LA SORPRESETA...

Si teniu algun problema per descarregar-lo, ja m'ho direu...
Si no ha sortit molt clar, és perquè és una copia escanejada...
Espero que us agradi !

M. Roser Algué Vendrells

Per descarregar el llibre primer cliqueu a : slideshare, que teniu a baix a l'esquerra.  A dalt us sortirà la paraula: download o descarrega, que té una fletxeta a l'esquerra que mira avall. Cliqueu aquesta paraula i  es descarrega.
Un cop fet això ho podeu imprimir vosaltres mateixos, o grabar en un CD i portar-lo a una impremta, que us ho facin i ja us ho donen muntat.

GRISOR

Plou, amb una pluja silenciosa i continua. Des de la meva finestra, contemplo els arbres del jardí de davant de casa, que mouen dolçament els seus llargs braços, gronxats pel llevant que bufa fluixet. A terra hi ha un munt de bassals d'aigua tèrbola. Al mig de la placeta, un brollador s'abraça amb l'aigua que va caient d'un cel gris. És una pluja constant i relaxant, que sembla que durarà tot el dia.

El paisatge és gris, melangiós,  com el meu estat d'ànim. Però de tant en tant, m'agrada que plogui, perquè tot mirant la fina pluja,  sembla que els neguits se'n van i et sents lliure de nostàlgies...

I, de cop i volta, sense voler-ho, se m'omplen els ulls de llàgrimes; Són unes llàgrimes dolces, que s'identifiquen amb les gotes d'aigua de l'exterior. Són com una deu, que flueix tranquil·la i em venen a la memòria records tendres, ja mig oblidats.

Si deixo de mirar enfora, és per poca estona; sembla que la pluja em cridi perquè em senti acompanyada.

Al lluny, s'intueix el mar emboirat i les muntanyes mig desdibuixades, amagades dins la nuvolada.

M'arriba amb nitidesa l'olor de la terra mullada, que m'amara els sentits mentre, al meu aparell de música, sona la fantàstica veu d'en Pavarotti!
Pel carrer no es veu ni una ànima; La gent s'ha tancat als seus caus confortables. Les orenetes acabades d'arribar, volen indecises, d'un cantó a l'altre, cercant antics nius d'amor, abandonats per la crida del seu instint migratori.

Veig passar pel meu trocet de cel, un pobre pardal ben xop, que no troba lloc on aixoplugar-se. Si entrés, potser ell també m'explicaria alguna recança que li encomana la grisor d'aquest dia.

Penso que moltes finestres seran el marc que enquadraran d'altres rostres, amb inquietuds semblants i també noves. Potser hi haurà qui escrigui un poema i algú pensarà en algú...

I al final sento una alegria per dintre i voldria que no s'acabés el dia. M'adono que el records, ja no em fan mal i sento una invisible companyia.

I, de sobte, descobreixo en el mirall del vidre, mig entelat per boirines de somnis, que en el meu rostre s'hi dibuixa un somriure...

  

 M. Roser Algué Vendrells

CURRÍCULUM  LITERARI

Sempre he sentit a dir que a la vida has de fer tres coses:  tenir un fill, plantar un arbre i escriure un llibre... La primera s'ha quedat pel camí, la segona ui! n'he plantat forces i la tercera...

Amb una mica d'esforç(o bastant) i una mica de sort, que va fer que en el moment adequat, contactés amb la persona adient, vaig aconseguir aquests dos petits somnis: Sota un vel de cendra i Petiteses. La kika no s'agrada, si va afegir més tard. Tos junts formen el meu minso, (però per a mi, més que satisfactori) currículum literari...

SOTA UN VEL DE CENDRA, va sortir a la venda un temps després que el foc destruís una part important de la Catalunya Central, a finals dels 90. La gent deia :s'ha cremat tot, però jo vaig pensar que els records no. Aquests parlen de vacances d'estiu, quan anàvem a la masia dels avis materns, humils masovers del Solsonès. Estan entrellaçats amb records de la mare, quan era jove...En realitat són com unes cròniques de la vida a pagès, uns quants anys enrere, vistos amb ulls de nena. Podia haver estat un llibre molt més gruixut, però se'm va presentar l'oportunitat de publicar-lo  (que no és gens fàcil)en un moment determinat i no la vaig voler desaprofitar.

Al cap d'un parell d'anys, per Sant Jordi, l'editor em va sorprendre amb el llibre PETITESES. Aquest és un poemari d'on trec la majoria de poemes que poso al blog (els més llargs, els curts són actuals).

Ara ja estan exhaurits, això que del primer se'n van fer dues edicions...I no me'ls poden tornar a editar , perquè l'editorial ja fa un temps que va plegar...Potser us podré donar una petita sorpresa...

LA KIKA NO S'AGRADA, és un conte infantil,(per set o vuit anys) que va guanyar ja fa uns anys, un concurs, a la villa de Nules, al País Valencià. Em va tocar fer la ronda de les editorials, fins que en vaig trobar una que me'l va publicar. Actualment encara es pot trobar a les llibreries.

