Subscribe:

diumenge, 23 de febrer del 2014

Al bloc Fita, de l'amic Xavier, vaig llegir una preciosa prosa poètica que acompanyava unes magnífiques fotos i, amb el seu permís, me l'he endut en forma de poema. 
Taga

HIVERNAL

Color d’or de bon matí,
una fulla s’ha adormit;
la glaçada l’ha assecada,
la neu li ha fet un sudari.
Sobreviure a la tardor
de molt poc li haurà servit.
Finalment el cru hivern
l’ha arrencada del seu arbre,
i ara jeu sobre el camí. 
Caminant que busca pau,
des de lluny se n’ha adonat,
i s’ajup i es treu els guants,
amb els dits li fa carícies,
amb l’alè li fa escalfor.
Mes la fulla no es desperta,
el seu cos s’ha refredat,
la seva ànima ha fugit,
ja no es pot fer res per ella,
es fondrà junt amb la nit.
Sota terra ja l’espera
vida nova, primavera.
Vianant aixeca’t ja,
potser mai més la veuràs.
Caminant, que busca estima,
pel camí la trobarà.
Fa unes passes vers el nord;
fa pujada aquesta vida,
de paisatges sense mida.
Nuvolades dalt del cel,
ressegueixen la carena
de la serra Cavallera,
des del Taga al Puig Estela.
I s’encanta, pas a pas,
puja amunt,
ja és prop del port.
Un vent fort fa aparició,
li provoca un llagrimeig;
cal cordar-se i abrigar-se.
I aleshores se n’adona,
ben glaçades té les mans.
On haurà perdut els guants?
Es regira les butxaques,
cerca al fons de la motxilla;
la ventada es fa més freda,
espurnegen pics de neu
i a la cara se li claven...
Potser és rufa o aiguaneu.
Gira cua i torna enrere,
ha passat ja molta estona
i amb les mans a les butxaques,
fita bé la dura crosta
que la fredor ha endurit.
De lluny veu,
dues mans amigues,
reconeix aquells instants,
sap que aquí s’ha tret els guants
i ha pregat per la fulleta.
El que creia no ha passat,
es retroben i es recorden.
S’han trencat les previsions,
el temps no admet pas raons
i l’amor del fons del cor,
mai s’emporta un bell record.
Cap al tard, mentre s’allunya,
mira al cel i veu la lluna.
Se la mira reverent
i n’admira el seu creixent.
Cau la tarda a poc a poc
i a la serra es clou el vent.

Xavier Pujol

M. Roser Algué Vendrells

26 comentaris:

  1. Molt bonic, M. Roser. Al blog de'n Xavier hi ha realment coses molt molt boniques; no m'estranya que sigui fàcil inspirar-s'hi.
    Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Montse, és que mentre llegia el seu post, em vaig adonar que ho feia com si fos un poema i per això amb el seu permís, m'ha fet il·lusió penjar-lo aquí tal com jo el vaig apreciar...
      Petonets, bonica.

      Elimina
  2. Un bonic relat versificat. T'ha quedat molt bé. Aniré a llegir el post d'en Xavier.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vaig pensar que així també era molt bonic. Els posts d'en Xavi sempre són una delícia.
      Petonets.

      Elimina
  3. La foto de la fulla a la neu és genial....sense desmerèixer totes les altres i les lletres que l'acompanyen.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo ho trobo tot bonic en el post d'en Xavi, les fotos i una bonica prosa poètica...
      Bona setmana, Joan.

      Elimina
  4. Recordo molt bé el post d'en Xavier... preciós, i a tu t'ha sortit una recreació molt bonica...

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'encanta el blog, és una bona Fita...De vegades algun poema meu, l'he transformat en prosa poètica i ho trobo igual de bonic...És un exercici que m'agrada fer, sobretot quan hi ha una història pel mig...
      Bon vespre, Carme.

