L'altre dia vaig posar un comentari al bloc de la Sílvia i ella em va suggerir que en podia fer un post...
Quan els nenes i nenes em diuen que tenen vergonya de fer alguna cosa, jo sempre els dic que l'han de guardar per quan facin alguna malifeta...i m'oblido que jo feia el mateix.
De petita era molt tímida i em feia vergonya tot. Quan anàvem pel carrer, segons qui trobàvem, m'amagava darrera la mare...I durant molts anys, la timidesa va ser la meva companya més fidel.
Però malgrat tot, ja de més gran, quan la vergonya m'impedia assolir alguna fita decisiva per mi, m'enfrontava al que fos.Una anècdota il·lustrativa:
Quan estudiava, les mates eren un problema per a mi, sempre em duien de corcoll. Recordo un any que teniem un professor bastant malcarat i tothom li tenia una certa por...Jo, a totes les classes sempre seia a la primera fila per no perdrem cap detall de les explicacions. A les darreres files acostumaven a seure els amants de fer certa xerinola en plena classe.
Un dia d'aquells que si m'hi hagués fixat bé devia anunciar tempesta emocional, l'abans esmenta profe de mates , ens va obsequiar amb un suspens col·lectiu, perquè havíem fet campana, per assistir a una assemblea d'estudiants. Jo, devia tenir vint-i pocs anys...
Com ja he dit abans, a mi els números em venien( i em venen) grans, però en aquest cas estava segura d'haver fet un examen una mica decent, com a mínim, per un simple aprovat. Només de pensar que m'havia de tornar a examinar, em va caure l'ànima als peus...L'angoixa va poder més que la vergonya i sense pensar-mi gens , vaig fer el cor fort per protestar( cosa inimaginable). Li vaig dir que no em semblava just... El profe em va clavar una escridassada de cal ample: que com m'atrevia, que si havia fet un examen fatal...Jo anava aguantant el xàfec, fins que no vaig poder més...I ja teniu a la Roser, plorant com una magdalena al mig de la classe! He de dir que per part dels companys, un zero en solidaritat.
Com que no em veia amb cor d'enfrontar-me una altre vegada a les meves amigues mates, vaig demana un dia de festa a la feina,( jo treballava i estudiava) per poder-les repassar. Var arribar el no esperat dia i els meus passos( que no la ment) es van encaminar cap a l'Aula Magna. Palplantat al costat de la porta hi havia el meu "amic" :
-¿ Que hace usted aquí?-Vengo a repetir el examen- vaig dir amb un filet de veu.
-¿ No le dije que estaba aprobada?
Sense saber que dir, vaig fer mitja volta i el camí fins a la porta em va semblar llarguíssim, potser perquè m'acompanyava un cor d' "enxufada", no si val, no hi ha dret...I va venir la meva reacció:
-Qui va passar la vergonya a classe? Ara ateneu-vos a les conseqüències!
Segurament que, malgrat tot, el bon senyor(des d'aquell dia) no era tan mal bitxo, devia repassar el meu examen, suposo que també va valorar que defensés els meus drets i no es va atrevir a suspendrem...
Vist des d'ara, no sé com em vaig atrevir...Suposo que quan t'hi va una cosa molt important per tu, no penses en res i tires pel dret , passi el que passi...En aquest cas no em podia sortir millor!!!
M. Roser Algué Vendrells
Dins la vergonya, encara vas superar-la i vas treure alguna cosa de bo. Jo vaig fer revisar un examen d'història (assignatura que aburria)i portava penjada del curs anterior. Convençuda que ho havia fet bé, cada pregunta va ser revisada davant meu, no havia posat res malament, ho havia contestat tot, i el "profe" amb tota la mala pata va dir-me que estava bé però que havia tingut que estendre'm més, i no va canviar la nota pel que tornar a suspendre'm.
ResponEliminaJa veus que a mi no en va sortir tant bé.
Si que em sap greu que no tinguessis sort Imma, però a mi no em podia sortir millor.
EliminaTambé em va servir per aprendre una lliçó i és que no hem de jutjar mai a ningú per les aparences...El profe que tenia fama de "hueso" , va demostrar que en el fons també tenia sentiments...
Petonets.