------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Aprofito per posar la còpia que vaig fer dels poemes de l'abecedari que la Carme, tan amablement , va posar al nostre abast i també la còpia dels quatre anys de blog que vaig imprimir, gràcies a les indicacions que vaig trobar en alguns blogs. A més dels set euros d'Internet per descarregar-lo, em va costar uns bons calerons passar-lo a paper, perquè jo no puc fer les còpies a la feina com alguns/es...però be calia un bon regal d'aniversari!!!


M. Roser Algué Vendrells

Amb aquestes precioses roses,  us desitjo una PRIMAVERA ben regalada, plena de cants, olors, colors, il·lusions ...i moltes ganes de gaudir de la natura.

                         

(video manllevat del blog de l'Anton)

M. Roser Algué Vendrells

RECORDS--2

EL TREN-D'on veniem no  hi ha via tren així que, veure'l passar, es va convertir en una de les aventures infantils més   emocionants. Aprofitàvem l'anada a Calaf ,  (una hora a peu, és clar) per poder-lo observar. Per allà passava la línia de Manresa a Lleida. De vegades, anar al poble veí, només era l'excusa, no pas la finalitat.  A  l' anar o al tornar,  sempre coincidiem amb algun tren que passava i sinó els pares tenien la santa paciència d'esperar, encara que fos una bona estona.  Ja el veiem  venir de lluny treien fum per la xemeneia... Suposo que per nosaltres era com un drac monstruós amb rodes i no cal dir, que un autèntic espectacle. A més coincidia que el lloc des d'on el veiem millor, la via feia pujada i el tren hanava esbufagant a poc a poc  i nosaltres l'empenyíem amb la imaginació i ens vam inventar una cantarella que deia:- ai que no puc, ai que no puc... en sintonia perfecte amb l'esforç de la màquina de ferro(suposo que per la mainada que ara veuen passar l'AVE a tota pastilla,  seria com fer un viatge amb la màquina del temps a una època prehistòrica).

D'aquestes excursions a veure el tren, les que més recordo són les del mig de l'hivern, amb unes gebrades com si hagués nevat i un fred que pelava i que et glaçava les paraules i l'alè, a més dels genolls que acabaven ben morats, ja que aleshores les nenes anàvem amb mitjons llargs i faldilles...I un abric, perquè d'anoracs encara no n'hi havia. Als peus dúiem unes espardenyes de cama alta apelfades. La mare, perquè no passéssim tan de fred, agafava una bufanda ampla i llarga la doblegava pel mig i en cosia un tros per fer una mena de caputxa i un cop ven encasquetada el cap, ens embolicàvem el coll amb la part que no havia cosit i Déu ni do del que abrigava...I les mans ben entaforades dins dels guants, ja que si no en duies et quedaven tan balbes, que no podies ni doblegar els dits. De vegades, pel camí, jugàvem a veure qui aguantava més estona sense...

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------

AMETLLERS I AMETLLONS - A la Segarra pel fet de ser terra de secà i podem veure arreu camps d'ametllers, un arbre que amb poca aigua en té prou per sobreviure. El poble n'estava envoltat i això era una font de trapelleries per a la mainada. Quan els ametllers perden les seves flors de neu, comencen a treure el cap les petites ametlles que, quan són tendres, són d'allò més bones. Són els ametllons. I com que no anàvem sobrats de llepolies, ja us podeu imaginar que passava. 

A les darreries de maig i principis de juny, quan sortíem d'estudi, anàvem a casa i com sempre, agafàvem el berenar i sortíem esperitats cap a jugar...però en aquest cas no ens quedàvem al carrer com  dèiem, sinó que fèiem cap als camps d'ametllers. Un cop allar, la diversió era a veure qui agafava més ametllons, però no ens entreteníem pas menjant-nos el preuat fruit allà , sinó que ens n'omplíem les butxaques, fins que apareixia el pagès que ja estava a l'aguait i començava a escridassar-nos i es clar, tots corríem, cames ajudeu-me. Ell també corria , però no tant com nosaltres. I aleshores, com un colla d'angelets cap a resar el Rosari. Mastegàvem Avemaries i ametllons tot a la vegada...

Ara entenc les enrabiades del pobre pagès, doncs fèiem un bon forat a la seva collita, però aleshores, poder gaudir de l'aventura, era tota una experiència...És clar que, de tant en tant, haviem d'aguantar els sermons, conseqüència del disgust del pobre pare, que havia de renyar els nens de l'escola, per una malifeta que també fèiem les seves filles, però la diversió bé s'ho valia...

A la foto dels Records-1, alguns us hi vau apropar força. Jo sóc al mig de la segona fila, amb el cap baix...al davant d' un nen que té una taca de llum a la cara. La nena del seu darrera és la meva germana ( que de tímida res de res) ...


M. Roser AlguérVendrells

El meu febrer poètic a les Itineràncies

VENT

( intentant seguir la Laura i donant la benvinguda al vent de març)

El vent xiula,

un arbre vell es vincla;

Cançó del bosc.

LLUNY

( seguint l'Imma)

Lluny l'horitzó,

a frec de cel, la branca.

