona i com a poeta. I no t'oblidarem mai, ja que els infants que ara aprenen els teus versos, els ensenyaran als fills, als nets...

ENDREÇA

Pujaré al cel blau

 a collir paraules

per una escaleta

tallada en el vent.

És, cada graó,

un manyoc de boira;

a cada replà.

i brilla un estel.

Els cants dels ocells

i fan de barana;

aromes de flors 

i posen dosser.

Espereu-me a baix;

tornaré amb les mans

curulles de somnis, 

i us els donaré.

Joana Raspall

Tanka XXII- llibre Instants

Marxaré sola;

deixeu-me que ara sigui

tant amb vosaltres.

Tindré temps d'enyorar-vos;

l'eternitat és llarga.

Joana Raspall

TOT UN REGAL HAVER-TE CONEGUT JOANA

CLOENDA  DE  L'ANY  JOANA   RASPALL

El divendres vaig tenir la satisfacció d'assitir a l'acte de cloenda de l'any Joana Raspall, a Sant Feliu de llobregat. Va ser un acte molt bonic i no gaire llarg, que sempre s'agraeix.

Van fer la presentació, l'escriptora Maite Carranza ( també va llegir poemes de la Joana) i el cantant Joan Dausà, ambdós sanfeliuencs. Van parlar, l'alcalde, la Carme Arenes i la presidenta del Parlament, Núria de Gispert.

Després va haver-hi l'actuació d'una coral d'adults i una coral infantil que van cantar  cançons dedicades a la Joana. L'acte va acabar amb una pluja de pètals de rosa de paper...

Va ser tot un regal poder estar una estoneta amb la Joana.

La coral infantil que va cantar
part d'una cantata dedicada a la Joana.

Finalitzat l'acte, la Joana,
 va rebre les mostres d'estimació del públic assistent.

La Joana i la Maite Carranza.

Aquí, amb la seva filla l'Imma i la Roser(jo).

Amb tantes mostres d'afecte ,
la Joana  va acabar una mica atabalada.

Ben embolicadeta i cap a casa,
 a descansar de tantes emocions.

M. Roser Algué Vendrells

Rebuscant entre la paperassa he trobat aquest escrit de la tardor.
És el resultat de donar un cop de mà, a un vailet veí, que ja feia la ESO. L'hi havien posat per deures un text lliure i com que no se'n sortia, em va demanar si el podia ajudar. Li vaig donar la idea i de mica en mica, va sortir aquest text... Em sembla que li van posar una bona nota!

MEMÒRIES  D’UNA  FULLA

Sóc una fulla marró, morta i lluny del meu arbre però, malgrat tot, he viscut una vida  feliç. 

Recordo que vaig néixer en un arbre molt frondós. Les meves companyes, és a dir, les fulles que havien nascut més o menys al mateix temps que jo, eren molt mogudes. Així que em va tocar el primer raig de sol, ja vaig fer-me amiga d’una  molt trapella. Sempre que plovia, a les dues ens agradava jugar amb les petites gotes d’aigua que queien sobre les nostre cares verdes i ens les deixava tant lluents, que el sol si reflectia. De vegades guardàvem alguna goteta i la deixàvem caure sobre algun ocell despistat  que volava a prop nostre.

El temps anava passant plàcidament per a totes nosaltres. Va ser al final de l’estiu que va passar la desgràcia: la meva amiga , ja una mica debilitada, va caure per culpa d’un cop de cua d’un ocell,  que feia cabrioles damunt la branca. Totes les fulles estàvem molt tristes. De cop i volta, vaig adonar-me  que  un dia jo també cauria. Em vaig mirar la pell i, tant presumida com era, vaig tenir un petit ensurt. Ja no era verda i lluent com abans, em tornava groguenca i estava una mica arrugada. M’adonava que m’estava fent gran i que aviat arribaria l’hora de deixar l’arbre que havia estat fins aleshores la meva llar. Veia com les meves companyes s'anaven acomiadant. I és que havia arribat la tardor. Una forta ventada va sacsejar la branca i  va fer caure la majoria de les fulles, inclosa jo. Vaig baixar planejant fins a terra  i rodolant, rodolant... Ves per on, sense saber com, havia anat a parar  al costat d’un petit rierol  d’aigües tranquil·les. Allà hi havia uns nens i nenes jugant amb l’aigua i recollint fulles per classificar-les. Jo vaig tenir la sort que m’agafés una nena pèl-roja  que triava les més boniques, i quina seria la meva sorpresa quan, dintre del seu cistellet, vaig retrobar-me amb la meva antiga amiga i , juntes, vam acabar enganxades a la matéixa pàgina del seu àlbum de natura.

I aquesta és la meva historia, la historia d’una fulla, segurament, com qualsevol altra.

David i M. Roser