IL·LUSIONS

Il·lusió d'aconseguir una petita estrella

que veus brillar enmig de la foscor,

però quan vols agafar-la i fer-la teva,

veus que no és de debò, que és fugissera...

Fins que els núvols se'n van i descobreixes

que no era pas  l'única allà dalt;

davant teu s'obre un cel radiant d'estrelles

i pots triar-ne una altre, més autèntica i bella.

Il·lusió d'un ocell que vola cel amunt

cercant bells horitzons, nous i llunyans,

però quan ja la vista ni l'albira

nota que les ales li pesen, li fan mal...

s'abandona, lentament, sobre el mar blau,

fins que aconsegueix volar tot planejant;

i veu que de més a prop, ben a la vora,

les ones són un bressol, i això el consola.

Il·lusió d'un núvol innocent i blanc

que dansa per l'espai confiadament,

però, de sobte, un núvol gris que l'observava

li fa l'ullet, i el nuvolet s'hi atansa;

més quan ja s'havia del tot refiat

una forta sotragada l'atordia;

Fins que el salva un arc de mi colors

i torna a giravoltar feliç i lliure.

Il·lusió d'una petita rosa

que esclata esperançada enmig del fred,

però mira al seu entorn i es troba sola

i s'adona que ha florit fora de temps.

És l'hivern i no la tendra primavera

qui l'envolta i la cobreix de gel;

més, entre tanta natura trista i morta,

és redreça, i se sent feliç i forta.

Il·lusions, somnis, quimeres...

Petits moments feliços!

M. Roser Algué Vendrells

(novembre-93)

Al bloc Fita, de l'amic Xavier, vaig llegir una preciosa prosa poètica que acompanyava unes magnífiques fotos i, amb el seu permís, me l'he endut en forma de poema. 

Taga

HIVERNAL

Color d’or de bon matí,

una fulla s’ha adormit;

la glaçada l’ha assecada,

la neu li ha fet un sudari.

Sobreviure a la tardor

de molt poc li haurà servit.

Finalment el cru hivern

l’ha arrencada del seu arbre,

i ara jeu sobre el camí. 

Caminant que busca pau,

des de lluny se n’ha adonat,

i s’ajup i es treu els guants,

amb els dits li fa carícies,

amb l’alè li fa escalfor.

Mes la fulla no es desperta,

el seu cos s’ha refredat,

la seva ànima ha fugit,

ja no es pot fer res per ella,

es fondrà junt amb la nit.

Sota terra ja l’espera

vida nova, primavera.

Vianant aixeca’t ja,

potser mai més la veuràs.

Caminant, que busca estima,

pel camí la trobarà.

Fa unes passes vers el nord;

fa pujada aquesta vida,

de paisatges sense mida.

Nuvolades dalt del cel,

ressegueixen la carena

de la serra Cavallera,

des del Taga al Puig Estela.

I s’encanta, pas a pas,

puja amunt,

ja és prop del port.

Un vent fort fa aparició,

li provoca un llagrimeig;

cal cordar-se i abrigar-se.

I aleshores se n’adona,

ben glaçades té les mans.

On haurà perdut els guants?

Es regira les butxaques,

cerca al fons de la motxilla;

la ventada es fa més freda,

espurnegen pics de neu

i a la cara se li claven...

Potser és rufa o aiguaneu.

Gira cua i torna enrere,

ha passat ja molta estona

i amb les mans a les butxaques,

fita bé la dura crosta

que la fredor ha endurit.

De lluny veu,

dues mans amigues,

reconeix aquells instants,

sap que aquí s’ha tret els guants

i ha pregat per la fulleta.

El que creia no ha passat,

es retroben i es recorden.

S’han trencat les previsions,

el temps no admet pas raons

i l’amor del fons del cor,

mai s’emporta un bell record.

Cap al tard, mentre s’allunya,

mira al cel i veu la lluna.

Se la mira reverent

i n’admira el seu creixent.

Cau la tarda a poc a poc

i a la serra es clou el vent.

Xavier Pujol

M. Roser Algué Vendrells

COMUNICACIÓ

Fa uns dies vaig llegir un post, on es comentava que els blogs, darrerament, havien decaigut una mica...Bé, n'hi ha que desapareixen, però d'altres passen a ocupar el seu lloc. Crec que cada persona té els seus motius, per fer una cosa o una altra. 

A mi em sembla que els blogs són una bona eina de comunicació que pots  adaptar  al teu ritme, i trobar el moment que millor et vagi, per treure el cap per aquesta finestra virtual, sense necessitat d'anar amb preses, com si se'ns escapés algun tren imaginari.

Però de vegades , aquesta comunicació, no és tan fàcil com ens agradaria, quan volem posar comentaris...La lletra massa petita, o que destaca poc amb el color del fons...I, és clar, això no facilita una bona  agilitat a l'hora de llegir bé el post, procurar entendre'l i escriure un comentari escaient!

I ja que i som...Encara que a mi no m'agradi, entenc molt bé les persones que posen moderació al seu blog, tant perquè hagin tingut una mala experiència, com per evitat-la( tot i que de vegades això fa que repeteixi el comentari, perquè no tinc clar si l'he posa o no), però el què em treu una mica de polleguera, és ensopegar amb les lletres mig borroses, que m'obliguen a demostrar que no sóc un robot !!! De vegades he de clicar tres o quatre vegades, fins que em surten lletres que s'entenguin bé o números. Jo em pregunto, quin problema evitem amb això?, ja que no ho posem nosaltres, sinó que és cosa de Blogger...

No voldria molestar ningú amb aquests comentaris,( faltaria més) però penso que si es tracta d'entendre'ns tan bé com podem, no hauríem de fer el possible per facilitar aquesta 

COMUNICACIÓ ???

Com que he tingut dos dies l'ordinador cascat, i per posar-me al dia se'm feia molt feixuc, he aprofitat per fer aquest post, i com que he vist que més blocaires pensaven el mateix...

M. Roser Algué Vendrells

UNA   SORPRESA  AGRADABLE

Pregunta d'en Ximo:

-Què és una sorpresa agradable?

Resposta de la M. Roser:

-Una sorpresa agradable, és aquesta que he trobat al teu blog. Moltes gràcies per fer-me sentir una petitesa una mica important que, fins i tot, pot acariciar un petit núvol. Li diré  que viatgi  cel enllà, per dur-te un petó i un somriure a 

la Rialla del riu Sec.

Totes les sorpreses que he anat rebent , són agradables perquè són fetes amb el cor. Petonets per a tothom qui les fa possibles.

M. Roser Algué Vendrells