NORMALITAT ?

Ja fa temps que havia tingut alguna experiència en el món penitenciari...I ara, fa pocs dies, l'he repetida. Les mestres i la bibliotecària d'una presó de joves ( de 18 a 23 anys), es van assabentar de la meva modesta incursió al món literari i em van demanar si podria anar-hi a fer un taller d'escriptura amb els nois. Jo ja els vaig dir que era mestra i no escriptora, però precisament per això, ho trobaven millor per motivar el jovent, perquè veiessin que qualsevol  persona si s'ho proposava, també podia escriure, ja que es pot fer perquè t'agrada, o perquè ho necessites. Calia que perdessin la por davant del full en blanc. Suposo que van pensar que els podria aportar alguna cosa positiva.Vaig anar-hi tres dies. 

El primer va ser per fer la presentació, perquè sabessin qui era jo i perquè m'agradava escriure. Impressionava una mica veure aquells nois tan ganàpies, escoltant amb atenció tot el que jo els anava explicant. Va durar més d'una hora. La veritat és que vaig quedar gratament sorpresa, en descobrir un joves molt educats i respectuosos. ( Va ser difícil no fer comparacions amb alguns elements que trobes a fora). El fet d'explicar-los- hi que jo vaig estudiar fent molts sacrificis, em va permetre incidir en què si volien sortir del món dels barrots ( fos quina fos la causa), i ser alguna cosa a la vida, s'havien d'esforçar i mirar endavant.

Jo no estic pas d' acord amb això que ara es diu tan alegrement: amb esforç aconseguiràs tot el que vulguis... Doncs hi ha moltes persones que lluiten molt a la vida i no arriben on volen. El que si que els havia de quedar clar , és que sinó s'ho "curraven", les coses no es resoldrien soles. En canvi amb voluntat, podien aconseguir-ne algunes...

Em van fer moltes preguntes interessants i quan vam acabar jo també els en vaig fer, per veure que havien interioritzat. Realment havien entès molt bé el missatge de l'esforç...

El segon dia vam fer el taller d'escriptura amb deu nois i al començament, era curiós veure que no sabien per on començar. Jo els vaig dir que escriguessin el que sentissin en aquell moment, el mateix que explicarien a un amic, però en aquest cas, l'amic, seria el full en blanc. Podia ser una vivència, un petit conte , un record,  un somni, una reflexió...De mica en mica es van anar animant i vaig haver de posar límits d'espai.... Ho vam corregir i fins i tot algun, es va animar a llegir-ho en veu alta ( no va ser fàcil, però).

El tercer dia, van passar a net el què havien escrit, amb molta cura, i algun altre es va afegir a la llista de lectors, suposo que ja hi havia més confiança... En general, van fer uns treballs molt coherents i alguns molt profunds, suposo que la privació de llibertat esperona la  imaginació. 

Recordo que una de les mestres em va comentar d'un noi que tenia moltes coses per dir, però no hi havia manera de què s'expresses per escrit i va ser una agradable sorpresa veure'l treballar amb molta concentració i amb un resultat magnífic pel contingut del seu escrit. No cal dir que per mi va ser molt gratificant.
En acabar em van obsequiar amb un treball manual fet per ells.

Us he de dir que em van fer sentir com si estigues entre col·legues, però al mateix temps, em van tractar amb un gran respecte.  Jo mi vaig sentir molt bé, i em va semblar que ells també si trobaven molt a gust. A tots ens van quedar ganes de repetir l'experiència. Això m'ha fet reflexionar, tenint en compte que en aquests llocs hi ha tot tipus d'històries ( algunes segurament força dures), ja que m'oblidava que estava en una presó, i només s'encarregaven de recordar-m'ho, les reixes que s'obrien i es tancaven al passar.

Moltes vegades parlem de la "normalitat"... No sé si algú  té clar el què és. Jo crec que la forma d'actuar de l'ésser humà està condicionada per moltes coses. De vegades  penso que potser hi ha algun gen que fa que, en la mateixa situació, les persones reaccionem de diferent manera. En tot cas si que crec que ens hem de qüestionar la falta, mai l'individu. 

Bé, el que si us poc dir, és que per a mi, aquesta activitat, ha estat una agradable experiència de vida.

