Subscribe:

dimecres, 29 de juny de 2011

SILENCI A MUNTANYA ?

Solem anar a la muntanya a buscar el silenci, però de vegades es fa difícil de trobar, perquè hi ha mil i un brogits que l’alteren encara que, si formen part de la natura, no trenquen l’encís propi de l’entorn. Dins d’aquest sac i podríem encabir-hi el zum-zum de les abelles i dels borinots que festegen les flors, els diferents cants d’ocell que, dins de cada espècie, es fan la competència intentant enamorar l’ocelleta més gentil, algun gos que borda en la llunyania demanant una mica d’atenció del seu amo... També hi podem incloure la remor del vent entre els arbres, minúscules campanetes de plata ”dringadores”. I si és a ple estiu, podrem afegir-hi el cant dels grills que ens fa endormiscar entre els pins.

Però també hi ha els sorolls de la civilització i aquests sí que desequilibren l’encant de la muntanya. Potser sentireu l’espetec d’algunes motos que, sovint no passen de ser afeccionats amb petits scuters devoradors d’asfalt. De tan en tan ens dona un petit ensurt algun avió que travessa el cel deixant un rastre de núvols artificials. També, d’alguna carretera llunyana, ens arriba el soroll somort de Fitipaldis de diumenge i, fins i tot, es pot escoltar el cloc-cloc de les pilotes de tenis d’algun partit entre “yupis” estressats. I. És clar, no ens hem d’oblidar de la xerradissa i de vegades cridòria de l’element humà. Molts han canviat l’estrident transistor per taps sonors a les orelles, com si necessitessin un amulet que els deslliures de no se sap quins hipotètics perills del silenci.

Si tot aquest enrenou el  fiquéssim en una coctelera musical, en sortiria una melodia tan dissonant que ens faria enyorar la pau d’un sofà còmode i un bon aparell d’alta fidelitat, on sonés alguna simfonia mozartiana  o alguna meravellosa ària de Verdi ; encara que haguéssim de canviar la ginesta florida, pels testos de geranis del balcó de casa i els cants dels ocells boscans, per les refilades dels canaris que, engabiats al terrat del veí, somnien volades imaginàries i llibertats impossibles.

M. Roser Algué Vendrells

36 comentaris:

  1. Si no hi ha silenci, sempre ens queda el recurs d'anar més amunt, més amunt... sempre hi ha un moment que les persones que et trobes, són força silencioses.

    però ja tens raó ja ... cada cop els sons de la natura estan més distorsionats...

    ResponElimina
  2. Ja tens raó ja, però crec que si un busca sempre troba el lloc precís per gaudir del silenci i dels sorolls típics de la natura.

    ResponElimina
  3. En totes les simfonies, siguin de la manera que siguin, hi ha una part molt important a banda del so de les notes: el silenci. Sense ell no existiria ritme, ni tampoc, melodia, ni blanques, ni corxeres, ni fuses...Però com gaudiríem del silenci, sense el so? Crec que un no és excloent de l'altre. Tan sols hem de triar.

    ResponElimina
  4. Fora de la meva setmana de Recés al Miracle(aquest any, poca muntanya podré fer. Però no em puc queixar. Visc en una zona força silenciosas i a l'estiu més, perquè tothom té segones residències. El parc al davant, em desperten les merles...Una abraçada: Joan Josep

    ResponElimina
  5. I tan bonic que és seure damunt d'un marge , tancar els ulls i intentar escoltar tots els sorolls que formen part de la natura,que encara que de vegades són gairebé imperceptibles ( unes fulles que cauen de l'arbre),et provoquen alguna emoció...
    Petons,
    M. Roser

    ResponElimina
  6. És veritat, però si t'hi fixes bé , cada vegada em d'anar més muntanya amunt o més bosc endins, però per sort encara pots trobar algun raconet tranquil.
    Bonne nuit Magazine,
    M. Roser

    ResponElimina
  7. Pilar, triar entre el so i el silenci...tot un dilema.
    Crec que ens cal buscar un so que ens sigui plaent i que no ens distorsioni el silenci. Per exemple si trobo un lloc propici per gaudir-ne i de cop i volta sonen unes campanes llunyanes , aquest so també és agradable per mi...
    Una abraçada,
    M. Roser

