Al bloc Fita, de l'amic Xavier, vaig llegir una preciosa prosa poètica que acompanyava unes magnífiques fotos i, amb el seu permís, me l'he endut en forma de poema.
HIVERNAL
Color d’or de bon matí,
Taga |
HIVERNAL
Color d’or de bon matí,
una fulla s’ha adormit;
la glaçada l’ha assecada,
la neu li ha fet un sudari.
Sobreviure a la tardor
de molt poc li haurà servit.
Finalment el cru hivern
l’ha arrencada del seu arbre,
i ara jeu sobre el camí.
Caminant que busca pau,
des de lluny se n’ha adonat,
i s’ajup i es treu els guants,
amb els dits li fa carícies,
amb l’alè li fa escalfor.
Mes la fulla no es desperta,
el seu cos s’ha refredat,
la seva ànima ha fugit,
ja no es pot fer res per ella,
es fondrà junt amb la nit.
Sota terra ja l’espera
vida nova, primavera.
Vianant aixeca’t ja,
potser mai més la veuràs.
Caminant, que busca estima,
Fa unes passes vers el nord;
fa pujada aquesta vida,
de paisatges sense mida.
Nuvolades dalt del cel,
ressegueixen la carena
de la serra Cavallera,
des del Taga al Puig Estela.
I
s’encanta, pas a pas,
puja
amunt,
ja és
prop del port.
Un
vent fort fa aparició,
li
provoca un llagrimeig;
cal
cordar-se i abrigar-se.
I aleshores se n’adona,
ben
glaçades té les mans.
On
haurà perdut els guants?
Es
regira les butxaques,
cerca
al fons de la motxilla;
la
ventada es fa més freda,
espurnegen
pics de neu
i a
la cara se li claven...
Potser
és rufa o aiguaneu.
Gira
cua i torna enrere,
ha
passat ja molta estona
i amb
les mans a les butxaques,
fita
bé la dura crosta
De
lluny veu,
dues
mans amigues,
reconeix
aquells instants,
sap
que aquí s’ha tret els guants
i ha
pregat per la fulleta.
El
que creia no ha passat,
es
retroben i es recorden.
S’han
trencat les previsions,
el
temps no admet pas raons
i
l’amor del fons del cor,
mai
s’emporta un bell record.
Cap
al tard, mentre s’allunya,
mira
al cel i veu la lluna.
Se la
mira reverent
i n’admira
el seu creixent.
Cau
la tarda a poc a poc
Molt bonic, M. Roser. Al blog de'n Xavier hi ha realment coses molt molt boniques; no m'estranya que sigui fàcil inspirar-s'hi.
ResponEliminaUna abraçada!
Hola Montse, és que mentre llegia el seu post, em vaig adonar que ho feia com si fos un poema i per això amb el seu permís, m'ha fet il·lusió penjar-lo aquí tal com jo el vaig apreciar...
EliminaPetonets, bonica.
Un bonic relat versificat. T'ha quedat molt bé. Aniré a llegir el post d'en Xavier.
ResponEliminaVaig pensar que així també era molt bonic. Els posts d'en Xavi sempre són una delícia.
EliminaPetonets.
La foto de la fulla a la neu és genial....sense desmerèixer totes les altres i les lletres que l'acompanyen.
ResponEliminaJo ho trobo tot bonic en el post d'en Xavi, les fotos i una bonica prosa poètica...
EliminaBona setmana, Joan.
Recordo molt bé el post d'en Xavier... preciós, i a tu t'ha sortit una recreació molt bonica...
ResponEliminaM'encanta el blog, és una bona Fita...De vegades algun poema meu, l'he transformat en prosa poètica i ho trobo igual de bonic...És un exercici que m'agrada fer, sobretot quan hi ha una història pel mig...
EliminaBon vespre, Carme.
Ostres, t'ha quedat molt bonic, M. Roser! M'encanta aquest tros:
ResponElimina"el temps no admet pas raons
i l’amor del fons del cor,
mai s’emporta un bell record."
Gràcies Sílvia, però és que va sortir sol...La prosa poètica i la poesia, trobo que es poden expressar de les dues maneres i queden igual de bé!
EliminaPetonets, Silvia.
Gràcies M. Roser. Per a mi és un honor figurar com a amic teu al Bloc Petiteses.
ResponEliminaBona feina,
Fita
De res Xavier, a tu per deixar-me utilitzar les teves boniques paraules...És un honor d'anada i tornada...
EliminaPetonets i bona setmana.
Recordo el post del Xavier, molt bonic.
ResponEliminaHas tingut una gran idea al versificant el relat. T'ha quedat rodó.
Enhorabona a tots dos!
Si que són bonics els seus posts...Jo ho he fet alguna vegada, amb treballs meus, de passar poemes a prosa o prosa a poemes...Sovint queden bé.
EliminaGràcies Glòria i petonets.
Ja me'n recordo del post, trobo que feu un bon equip
ResponEliminaEstà bé això de l'equip no se m'havia ocorregut, espero que sigui un equip guanyador...
EliminaPetonets i bona setmana.
Gran tàndem!
ResponEliminaI el vent que et crida.
Sempre és agradable, Jordi, compartir paraules sensibles, sobretot perquè aquestes no se les emporta el vent...
EliminaBon dilluns.
Ho vaig veure al seu bloc fa uns dies, i també em va encantar :-)
ResponEliminaUn abraç i bona nit :-)
Es que quan les paraules son boniques, importa poc la seva disposició...
EliminaPetonets, Ximo.
Un text preciós! Bon treball de posar-lo en vers.
ResponEliminaUna abraçada M. Roser
Oi que si, que ha quedat bé? I és que les paraules boniques sempre són de bon llegir, és igual la forma que els donis...
EliminaPetonets, Anna.
Hola amiga hermosa, soy Eugenia, como sabes tenia problema con mi nuevo blog para que accedieran a el y vieron los nuevos posts, me ayudaron a solucinarlo y lo unico fue hacer otro blog. y bueno te dejo el link.
ResponEliminahttp://azulgenia.blogspot.mx/
¡Hola linda amiga!
EliminaVeo que te perdí por los intrincados vericuetos de las redes!
Es muy curioso porque yo leía tus mensajes en el blog Genialma y te escribia comentarios, que supongo tu no veías...
Tanta tecnologia nos abruma. A ver qué tal con el nuevo blog!
Muchos besitos, Eugenia.
Vaya, pues ahora si que abrió, es un poema precioso, notros somos como esas hojas que verdean en primavera y comienzan a mustiarse ya antes de que llegue el invierno, pero con este... de tanta lluvia y frío se caen y se mueren, y por mucho que le soplen y no revive, otra nueva nacerá con la bella primavera..
ResponEliminaNosotros también nos vamos marchitando con el paso de los años. es sólo que no nacemos de nuevo.
Y es sólo que con el tiempo, aprendemos el sutil contraste... entre sostenernos en alto los brazos y retener el alma quieta.
Ha sido un placer pasar a leerte.
Te dejo mi gratitud y mi estima siempre.
Un abrazo y se muy muy feliz.
¡Hola Marina! Un amigo del blog colgó unas preciosas fotos acompañadas de una magnífica prosa poética, que contaban una história...Me apeteció ponerla en forma de poema y ha quedado muy bonito.
EliminaEl sacrificio de la hoja, no ha sido en vano, pues donde quedó helada, seguro que nacerá un precioso árbol.
Un beso grande para ti, guapa.