ESQUITX-1














Un ritme suau
balanceja la barca;
Quietud al mar...

( seguint tots els mars i totes les barques)

M. Roser Algué Vendrells

LA QUIETUD DE LA MAR...
EL VAIXELL DE PAPER
I LES GANES DE REMAR...
ONATGE

Aquest i els propers posts són de la roda de poemes

del mes de juliol , a Itineràncies poètiques.

A  CADA  LLOC...

A les fulles rosada

al cel  estels

al jardí flors

a la lluna somnis

al mar reflexes

als teus ulls rialles

a un nadó petons

als avis tendresa

a la vida il·lusions...

M. Roser Algué Vendrells

REIVINDICACIÓ
Al meu blog normalment hi poso coses que he escrit jo, però hi ha ocasions que per algun  motiu especial, cal fer-se ressò del que algunes persones amb bon criteri, han deixat escrit...  s'ha donat la casualitat que ho he fet en dos blocs seguits.


No hi ha dret que després de tants anys de tenir una normativa d'ensenyament que funciona molt bé, que ajuda a la integració, afavorint la cohesió social, que va ser votada per la majoria del parlament ( o sigui, per la majoria de catalans als quals representa) i que mai ens ha portat cap problema, ara es vulgui esborrar tot, pel caprici de quatre caps calents...Em sembla que continua més vigent que mai el " NO, JO DIC NO"... o el " NO SEREM MOGUTS"...  Buscant aquí i allà, he trobat aquest preciós poema que va escriure l'Apel·les Mestres i que  malgrat el temps que ha passat, continua sent  molt actual...

LA MEVA LLENGUA

No em preguntis per què, però l’estimo
de cor la meva llengua;
no ho preguntis en va, sols puc respondre’t:
“L’estimo perquè sí, perquè és la meva”.

L’estimo perquè sí; perquè eixa parla
és la parla mateixa
que al son d’una non-non, la més hermosa,
bressà amorosament ma son primera.

L’estimo de tot cor, per catalana,
l’estimo perquè en ella,
la rondalla primera em contà l’àvia, 
un capvespre d'estiu, mentre el sol queia.


L’estimo de tot cor, perquè en descloure’s
l’exquisida ponzella 
de mos vint anys, aquell sublim “t’estimo”,
va dictar-me l’amor en eixa llengua.

L’estimo de tot cor, perquè la parlen
els meus amics de sempre,
els que ploren amb mi i els que amb mi riuen,
els que em criden avant! i avant m’empenyen.

L’estimo de tot cor, perquè cigales,
i espigues i roselles,
i els rossinyols i el mar i el cel i l’aire,
sos grans secrets en català em revelen.

L’estimo de tot cor, perquè no en trobo
de més franca i més bella...
I em preguntes per què? I això em preguntes? 
L'estimo perquè sí, PERQUÈ ÉS LA MEVA.

Apel·les Mestres

M. Roser Algue Vendrells
BONA  DIADA  A  TOTHOM !!!

Aniversari

Hola a tothom. Espero que hagueu passat un bon estiu. No pensava tornar al blog encara, però faré una excepció.

Avui és l'aniversari del naixement del gran poeta valencià Vicent Andrés Estellés. Va somriure a la vida des de Burjasot el 4 de setembre de 1924 i ens va deixar el 93...

L'amic Victor Pàmies ha proposat que des dels nostres blogs en parlem i com que m'ha semblat molt bé, aquí us deixo un dels seus poemes i un petó de començament de setembre...

 GOIG  DEL CARRER

La joia pura del carrer

ens va reblir les mans de tendres grapats d'aigua

i ens rèiem, bovament ens rèiem,

i a tots els músculs era l'aigua viva del goig,

vinguda entre les herbes i les llebres.

Anàvem sense cap motiu,

desitjant bona nit al matrimoni vell

i prement nostres cossos calladament, en veure

aquella jove mare,

donant el pit al fill ....

Viure ens era un regal,

un teuladí de fang amb dos plomes pintades de fugina,

un cavalcar corsers de cartó, grocs i verds,

com en una sardana de joguet,

fent-nos senyals, dient-nos: Adéu, adéu, amor! Mai no t'oblidaré!