      Elimina
  5. Ostres, t'ha quedat molt bonic, M. Roser! M'encanta aquest tros:
    "el temps no admet pas raons
    i l’amor del fons del cor,
    mai s’emporta un bell record."

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Sílvia, però és que va sortir sol...La prosa poètica i la poesia, trobo que es poden expressar de les dues maneres i queden igual de bé!
      Petonets, Silvia.

      Elimina
  6. Gràcies M. Roser. Per a mi és un honor figurar com a amic teu al Bloc Petiteses.
    Bona feina,

    Fita

    ResponElimina
    Respostes
    1. De res Xavier, a tu per deixar-me utilitzar les teves boniques paraules...És un honor d'anada i tornada...
      Petonets i bona setmana.

      Elimina
  7. Recordo el post del Xavier, molt bonic.
    Has tingut una gran idea al versificant el relat. T'ha quedat rodó.
    Enhorabona a tots dos!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si que són bonics els seus posts...Jo ho he fet alguna vegada, amb treballs meus, de passar poemes a prosa o prosa a poemes...Sovint queden bé.
      Gràcies Glòria i petonets.

      Elimina
  8. Ja me'n recordo del post, trobo que feu un bon equip

    ResponElimina
    Respostes
    1. Està bé això de l'equip no se m'havia ocorregut, espero que sigui un equip guanyador...
      Petonets i bona setmana.

      Elimina
  9. Gran tàndem!
    I el vent que et crida.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sempre és agradable, Jordi, compartir paraules sensibles, sobretot perquè aquestes no se les emporta el vent...
      Bon dilluns.

      Elimina
  10. Ho vaig veure al seu bloc fa uns dies, i també em va encantar :-)

    Un abraç i bona nit :-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Es que quan les paraules son boniques, importa poc la seva disposició...
      Petonets, Ximo.

      Elimina
  11. Un text preciós! Bon treball de posar-lo en vers.
    Una abraçada M. Roser

    ResponElimina
    Respostes
    1. Oi que si, que ha quedat bé? I és que les paraules boniques sempre són de bon llegir, és igual la forma que els donis...
      Petonets, Anna.

      Elimina
  12. Hola amiga hermosa, soy Eugenia, como sabes tenia problema con mi nuevo blog para que accedieran a el y vieron los nuevos posts, me ayudaron a solucinarlo y lo unico fue hacer otro blog. y bueno te dejo el link.
    http://azulgenia.blogspot.mx/

    ResponElimina
    Respostes
    1. ¡Hola linda amiga!
      Veo que te perdí por los intrincados vericuetos de las redes!
      Es muy curioso porque yo leía tus mensajes en el blog Genialma y te escribia comentarios, que supongo tu no veías...
      Tanta tecnologia nos abruma. A ver qué tal con el nuevo blog!
      Muchos besitos, Eugenia.

      Elimina
  13. Vaya, pues ahora si que abrió, es un poema precioso, notros somos como esas hojas que verdean en primavera y comienzan a mustiarse ya antes de que llegue el invierno, pero con este... de tanta lluvia y frío se caen y se mueren, y por mucho que le soplen y no revive, otra nueva nacerá con la bella primavera..
    Nosotros también nos vamos marchitando con el paso de los años. es sólo que no nacemos de nuevo.
    Y es sólo que con el tiempo, aprendemos el sutil contraste... entre sostenernos en alto los brazos y retener el alma quieta.

    Ha sido un placer pasar a leerte.
    Te dejo mi gratitud y mi estima siempre.
    Un abrazo y se muy muy feliz.

    ResponElimina
    Respostes
    1. ¡Hola Marina! Un amigo del blog colgó unas preciosas fotos acompañadas de una magnífica prosa poética, que contaban una história...Me apeteció ponerla en forma de poema y ha quedado muy bonito.
      El sacrificio de la hoja, no ha sido en vano, pues donde quedó helada, seguro que nacerá un precioso árbol.

      Un beso grande para ti, guapa.

      Elimina