M. Roser Algué Vendrells

(Quan m'enviïn els treballs en posaré algun)

ADÉU  A  LA  JOANA  RASPALL

La Joana ens ha deixat aquesta matinada, se n'ha anat a dormir amb els estels...

 La flama de la seva vida llarga i intensa s'ha anat fonent  a poc a poc, però no s'ha apagat del tot, fins que ha tingut la satisfacció de comprovar, amb un sentit homenatge, com l'estimàvem els que la coneixíem. Ara li desitgem un bon repòs.

Gràcies Joana, perquè ens has donat el millor de tu, com a persona i com a poeta. I no t'oblidarem mai, ja que els infants que ara aprenen els teus versos, els ensenyaran als fills, als nets...

ENDREÇA

Pujaré al cel blau

 a collir paraules

per una escaleta

tallada en el vent.

És, cada graó,

un manyoc de boira;

a cada replà.

i brilla un estel.

Els cants dels ocells

i fan de barana;

aromes de flors 

i posen dosser.

Espereu-me a baix;

tornaré amb les mans

curulles de somnis, 

i us els donaré.

Joana Raspall

Tanka XXII- llibre Instants

Marxaré sola;

deixeu-me que ara sigui

tant amb vosaltres.

Tindré temps d'enyorar-vos;

l'eternitat és llarga.

Joana Raspall

TOT UN REGAL HAVER-TE CONEGUT JOANA

CLOENDA  DE  L'ANY  JOANA   RASPALL

El divendres vaig tenir la satisfacció d'assitir a l'acte de cloenda de l'any Joana Raspall, a Sant Feliu de llobregat. Va ser un acte molt bonic i no gaire llarg, que sempre s'agraeix.

Van fer la presentació, l'escriptora Maite Carranza ( també va llegir poemes de la Joana) i el cantant Joan Dausà, ambdós sanfeliuencs. Van parlar, l'alcalde, la Carme Arenes i la presidenta del Parlament, Núria de Gispert.

Després va haver-hi l'actuació d'una coral d'adults i una coral infantil que van cantar  cançons dedicades a la Joana. L'acte va acabar amb una pluja de pètals de rosa de paper...

Va ser tot un regal poder estar una estoneta amb la Joana.

La coral infantil que va cantar
part d'una cantata dedicada a la Joana.

Finalitzat l'acte, la Joana,
 va rebre les mostres d'estimació del públic assistent.

La Joana i la Maite Carranza.

Aquí, amb la seva filla l'Imma i la Roser(jo).

Amb tantes mostres d'afecte ,
la Joana  va acabar una mica atabalada.

Ben embolicadeta i cap a casa,
 a descansar de tantes emocions.

M. Roser Algué Vendrells

Rebuscant entre la paperassa he trobat aquest escrit de la tardor.
És el resultat de donar un cop de mà, a un vailet veí, que ja feia la ESO. L'hi havien posat per deures un text lliure i com que no se'n sortia, em va demanar si el podia ajudar. Li vaig donar la idea i de mica en mica, va sortir aquest text... Em sembla que li van posar una bona nota!

MEMÒRIES  D’UNA  FULLA

Sóc una fulla marró, morta i lluny del meu arbre però, malgrat tot, he viscut una vida  feliç. 

Recordo que vaig néixer en un arbre molt frondós. Les meves companyes, és a dir, les fulles que havien nascut més o menys al mateix temps que jo, eren molt mogudes. Així que em va tocar el primer raig de sol, ja vaig fer-me amiga d’una  molt trapella. Sempre que plovia, a les dues ens agradava jugar amb les petites gotes d’aigua que queien sobre les nostre cares verdes i ens les deixava tant lluents, que el sol si reflectia. De vegades guardàvem alguna goteta i la deixàvem caure sobre algun ocell despistat  que volava a prop nostre.