La vida ens era una sorpresa,

una granota viva a la butxaca,

una cúpula enorme de cristall,

un silenci, un desig rabent, un estupor,

un rellotge parat, que Algú ens havia

donat perquè a la fi el poguéssim obrir,

com des de nins volíem,

i no tenia res interessant a dins ...

I ens tornàrem a riure!

El temps estava en l'aire. I allargàvem les mans

cercant grapats de temps. Però el temps tampoc no era ...

Només era la joia del carrer.

I els crits

- Gol! Gol! -

dels infants que jugaven

al futbol en sortir de l'escola ...

Vicent Andrés Estellés 

M. Roser Algué Vendrells

FESTA  MARINERA

Demà, 16 de juliol, és la Mare de Deu del Carme, 

la festa de la gent de la mar.

A mi em plau fer un petit homenatge a les dones, 

que sovint pateixen en silenci, 

mentre esperen l'arribada de les barques que s'albiren a la llunyania.

I també a la mare, que es deia Carme, 

tot i que ella era de terra endins...

EL  FAR

( a les dones de la mar )

Dalt unes roques, lluint a ple dia,

tot dominant del mar la immensitat,

s’aixeca acollidora i fent de guia,

una ermita, i un far al seu costat.

Els pescadors, quan surten amb la barca,

no el perden mai de vista, perquè amb sort,

encara que la mar bufi encrespada,

guiats per ell, retornaran a port.

Mentre, les dones, les mares i filles,

resten totes soles ben a prop del mar

i tot feinejant i adobant les xarxes,

callen i preguen, pensen en el far.

I com cada any la diada del Carme

colles de dones i homes de la mar,

des dels més grans a la gent més menuda,

hi van en romeria, cap al tard.

I sola en un racó, mig amagada,

hi podreu veure una pobreta nena,

una nena petita i dissortada

evitant fer notar la seva pena.

Que tot mirant la Verge marinera

amb els ulls plens de llàgrimes de dol,

diu: - Tu no en tens la culpa, Mare meva,

no en tens la culpa del meu desconsol!

És la necessitat de sobreviure

que porta els nostres homes a la mar,

la que m’ha deixada sense pare

i a grans penúries m’hauré d’enfrontar.

I quan jo sigui una dona casada,

també el meu home serà pescador

i pot ben ser que una altra torbonada,

em torni a renovar aquest vell dolor.

I és que les dones, les mares i filles,

de pescadors i de gent de la mar,

patim sovint angoixes i fatigues...

però sempre confiem en el teu far.

M. Roser Algué Vendrells

Tot i que no vaig enlloc , aquest és el darrer post de la temporada, he de descansar la vista. De totes maneres cada dos o tres dies miraré el correu electrònic per si algú "s'avorreix" i vol contactar amb mi...i durant uns dies encara donaré una ullada pel blog.

QUE   PASSEU  TOTS  I  TOTES  UN  BON  ESTIU,  

SI  POT  SER  FRESQUET  MILLOR.

FIDELITAT (Havanera)

El passat mes de juny, una coral del poble va estrenar la meva l'havanera (la lletra és meva, la música no) Fidelitat. Primer jo la vaig llegir i després ells la van cantar a tres veus i amb acompanyament d'acordió. Va ser preciós i em sembla que fins i tot  va treure el nas alguna llagrimeta. El problema és que jo la volia tenir en vídeo i posar-la al blog, però qui havia de portar la filmadora se'n va descuidar...Aleshores he recordat que a començaments de la primavera de l'any passat , a la biblioteca, van fer un homenatge a les poetes d'Esplugues i també m'hi van incloure. Va haver-hi un recital poètic i com a fi de festa em van fer una sorpresa . La meva germana que canta  en una coral, i un grupet d'amigues (algunes no sabien res de música) van assajar la meva havanera, sense que jo ho sabés i la van cantar. A més van repartir la lletra a tot el públic i com  que teniem la música gravada, tothom hi va participar i va tenir molt d'èxit. De veritat que per mi va ser una gran alegria, la gent em deia que no m'havien vist mai tan contenta( no sóc massa donada a expressar sentiments). I us explico això perquè es va fer un vídeo, però no va sortir gaire bé, es com aquells casolans que es guarden per ensenyar als nets i, és clar, la qualitat de veus és d'estar per casa, fins i tot després que em veig jo asseguda entre el públic, hi ha un tros de cançó tallada.  Però crec que com a document, per a mi te el seu valor i per això us el posaré. A Youtube n'hi ha una versió que dic la lletra, seguint el ritme de la música i amb imatges que vaig posar-hi jo.