Entenc molt bé la timidesa de què parles, M. Roser; també a mi m'ha acompanyat sempre fins a extrems inimaginables i m'ha fet patir molt, i no saps les coses que m'he perdut a la vida per la seva culpa. Però això no treu que en moments puntuals sorgeixi la lleona que tots portem a dintre i ens oblidem totalment d'ella quan no podem fer una altra cosa...
ResponEliminaAmb l'edat, no obstant, es va controlant força, aquesta timidesa; dominem algune eines per conviure amb ella d'una altra manera, com si haguéssim fet un pacte, i conscients que hi perdem més que no hi guanyem si deixem de fer alguna cosa per no atrevir-nos, al final acabem aplicant la màxima que tinc a l'inici del meu bloc: "Tot això t'ho dic ara perquè quan estiguem morts no ens ho podrem dir".
Una forta abraçada i bon diumenge!
Doncs mira Montse, ja som dues i encara bo que algú entén com es passa de malament, perquè s'ha d'haver viscut... Normalment a la gent li costa de creure que alguna vegada jo hagués estat tímida...
EliminaA mi em van ajudar molt a superar-ho els nens i nenes, ja que davant d'ells, fins i tot t'arrisques a fer el pallasso/a i no passa res. Jo penso que en aquell moment, no em vaig plantejar res, només veia davant meu amb els números gegants que se'm volien engolir i n'havia de fugir d'alguna manera...
Molt bona la teva frase.
Petonets i bona setmana.
Hola, li desitjo un bon dia! Timidesa. Una parella que he tingut amb molts moments de la vida. I especialment a l'amor moltes vegades. Un lloc de bellesa, un lloc. M'agrada molt d'aquests textos. Tots els bons pensaments! Amb respecte.
ResponEliminaHola Cristian, doncs si, la timidesa també va ser la meva parella durant molts anys...De vegades també pot ser un refugi, quan necessites allunyar-te de la gent...
EliminaGràcies per les teves amables paraules.
Que tinguis una bona setmana.
Petons.
Jo també he tingut durant molt s i molt s anys la timidesa per companya, però estic totalment d'acord amb tu, que quan una cosa és prou important et poses la timidesa a la butxaca i tires endavant. I dius coses que pensaves que mai no diries.
ResponEliminaTambé estic d'acord amb Galionar que amb els anys, aprens a controlar-la i arribes a conviure-hi força bé.
M'agrada que la història acabés bé. El professor devia valorar les dues coses, com tu dius i també devia valora r la covardia dels teus companys que no van fer-te costat.
Bon diumenge, bonica. Una abraçadeta.
Em sembla Carme, que som d'unes generacions que la timidesa era gairebé com una obligació, sobretot per a les noies, però no a tothom li durava tant de temps...Encara ara em pregunto d'on vaig treure tanta empenta...
EliminaEl meu ha estat un procés força marcat per la meva feina, sinó potser encara m'amagaria darrera els altres, he, he...
Segurament el pobre senyor deuria tenir remordiments de consciència, i de savis és rectificar. I la poca solidaritat dels companys, no té nom...
Petonets de bona nit.
Ser valent acompanya els que diuen que són tímids. Almenys l'aprovat va ser-ne un bon fruit!
ResponEliminaBon diumenge. Abraçada.
Potser sí que tens raó Cantireta, ja que l'esforç, encara que inconscient, va ser titànic...Però també va tenir el seu premi!!!
EliminaPetonets i bona setmana.
Em sento molt identificada amb el que expliques, M. Roser!! És un exemple en què tot i la timidesa et surt de dins el valor per defensar el que és just. M'imagino que ho devies passar fatal, però que alhora et vas sentir bé d'haver actuat així. Jo t'hauria aprovat i amb molt bona nota. Quan algú és tímid i ho supera encara que sigui per uns moments a favor d'una causa, es mereix un aplaudiment. T'aplaudeixo!!! M'ha agradat molt :)
ResponEliminaGràcies per duplicat, per les teves paraules i pel consell que ha donat forma al post...