El temps anava passant plàcidament per a totes nosaltres. Va ser al final de l’estiu que va passar la desgràcia: la meva amiga , ja una mica debilitada, va caure per culpa d’un cop de cua d’un ocell,  que feia cabrioles damunt la branca. Totes les fulles estàvem molt tristes. De cop i volta, vaig adonar-me  que  un dia jo també cauria. Em vaig mirar la pell i, tant presumida com era, vaig tenir un petit ensurt. Ja no era verda i lluent com abans, em tornava groguenca i estava una mica arrugada. M’adonava que m’estava fent gran i que aviat arribaria l’hora de deixar l’arbre que havia estat fins aleshores la meva llar. Veia com les meves companyes s'anaven acomiadant. I és que havia arribat la tardor. Una forta ventada va sacsejar la branca i  va fer caure la majoria de les fulles, inclosa jo. Vaig baixar planejant fins a terra  i rodolant, rodolant... Ves per on, sense saber com, havia anat a parar  al costat d’un petit rierol  d’aigües tranquil·les. Allà hi havia uns nens i nenes jugant amb l’aigua i recollint fulles per classificar-les. Jo vaig tenir la sort que m’agafés una nena pèl-roja  que triava les més boniques, i quina seria la meva sorpresa quan, dintre del seu cistellet, vaig retrobar-me amb la meva antiga amiga i , juntes, vam acabar enganxades a la matéixa pàgina del seu àlbum de natura.

I aquesta és la meva historia, la historia d’una fulla, segurament, com qualsevol altra.

David i M. Roser

RADIO  POÈTICA

Segurament alguns ja sabeu que, fa una vintena d'anys, jo vaig treballar cinc temporades a la radio del poble, fent un programa poètic setmanal...N'he triat uns quants, de persones que m'han semblat interessants, i perquè són més conegudes. Alguns ja no estan entre nosaltres, però d'altres si...Penseu que jo, en aquella època, anava a tots els recitals per tal de "fitxar" persones sensibles...He de dir que gairebé tothom, acceptava venir a la radio amb molt de gust, fins i tot em vaig trobar amb algunes sorpreses, de persones que em deien si podien venir, sense que jo els ho hagués demanat.

Amb la  M. Mercé Marçal haviem quedat  per un altre dia, però no va ser possible per la malaltia. També havia contactat amb l'Ovidi Montlló però, desgraciadament, va passar el mateix. Només vaig tenir dues negatives i perquè havia de tractar amb els representants...No cal dir que va ser una experiència d'aquelles que no s'obliden.

Veureu que a la barra del blog hi he posat una etiqueta nova...Si la cliqueu hi trobareu  la transcripció a l'ordinador ( estaven en cassets) d'aquests programes. N'hi ha que són una mica llargs, però igual a algú li abelleix saber com pensaven abans, aquestes persones.

Hi trobareu els programes dels següents convidats:

-Joan Margarit. Va venir dues vegades a la radio perquè viu molt a prop de casa meva.

- M. Mercè Marçal.  La vaig convidar pel dia de la dona. Com he dit abans havia de venir un altre dia però ja no va ser possible...

-Miquel Martí i Pol. En aquest cas, com que ja tenia algunes mancances causades per la malaltia, l'entrevista va ser  a casa seva, a Roda de Ter. Jo li vaig donar les preguntes abans i la seva esposa, la Montserrat, en va llegir les respostes que ell havia escrit. Al final, va poder dir ell mateix unes paraules de salutació. Va ser molt emotiu.

-Raimon. Amb ell vam gravar l'entrevista al bar Zuric de la plaça de Catalunya que em sembla que antigament, al costat, hi havia una estació de tren. Té la seva gràcia perquè se sent el so de la gent que parla. 

-Montserrat Abelló. Penso que és una persona molt coneguda al món de la poesia. També és una traductora molt qualificada.

-Guillem Viladot . És l'escriptor que em va fer el pròleg del llibre, Sota un vel de cendra. Tot i que vivia a Agramunt, va aprofitar un viatge a Barcelona per venir a la radio.

-José M. Mendiluce. Potser alguns no sabreu qui és, però aleshores era  un euro-diputat, que treballava en programes internacionals a favor dels refugiats ( ACNUR) i també era escriptor. En aquest cas vaig anar a parlar amb ell a un hotel de Barcelona, on vaig compartir l'espera amb representants d'altres medis de comunicació. 

Quan feia primer les entrevistes després muntava el programa, que al començament durava mitja hora , però després una hora.

De tant en tant, posava alguna cançó.
També vaig entrevistar al Pep Guardiola, parlant de poesia... Ja us podeu imaginar a la Roser, feta un flam, a la sala de premsa de can Barça! Aquesta gravació no l'he posada, perquè no va sortir gaire bé( no les feia jo, i  passava sovint)), si algun dia la puc arreglar...