Un dia vaig veure un reportatge per la tele, on entrevistaven un pescador de Vilanova i la Geltrú, que s'acabava de jubilar, ell i la seva barca i estava una mica trist. Jo li vaig enviar un petit muntatge(perquè ho pogués emmarcar)  amb la lletra de l'havanera. Vaig posar-hi el nom de la seva barca que em sembla que es deia Carmeta, enlloc de Roseta que diu la cançó...El senyor que va estar molt content i sorprès, em va enviar una carta d'agraïment i  la lletra va sortir publicada a una revista de Vilanova. Penso que és una anècdota entranyable i us l'he volguda explicar...

Avui aquí a esplugues han fet un recital de poemes ( m'ho van dir fa tres dies) i jo també n'he llegit un, i com a fi de festa, han tornat a cantar l'havanera...Li estan treien tot el suc. Quan l'escolteu heu de posar el so una mica alt. Ja sé que el vídeo és una mica "xungo", accepteu la bona voluntat!!!.

FIDELITAT

Quan el fred grogueja

la blavor del cel,

el mar fa una dansa

de color de mel.

Peixos i sirenes

es donen les mans

i enfilen rotllanes...

collarets brillants.

Les barques de vela

tapen l’horitzó;

vora el mar somnia

un vell pescador.

Roseta, la barca,

companya fidel,

de vogar cansada

s’ha tornat estel.

Tota ella tremola

pintada d’enyor

i es mira amb tendresa

el seu vell patró.

Al matí a trenc d’alba,

el baixa a buscar

i amb un rem de lluna...

orsen cel enllà.

Les barques de vela...

M. Roser Algué Vendrells

SILENCI A MUNTANYA ?

Solem anar a la muntanya a buscar el silenci, però de vegades es fa difícil de trobar, perquè hi ha mil i un brogits que l’alteren encara que, si formen part de la natura, no trenquen l’encís propi de l’entorn. Dins d’aquest sac i podríem encabir-hi el zum-zum de les abelles i dels borinots que festegen les flors, els diferents cants d’ocell que, dins de cada espècie, es fan la competència intentant enamorar l’ocelleta més gentil, algun gos que borda en la llunyania demanant una mica d’atenció del seu amo... També hi podem incloure la remor del vent entre els arbres, minúscules campanetes de plata ”dringadores”. I si és a ple estiu, podrem afegir-hi el cant dels grills que ens fa endormiscar entre els pins.

Però també hi ha els sorolls de la civilització i aquests sí que desequilibren l’encant de la muntanya. Potser sentireu l’espetec d’algunes motos que, sovint no passen de ser afeccionats amb petits scuters devoradors d’asfalt. De tan en tan ens dona un petit ensurt algun avió que travessa el cel deixant un rastre de núvols artificials. També, d’alguna carretera llunyana, ens arriba el soroll somort de Fitipaldis de diumenge i, fins i tot, es pot escoltar el cloc-cloc de les pilotes de tenis d’algun partit entre “yupis” estressats. I. És clar, no ens hem d’oblidar de la xerradissa i de vegades cridòria de l’element humà. Molts han canviat l’estrident transistor per taps sonors a les orelles, com si necessitessin un amulet que els deslliures de no se sap quins hipotètics perills del silenci.

Si tot aquest enrenou el  fiquéssim en una coctelera musical, en sortiria una melodia tan dissonant que ens faria enyorar la pau d’un sofà còmode i un bon aparell d’alta fidelitat, on sonés alguna simfonia mozartiana  o alguna meravellosa ària de Verdi ; encara que haguéssim de canviar la ginesta florida, pels testos de geranis del balcó de casa i els cants dels ocells boscans, per les refilades dels canaris que, engabiats al terrat del veí, somnien volades imaginàries i llibertats impossibles.

M. Roser Algué Vendrells