    ResponElimina
  8. Hola Joan Josep, he trobat dues coincidències al teu comentari...
    a mi també em desperten les merles del parc de davant de casa.
    I l'altra, parles del Miracle ...la meva mare era filla d'una petita masia molt a prop del Santuari va estar-hi tota la guerra treballant
    a la botiga, el pare va fer-hi de mestre. Acabada la guerra s'hi van casar...Els fills anàvem cada estiu a casa els avis fins que vam ser grans. Vaig escriure un petit llibret que explica històries d'aquelles contrades, diguem on te'l puc enviar. Coneixeràs com era abans.
    Una abraçada,
    M. Roser

    ResponElimina
  9. Podem tancar-nos dins nostre i escoltar-nos, no tot es silenci, ara podem callar i escoltar el silenci que ens fabriquem nosaltres. Meditar és elevar-nos dins nostre i el soroll exterior no ens entra, l'apartem...
    De vegades volem el soroll per que el nostre silenci ens porta on no ens és cómode dins dels records...
    Silenci i soroll son possiblement compatibles per que formen part del nostre fer i no ens en podem separar sempre...
    Fins al Fraguerau,Montsant, un lloc de gran silenci l'aigua canta i el moixonets i alimanyes parlen els seus rosaris.

    ResponElimina
  10. M’agrada el silenci de la muntanya i les seves veus... Com tu molt bé dius, em molesta el soroll de la civilització, i encara més de la incivilització mal educada, grollera, gairebé sense cap sentiment ni respecte per la natura ni per l’ésser humà. Potser és veritat allò de: potser encara no som humans... Almenys alguns...


    Des del far amb el silenci de la nit.
    onatge

    ResponElimina
  11. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  12. infinitas gracias por hacerme recordar momentos cuando iba a buscar el silencio en plena naturaleza, en Asturias tenemos bellisimos parajes donde solo se escucha en todo su esplendor el lenguaje de la naturaleza. Un besin muy muy grande de esta amiga admiradora

    ResponElimina
  13. Hi ha dos moments per a mi claus per gaudir de l’harmonia de la muntanya; de bon matí quan tot just clareja, i al vespre quan ja gairebé a marxar el sol.
    Els crits, xiscles, piuladisses i sorolls sonen com a simfonies.(llàstima de les notes dissonants d’alguna moto, o d’algun soroll produït pels humans). Com diu la Carme, sempre ens queda la possibilitat d’anar més amunt.

    ResponElimina
  14. El cant més bonic amb el qual podem delectar tots els nostres sentits ens el regala la natura amb silencis solollosos molt harmonitzats.
    B7s

    ResponElimina
  15. Ei Anton, tu parles dels sorolls de la natura , aquests no em molesten gents. De vegades m'he trobat en algun indret i he pensat, no se sent res, és el buit total i tampoc és això el que em fa feliç. De vegades amb els alumnes jugàvem a escoltar el silenci , però sempre descobríem algun so inesperat...
    No sé perquè, però això de meditar a mi no se'm dóna gaire bé... potser si que és l'única manera de sentir un silenci autèntic.
    Una abraçada,
    M. Roser

    ResponElimina
  16. Onatge, les veus de les coses que veiem, o sentim, que ens són conegudes i també les màgiques, siguin reals o no: les veus xiuxiuejants de les dones d'aigua dins dels gorgs pregons, el parloteig d'algun follet amagat en una soca vella...
    I parlant d'humans, és veritat que alguns dels que trepitgen camins de muntanya, no s'identifiquen gaire
    com a persones . Esperem que amb el temps s'adonin de les seves mancances...
    Ara sento la remor del vent, l'envio cap el far.
    M. Roser

    ResponElimina
  17. Amiga OZNA, nnunca estuve en Asturias, per puedo imaginarme los espesos bosques donde habitan los trasgos, los extensos prados reverdecidos por las lluvias primaverales, las vacas paciendo al compás de la música de los cencerros...
    I seguro habrá un montón de lugares donde el alma pueda descansar.
    Un beso muy fuerte para ti amiga, el hada de las leyendas.
    M. Roser