Penseu que cinc anys, em van permetre parlar amb moltes persones del món  dels sentiments.

Ara estic preparant la transcripció del programa de la M. del Mar Bonet, en aquest cas, només l'entrevista  que li vaig fer per telèfon i el del Pau Riba, net d' en Carles Riba, del qual se celebrava aleshores, el centenari del seu naixement...










Aquestes fotos les vaig fer jo en un recital. Com que tenia el carnet de premsa, em podia ficar per tot arreu, la llàstima és que la càmera no estava a l'alçada de l'aconteixement...

Avui, a més, com homenatge a Miquel Martí i Pol, us deixo aquí la transcripció del programa. L'he posat sencer, perquè l'entrevista dura només deu minuts, però després dos bons rapsodes, reciten una petita selecció dels seus poemes

M. Roser Algué Vendrells

UN  BOSC  ESPECIAL...

Vaig passejant tranquil·lament pel camí de la vida i alguna cosa m'empeny  a endinsar-me en un  bosc frondós... De seguida veig que és especial, perquè em venen a rebre un munt de paraules...I ves per on, gairebé ensopego amb la primera, perquè em crida l'atenció. És la paraula arbre, que sembla ben normal per un bosc... Però després me n'adono que n'hi ha d'altres com, silenci, llunàtiques, enyor, penyora...És un bosc màgic, on cada un dels seus components, té un missatge.  Jo ara vull compartir amb vosaltres el que em regala la paraula ARBRE

  

Si la terra m'abraça, jo

no em resistiré.On aniria?

No sé volar com els ocells,

i en el mar m'enyoraria.

Estendré les meves arrels

i amb els braços oberts

desplegaré les branques

i en lloc de fulles i fruits

i naixeran paraules.

Paraules,

que bressolades pel vent

com xiuxiueix d'ocells

arribaran molt lluny,

a qui vulgui escoltar-les.

Remoroses paraules

que gronxades per l'oreig

voleien i s'escampen.Oh,

música subtil de les paraules.

I així passarà el temps,

fins a morir dempeus

com volen morir els arbres,

els arbres orgullosos i fecunds,

els arbres arrelats

al bosc de les paraules.

Glòria Bosc i Morera

REPTE
(jugar amb les paraules)

L’ avi va pessigar la model.

Fer una pluja d’elements que puguem relacionar amb cada una de les tres parts.

L’ avi---Amb ullets brillants , ben plantat, serè, a la placeta, assegut, a les 10 de la nit, picardiós, fatxenda, bastó, cabells blancs, amb corbata, de la Margarida, poeta...

Va pessigar---Cau la baba, floreta, perquè estava molt bona, sense dissimular, el cul, ella passava, en un rampell, perquè tenia un tic, quan ella li va demanar l’ hora, fer feliç...

La model---Maquillada, vestit vermell, molt cenyida, provocativa, complaent, xisclar, demanar l’ hora, cop de bossa, ensurt , dents per terra, simpàtica, sensual, histèrica, somrient, imponent, bellesa, transvestit, no s'ho esperava.

Amb la majoria d’ aquests elements, intentar fer un text sense punts, utilitzant, si cal, nexes d’ unió i sense contradir-se.

A les 10 del matí, d’un dia serè, assegut a la placeta, ben plantat, cabells blancs, amb corbata i bastó i amb aparença una mica fatxenda, al picardiós avi de la Margarida, li brillaven els ullets i li queia la baba, quan passava una model que estava molt bona i quan ella se li va apropar per demanar-li l’hora, poeta ell, li va tirar una floreta i sense dissimular, en un rampell, li va pessigar el cul, fent veure que tenia un tic, la qual cosa no era d’estranyar, perquè la noia era provocativa, sensual, simpàtica, complaent i anava  abillada amb un vestit vermell molt cenyit i molt maquillada, però va tenir un fort ensurt, perquè no s'ho esperava i va fer un xiscle mentre, amb un somriure histèric, donava a l’avi un cop tant fort amb la bossa, que li va fer caure la dentadura per terra i al final va resultar que aquella imponent bellesa, era un transvestit i a l'avi això, no el va fer feliç!

M. Roser Algué Vendrells