Floreix el sol.

BLAU-GRIS

(seguint la Zel)

M'he perdut en la mirada,

d'un blau-gris color de mar.

El cel em fa la rialla,

la lluna vol treure el cap.

I dins d'aquesta mirada,
mil estrelletes brillants,

em reben amb un somriure,

bell regal de cel i mar...

RECORDS  DOLÇOS
(per l'Anton)

Ferm com una roca

amb el cor arrelat a la terra.

Orfe avui de companyia...

Moixonets et cantaran,

refilets i melodies,

records dolços, i al seu bec,

algun d'ells durà un somriure,

que volant a frec de cel...

l'hi ha donat l'estel del dia!

CANTS

(seguint Pakiba)

Sola, asseguda a la platja
miro les ones dansar

i escolto cants de sirenes, 
que es capbussen en la mar.

Els mariners pleguen veles...
El cant els ha enamorat!

FLORS
(Intentant seguir Deomises)

Flors del matí
cobertes de rosada,

flors del migdia 
el sol les ha daurat,

flors de la tarda
gust de pa amb xocolata,

flors del capvespre
tornassolades, belles,

flors de la nit
alegren el meu llit...
M. Roser Algué Vendrells

RECORDS - 1
La gent sol dir que el poble on es neix mai s'oblida, perquè són les teves arrels, "la patria chica" que diuen els nostres veïns... En el meu cas, nascuda en una colònia tèxtil, on vaig viure fins als nou anys, les circumstàncies van fer que  no en guardi cap record especial.  En canvi del lloc on vam anar a després, un poblet de la Segarra on l'estada va ser només d'un any, en tinc un fotimer de records agradables. Va ser un any viscut amb molta intensitat tot i ser jo, molt nena... 
Des del primers dies ja vaig notar que les coses serien diferents, quan la majoria de nenes del poble esperaven a les filles del mestre per anar a jugar. D'on veniem, el mestre no estava gaire valorat, socialment,  per les altes esferes, en canvi aquí, era respectat per tothom. Era el senyor mestre . Em ve  gust recordar amb vosaltres, algunes de les vivències infantils.

Aquesta foto és d'un final de curs, a l'escola de la Colònia. No us dic qui sóc , però us dono una pista: la Roser era molt tímida...La solució al següent post!!!

L'AIGUA - Acostumats a viure prop d'un riu i a obrir l'aixeta quan la necessitàvem, el fet d'arribar a un lloc de secà , al començament ens va crear alguns problemes, ja que a les cases no hi havia aigua corrent. La nostra vivenda era propietat de l'ajuntament i els seus darrers amos eren gent de possibles que van desaparèixer al temps de la guerra. Encara quedaven algunes mostres de que havia estat una rica propietat, com per exemple les rajoles del terra  que eren mosaics de colors i el fotimer de mobles antics que hi havia  a les golfes, on la pols amagava l'esplendor d'altres temps... Per la mainada era tot un món misteriós i especialment sentiem curiositat per una mena de divant, moble que no haviem vist fins aleshores.

Al  darrere de la casa un pati bastant gran , solia ser el nostre espai particular de jocs a més dels carrers del poble , és clar. Al mig del pati un vell pou, s'alçava amb una decaiguda elegància, decorat amb molsa on no hi tocava el sol. L'aigua l'havíem de treure amb una galleda lligada a una corda i amb una corriola i la utilitzàvem per a la higiene personal, per fer el menjar i per rentar la roba. Perquè fos més fàcil aquest menester, tenia un safareig arrapat a la paret. Recordo que quan plovia, la gent treia galledes i cubells al carrer, per arreplegar l'aigua de les canals, ja que la dels pous, que tenien a la majoria de les cases, era massa dura i no servia per coure el llegum, aleshores base important de l'alimentació.

Per veure i havia alguna font al mig del poble i sovint agafàvem el cantir i anavem d'excursió a l única de les rodalies. La font del Moriscó.

LA MATANÇA - Els primers mesos de l'any no ens despertava pas el cant dels galls, sinó els esgüells dels porcs que es mataven al mig del carrer. Moltes famílies en criaven un per la seva supervivència, doncs aquest és un animal que condeix molt i les seves menges, les estiraven tan com podien...Quan sortíem de casa , al matí, per anar a l'escola, encara hi havia restes de la  matadissa  feta a trenc d'alba.

EL BRASER - Aquests dies ens hem queixat del fred els que vivim a la franja litoral...Us puc assegurar que això no és res, si el comparem al que feia en l'esmentat poblet. L'escola era un antic teatre del temps de la república i per escalfar-la, no n'hi havia pas prou amb una estufa al bell mig de la sala. Per això, la mainada quan anàvem a estudi, com dèiem aleshores, en una mà portàvem la maleta(cartera)i a l'altre el braser. Aquest era com una caixa metàl·lica amb molts forats, que s'omplia de brases roents. Per enganyar una mica el fred, posàvem el braser a terra amb els peus a sobre i, és clar, l'escalforeta durava el mateix temps  que les brases. Continuarà...

M. Roser Algué Vendrells