EliminaAra, imaginant-me l'escena, em venen ganes de riure i m'agradaria tenir una foto del moment...I tens raó que malgrat tot, quan convé ets capaç de treure les ungles...Jo, des de ben petita, he tingut un sentiment que em feia discernir el que era de justícia, i això ha fet que de gran, a la feina, l'hagi inculcat als nens i nenes. I si alguna vegada he fet alguna cosa que no els ha semblat justa, m'ho han dit sense cap problema i n'hem parlat i solucionat...
Gràcies pels aplaudiments(reverència)
Petonets.
Hola M. Roser, suposo que som molts els que hem tingut o tenim la timidesa per companya. Tu ets molt valenta i te'n has sortit prou bé, sobretot amb l'exàmen. (encara que devies passar la teva.) Jo tota la vida he lluitat per superar-la.Ara ja no m'importa ser com sóc.
ResponEliminaUna abraçada
Tens raó Anna, però malgrat la timidesa érem unes nenes força felices, potser perquè només ens cohibíem davant dels grans, però entre nosaltres no hi havia problemes...
EliminaJo l'he anat deixant enrere de mica en mica, si que recordo haver fet un gran esforç quan vaig començar a treballar a la ràdio...Però vençut el repte, en vaig gaudir molt.
Vista des d'ara,l'escena de l'escola és tot un melodrama...
Petons i bona(i freda) setmana.
Això que avui ens has explicat demostra que les persones que són tímides, en ocasions fan el cor fort i lluiten pel que consideren just i això te molt valor.
ResponEliminaCelebro que a tu et sortís tan bé, t'ho mereixies.
Petons!
Suposo que gràcies a aquests petits rampells, em vaig anar sortint de moltes coses, per això de vegades no entenc que les persones extravertides, siguin tan apàtiques davant qualsevol problema...L'ésser humà és imprevisible!
EliminaPetonets.
Ais...la vergonya i la timidesa no porten gaire lluny! Véncer-les sí, i allà hi són, (no tant constants ni fortes com quan era petita, però) plantejant-me nous reptes. El proper...recitar un parell de textos propis. Vull fer-ho però em fa vergonya, però s'ha de provar, no??? A més, la sensació que sents quan et treus aquestes capes de sobre...és prou agradable, suposo que tu també la devies sentir quan et vas desfogar davant del Profe, a més, l'atreviment va tenir el seu premi.
ResponEliminaM'agrada quan parles dels teus records! Merci per compartir-los!
Una abraçada
Amb els anys Rachel, vas agafant més seguretat, però qui és propens a la timidesa, sempre li toca fer algun petit esforç...I sí, quan aconsegueixes superar algun escull, la satisfacció et diu que valia la pena...Quan penso en la situació, devia ser un fet únic!!!
EliminaAquest repte que dius tu, a mi també em va costar superar-lo i encara no puc cantar victòria, perquè no he aconseguit llegir aguantant els papers, necessito recolzar-los en algun lloc, sinó em tremolen les mans, però ja ho he deixat per inútil...
De totes maneres tu, el dia que et decideixis, respira fons i, sobretot, no corris...LLegeix assaborint el que fas, que es noti que en gaudeixes!!!
M'agrada compartir records, sembla que així són més importants,
són més vius...
Petonets.
Pel que veig per aquí hi ha un bon grapat de tímides, que encara ho són o que ja se n´han sortit...m'aconhorta! ;)
ResponEliminaEscriure és un bon lloc per perdre la vergonya!!
De vegades, davant la injustícia, la timidesa desapareix.
Aferradetes i bona setmana!
Tens raó Lluneta, som moltes...Hi ha qui ho és més o menys, tota la vida i qui se'n surt més aviat. Suposo que depèn de la motivació, la força de voluntat...A veure, tampoc penso que sigui cap problema tenir una mica de vergonya i s'ha de respectar i no forçar les persones. De vegades dóna un cert carisma...
EliminaMolts petonets i bona setmana també per a tu.
Jo sempre he tirat pel dret. Deu ser conseqüència de ser "la gran". No ha estat gens fàcil, però. De vegades he notat un pes excessiu a les meves esquenes. Tampoc no hauria sabut fer-ho d'una altra manera.