    ResponElimina
  18. No tens pas mal gust Quadern de mots...també són els meus moments preferits. Al matí, quan encara és llustre, la natura es desperta. Els ocells fan una bona piuladissa abans d'emprendre volada i els animals de quatre potes, obren el forrellat del seu cau , mentre fan un gran badall...A la tarda, al capvespre, el sorollet és de tornar a tancar-se al cau o la darrera conversa ocellaire a les branques d'un llorer...
    En quan als sorolls dels humans,és veritat , sempre podem anar més amunt, però un dia potser se'ns acabarà el camí...
    Petons ,
    M. Roser

    ResponElimina
  19. Joana, m'agrada la frase "silencis sorollosos ben harmonitzats" dels que no destorben la pau de l'entorn ni la pau interior. Seria com trobar l'equilibri entre el so i el silenci, perquè l'un sense l'altre no tindria sentit...
    Petons,
    M. Roser

    ResponElimina
  20. Amiga.. eres un ser excepcional que pones atención hasta en el sonido que brinda el vuelo de un abejorro y nos compartes esa intensidad de tu ser de tu alma en tus maravillosos textos... nos haces viajar a esas montañas vivir el ruido de un riachuelo que corre por la montaña, como también el ruido de las motos y la música de sus visitantes.
    es lindo leerte un lujo visitarte.
    te dejo mi saludo y mi cariño.

    ResponElimina
  21. A vegades és molt més fàcil trobar el paradís a la propia llar que al bell mig d'una montanya, a vegades més amunt només vol dir més gent i més soroll...puc dir que a només 15 minuts del centre de Girona al bell mig d'una vall meravellosa puc gaudir de la natura amb més tranquilitat que fa cent anys...llavors hi vivia més gent...(clar podies guanyar-t'hi la vida a la vall)...llevar-se de bon matí ( a les 7) sortir a l'era i acompanyat del meu ca de bestiar fer una volta per les montanyes de la masia...sentir la natura...saber que quan no hi sigui jo ja, tot romandrá igual...i sí...fer aquella cara de "tu que fas aqui?"...quan trobas un dominguero trepasser fent soroll...o no, però distorsionant...el meu jardi secret.
    Una forta abraçada M. Roser.

    ResponElimina
  22. Atlántida, eres un sol de amiga, hay que ver lo mucho que aprecias mis sencillas palabras...
    y es que yo soy así, me encantan las pequeñas cosas con que nos regala la naturaleza, cualquier bichito que cruza el camino una flor desconocida, el ruido del batir de las alas de un pajarito, el rumor del viento entre los árboles...mil y una cosas.
    Tengo un beso en mi mano y soplo con mucha fuerza para que te llegue cruzando el mar.
    M. Roser

    ResponElimina
  23. Hola Rafael, hi ha qui creu que per trobar natura paradisíaca s'ha d'anar "al quinto pino", però estic d'acord amb el que dius. Aquí , a la Serra de Collcerola que és a quatre passes d'Esplugues, El normal és trobar-te gent a peu, gent amb bici, gent amb cavalls...en canvi si saps buscar hi ha racons on no hi trobes mai ningú, només cal buscar-los...
    Una abraçada també per a tu
    Però tu vius a Calella no (a quina)
    i no em diguis que ets d'origen camperol i vivies a una masia...també són els meus origens.
    I ja que parles de "domingueros" un dia en vaig trobar uns, jugant en un camp de blat pensant-se que era gespa!!!
    Una abraçada també per a tu.
    M. Roser

    ResponElimina
  24. Rafael se m'ha colat una abraçada on no tocava...ai els blogs

    ResponElimina
  25. Tens raó, la muntanya no n'és gens de silenciosa, però hi ha sorolls i sorolls, jo no puc amb les motoserres i els quads que cada cop n'hi ha més. I a la tardor si vas d'hora encara tindràs la mala sort de trobar-te caçadors... això sí que no.
    Tan mateix, tampoc m'agrada el soroll del vent quan pica fort a les fulles dels arbres, em posen una mica nerviosa...
    Seria bonic saber diferenciar els cants dels ocells.

    ResponElimina
  26. Hola M.Roser sóc de Calella de la costa on tenim botigues desde el 1900...però tinc una Masia al bell mig del Lemena. Jo sempre sóc aqui...però com m'agrada dir ...el món sencer passa devant els meus aparadors :).
    Però a la vall...la gent, sencillament hi és de més.
    Petó.

