LA PETITA INDEPENDÈNCIA
Hi havia una vegada una independència molt petiteta, que estava molt trista, perquè ningú la volia adoptar. Feia temps que anava amunt i avall, però no trobava un lloc on quedar-se. Va arribar a Barcelona i molta gent parlava d' ella, però ningú no es decidia a fer el primer pas. Es va arraulir en un raconet del barri antic i com que estava cansada, aviat la son li tancà els ulls...
De cop i volta, es va veure des de les altures i és que somniant estava fent un viatge astral i ho veia tot a vol d'ocell. Va fer una ullada i a sota tenia unes muntanyes molt altes, n'hi havia moltes i es donaven la mà, fent una mena de muralla. De tant en tant veia uns llacs d'un verd blavós i pensava que li agradaria capbussar-s'hi. Segur que l'aigua devia estar ben fresqueta, perquè aquí i allà, s'hi veien clapes de neu molt blanca. Aleshores va pensar que a l'hivern aquelles muntanyes devien estar totes nevades, amb molts esquiadors, com si fossin petits cabirols. Ara només hi veia algunes persones que feien senderisme.
Enmig dels prats d'un verd fosc, on pasturaven algunes vaques, va poder observar petits rierols que corrien revens muntanya avall, arrossegant troncs i pedres. La gent en gaudia fent esports d'aventura, aprofitant el corrent de l'aigua, fins que arribaven a la plana, on s'ajuntaven per formar rius més cabalosos.
Aquests passaven serpentejant enmig de grans camps de conreu i petits boscos de ribera. Ara, com que ja s'acabava l'estiu, els camps de la plana eren d'un groc marronós, que és com queden després de la sega. Però pels llocs on passaven els rius, el paisatge tenia diferents tonalitats de verd.
Aquests passaven serpentejant enmig de grans camps de conreu i petits boscos de ribera. Ara, com que ja s'acabava l'estiu, els camps de la plana eren d'un groc marronós, que és com queden després de la sega. Però pels llocs on passaven els rius, el paisatge tenia diferents tonalitats de verd.
També es va fixar que hi havia llocs on els rius s'eixamplaven molt i formaven embassaments, que permetien regar algunes terres abans àrides i ara força fèrtils. I també va poder veure algun estany i fins i tot uns aiguamolls, on hi havia moltes cigonyes.
A les vessants de les muntanyes hi havia poblets petits amb teulades negres, i va pensar que a l'hivern, devien fer un gran contrast amb la blancor de la neu, i que el fum que sortia de les xemeneies, segurament s'enfilava cel amunt per jugar amb els núvols. I entremig dels camps de conreu i boscos, va veure moltes cases aïllades, que eren les masies.
A les vessants de les muntanyes hi havia poblets petits amb teulades negres, i va pensar que a l'hivern, devien fer un gran contrast amb la blancor de la neu, i que el fum que sortia de les xemeneies, segurament s'enfilava cel amunt per jugar amb els núvols. I entremig dels camps de conreu i boscos, va veure moltes cases aïllades, que eren les masies.
A mida que s'anava allunyant de les muntanyes, els pobles que veia eren cada vegada més grans i les cases en lloc de teulades tenien terrats, alguns plens de roba estesa...També va veure algunes indústries.
S'ho passava la mar de bé, perquè tot el que veia li agradava. I badant, badant, gairebé va ensopegar amb unes muntanyes que tenien moltes punxes, és clar, va pensar, són les muntanyes de Montserrat; tots els habitants d'aquest país en parlen molt bé. Seguia volant per sobre unes vinyes amb ceps molt ben arrenglerats, i va veure un poble on la gent feia torres molt altes; es va fer un tip de riure, perquè uns infants, alçaven la mà i li feien pessigolles. Fins que seguint el curs d'un riu molt ample, s'adonà que anava a parar al mar, i que quan hi arribava, feia una forma molt curiosa, com si fos un gran triangle de sorra.
I abans de tornar a Barcelona va voleiar per sobre la costa fins arribar prop de les muntanyes, on havia començat el seu recorregut i pensava que sinó estigués viatjant cel enllà en somnis, baixaria a jugar amb les ones d'aquell mar tan immens, que al xocar contra les roques, aixecaven una gran polseguera d'escuma blanca. També li van agradar les platges de sorra, més o menys fina, on hi havia mainada que feia volar estels.
De sobte , li semblà que algú la cridava, però no n'estava segura, fins que va veure una espècie de cinta de color groc que anava de punta a punta d'aquest país que ella trobava tan bonic. Aleshores s'hi va fixar bé...Eren persones que s'agafaven de les mans i portaven la seva bandera i li semblà que deien alguna cosa. Si va apropar una mica i va sentir: in, inde, independencià...Si , si , la cridaven, quina il·lusió, però ai las, el viatge havia finalitzat i ella seguia dormin tan tranquil·la.
L'endemà , la van despertar els mateixos crits: in, inde, independencià, tot era una festa, la gent corria pels carrers embolcallada amb la seva bandera, la senyera. Ara li havien pintat l'estel de la llibertat i li deien l'estelada. I era igual que el vestit que duia ella. De cop i volta , uns nens la van veure i tothom l'abraçava i ella estava molt contenta i la gent cridava: Visca Catalunya lliure!!! La petita independència, ara ja sabia que aquell país tan petit i tan bonic, que l'havia adoptada, era Catalunya. I des d' aleshores, va ser un país de progrés, on la gent era feliç i lliure, perquè tothom convivia en pau i harmonia. I la petita independència, estava molt contenta, perquè Catalunya, seria el seu país, per sempre.
.gif)
