PINZELLADES  NADALENQUES

Tot i pensar, que tot l'any s'hauria de ser solidari amb tothom, aquests dies m'agrada especialment, fer sortir la sensibilitat que sovint tenim massa amagada i si se'ns entelen una mica els ulls, després brillaran amb més nitidesa. Posaré un post perquè us faci entendrir...

Us parlaré del conte d'un escriptor americà, Wiliam Sidney( Ho Henry), que es titula : Els regals perfectes.

Ens parla de Jim i Delia una parella que eren pobres , però s'estimaven molt.

Per Nadal es volien fer algun obsequi, però no tenien diners per comprar res. Un dia la Delia va sortir a fer alguns encàrrecs i quan va tornar, va notar que en Jim se la mirava d'una manera estranya...I és que ella s'havia venut   la seva llarga cabellera, per poder-li comprar un regal.

-No et preocupis, no té importància , els cabells em tornaran a créixer i jo et volia comprar aquesta preciosa cadena pel rellotge...

Ell no gosava dir res,i seguia pensatiu, però finalment va fer un esforç:

-És que el rellotge ja no el tinc, me l'he venut per comprar-te una pinta, perquè et poguessis subjectar la teva preciosa cabellera...

Ho trobo preciós, cadascú dona el que més estima, per tal que l'altre sigui feliç. L'important no és el valor del regal sinó el gest...

Jo no acostumo recomanar pel·lícules ni llibres, però avui faig una excepció. Hi ha una peli que m'agrada veure aquestes festes. És Dublinesos, del director Jhon Huston. Està inspirada en un relat o novel·la curta de James Joyce, que es diu, Els morts.

Bona part del film, gira entorn d'un sopar de Nadal, on cadascú aporta la seva història.

Al final, un cop a casa seva, el seu protagonista Gabriel Conroy , després que la seva dona li expliqui una història d'amor de joventut, medita sobre l'absurd de la vida. A continuació podeu llegir aquest darrer fragment.( jo el tenia en castellà.)

Unos toquecitos en el cristal lo hicieron volverse a la ventana. Otra vez había empezado a nevar. Soñoliento, se fijó en los copos, plata y sombra, cayendo oblicuos contra la farola. Le había llegado el momento de encaminarse al Oeste. Sí, los periódicos tenían razón: la nieve caía por toda Irlanda. Caía por toda la oscura llanura central, sobre las colinas desnudas; caía suavemente sobre la Marisma de Allen y, más hacia el oeste, suave, caía sobre las oscuras olas amotinadas del Shannon. Caía también en la colina del cementerio solitario en que yacía enterrado Michael Furey. Se amontonaba espesa sobre las cruces y lápidas torcidas, en las lanzas de la pequeña verja, sobre los espinos resecos. Su alma fue desvaneciéndose mientras oía caer la nieve tenuemente por todo el universo, y tenuemente caer, como el descenso de un último ocaso, sobre todos los vivos y los muertos.

I no em puc estar d'explicar-vos una petita anècdota casolana del tió.

Mentre l'àvia( la meva germana) feia l'escudella, la petita Aina de tres anys, estava jugant al menjador, quan de cop i volta, se li presenta a la cuina amb un paquet a la mà:
-Mira àvia, un regal...
Ja us podeu imaginar la situació, l'acaloramenta no era de l'escalfor de l'olla, no, no! Li van explicar que l'havien comprat perquè hi havia nens que no havien pogut anar a buscar el tió...I és clar, amb tres anys, va colar. Però va caldre canviar el paper i la forma del paquet...Vam riure molt pel descuit!

M. Roser Algué.