    ResponElimina
  27. Sí, Roser ho has explicat molt bé, ni jo mateix hagués estat capaç d'expressar-me d'aquesta forma
    Jo trobo que a la ciutat acceptem tot tipus de sorolls i contaminació acústica, cosa que quan estem en un entorn natural no acceptem. I està bé que així sigui. O així ho veig jo

    bon cap de setmana, dama blocaire

    ResponElimina
  28. Hola Gemma , veig que ja estàs més animada...Depen del lloc on vivim cadascú té uns problemes diferents amb els sorolls. Per exemple per la meva zona de quads no n'hi ha i a la tardor ,a l'època de caça, jo vaig a llocs on estigui prohibit, ja no pel soroll, és que no vull que em confonguin amb algun senglar...Jo he vist, des del camí , mares amb les seves cries i no s'espanten ni res.
    En canvi , el soroll del vent quan bufa entre els arbres si que m'agrada, però al poble no, perquè et tira la brossa per sobre i també em posa molt nerviosa...
    Una vegada vaig fer un curset per conèixer el cant dels ocells i és molt difícil, només en conec alguns...
    Petons,
    M. Roser

    ResponElimina
  29. Rafael, t'ho preguntava per les havaneres que fan demà...(a l'altra Calella) a mi m'agrada molt mirar-les per la tele, per anar-hi , hi ha massa gent.
    I jo ja no tinc masia, tot i que es conserva i si alguna vegada passo a prop, vaig a seure una estona a l'era, a recordar vells i bells temps i no hi ha mai ningú per sort...
    Petons,
    M. Roser

    ResponElimina
  30. Ai Gregori, amb la "labia" que tens tu, millor i tot...
    A la ciutat n'acceptem molts de sorolls, però com a mínim a mi, n'hi ha molts que em molesten, no fan mai obres al teu barri? i les motos que peten a altes hores de la nit...
    Però, és clar,si tenim la sort de fugir-ne, de tant en tant, una mica de pau i tranquil·litat és mínim que podem demanar...
    Bon cap de setmana cavaller,
    M. Roser

    ResponElimina
  31. Ja veig que ets bona de conformar i saps trobar bones opcions per sentir-te bé...
    De totes maneres quan tens la sort de sortir a la muntanya i només sentir els sons de la Natura, sense cap altre so humà..., aquesta sensació no la pots aconseguir en cap altra opció!! (T'ho ho descrius molt bé en el primer paràgraf de l'escrit).
    Bon cap de setmana i una abraçada molt forta!!

    ResponElimina
  32. Tens raó Montse, sóc bona de conformar i sempre intento gaudir de les coses petites i senzilles, que són les que m'ajuden a tirar endavant, però per altra banda si les coses petites són negatives,també m'afecten més del que caldria...
    Sempre dic que vaig per la vida una mica al ritme que em marquen els sentiments.(una mica a batzegades)
    Bon cap de setmana i fes moltes fotos boniques. Petons,
    M. Roser

    ResponElimina
  33. com sempre, fantastic.
    petonets guapa

    ResponElimina
  34. Hola STEVE, em pensava que t'havies perdut...
    Suposo que deus tenir un jardí, encara que sigui petit, perquè amb el domini que tens de la flora (mai millor dit per les flors)seria un encant de jardí...
    Petons també a tu i bon diumenge,
    M. Roser

    ResponElimina
  35. Jo també m'havia perdut. Però retrobo, en la teva prosa, algunes impressions que vaig tenir, en ser a la silenciosa cala Guillola, a Cadaqués, quan aquest silenci gairebé esglaiador fou trencat per un parell de motos d'aigua. El contrast també fou clamorós.
    Salut i que continuï brillant aquesta prosa estiuenca.

    ResponElimina
  36. Jordi, tothom té dret a perdre's, faltaria més...
    T'imagino a la silenciosa cala, amb una mar tranquil·la que convida a "meditar" i reflexionar i gavines volant pel cel, i de cop i volta el terrabastall de les motos, devies pensar, ja m'han trencat l'oremus...
    Em sembla que aviat, cap a finals de juliol, em perdré jo, mentre intentaré no baixar el llistó literari.
    Petons,
    M. Roser

    ResponElimina