ResponEliminaDe revisions d'exàmens mai no he demanat. Quan ens castigaven i ens suspenien d'una manera generalitzada, no em feia res d'examinar-me de nou. Sempre existia la possibilitat de treure'n més nota. ^0^
Has estat una persona amb sort, en aquest aspecte Pilar, pensa que jo era una bona estudiant, però les mates se'm creuaven de mala manera i eren com una obsessió per a mi...Pensa que malgrat tot, vaig treure el número 1 de la meva promoció, perquè em feia molts tips d'estudiar i em divertia poc...
EliminaJo sóc la petita, però no sé si això i té res a veure, però els meus germans no ho eren de tímids...
Un petó ben gros.
No sé, jo crec que la vergonya és molt selectiva i depén de l'edat i de les situacions de la vida. N'he patit molta de menuda i encara en tinc però de vegades actuem de forma inesperada i sorprenent i ens la deixem a casa rere la porta!!!
ResponEliminaJoana, sort que, de vegades, el nostre instint de sobreviure al que sigui, ens dóna un cop de mà...
EliminaEspero que la vetllada de diumenge fos ben agradable per a tu, segur que te'n vas sortir d'allò més bé i, per cert, em va encantar que ens coneguéssim, ets una persona encantadora!
Peonets.
Les 'mates' i jo no ens avenim gens. Quan em feien sortir a la pissarra era la mort, i un dia vaig abandonar la classe perquè no sabia què fer, allà plantada davant de tothom sense resoldre el problema... Fatal, em vaig sentir.
ResponEliminaJo recordo que tenia una professora de física i química, que es desesperava amb mi...Als exàmens teòrics sempre treia un 10 però als pràctics, si aconseguia un aprovat pelat ja era molt...Fallaven les matemàtiques!!!
EliminaI si que es passa malament, pensa que jo, tot i aprovant-les al juny, anava a classes de repàs a l'estiu per veure si les podia entendre...Deu ser cosa de família, perquè a les meves nebodes els ha passat el mateix.
Bona nit Olga.
Yo pienso que la timidez es una cosa natural de la vida misma
ResponEliminaque vamos superando con la edad, un placer guapa.
que tengas una bonita semana.
un abrazo.
Es verdad que la timidez se supera mucho con la edad, peró no estoy segura que sea una cosa natural de la vida. Yo conozco algunos/as, que ya nacen pisando fuerte...
EliminaUn placer también para mi. Que disfrutes de este largo puente.
Besos.
La timidez ya nace con nosotr@s querida y admirada amiga. Pero no por ello nos evita de defender y alzar la voz ante las injusticias . Miles de besinos de esta amiga que te quiere y admira un montón.
ResponEliminaSi tenemos sentido de la justícia, la defenderemos aunque nos cueste, estoy de acuerdo. Lo que me supera son las personas con poquita verguenza que, en vez de defenderla, contribuyen a que haya más injustícias...
EliminaUn beso amiga Ozna, con todo mi afecto y admiración.
tothom em diu que a mesura que em vagi fent (encara) més gran aniré superant la meva timidesa, però de moment res de res, igual que sempre...
ResponEliminaN'estàs segur que ets tímid? jo juraria que no gaire... Vigila que no perdis la poqueta que tens, de timidesa, ja que per mi és com una garantia de qualitat de les persones...
EliminaPetons.
Doncs jo de petita era extrovertida, es veu que anava dient pel carrer "hola senyor!" "hola senyora!" (o això diu ma mare) i m'he anat tornant més tímida amb els anys..., potser a la llar de jubilats tormaré a saludar tan efusivament. Però em sembla important això de superar la timidesa/por per reivindicar el que creus que és just, me n'alegro que ho fessis i que ho trasmetis als teus alumnes, abraçada!
ResponEliminaHola Gemma, potser és que de petita el teu tarannà extravertit era una mica l'expressió de la innocència...
EliminaSegur que ara deus haver trobat l'equilibri, ja que jo no te'n trobo pas gens de tímida, em sembles una persona assenyada i reflexiva...En el futur ves a saber, perquè si tornem a ser com infants, a mi em tocaria tornar a amagar-me darrera d'algú, he, he...
Molts petonets.
Roser!!!
ResponEliminaGairebé et puc imaginar. Allà plantadeta, amb les cames fent figa i la veu tremolosa... que bonica!
Ai, Judit m'imagines bé, realment és més o menys aquesta imatge...No sé si bonica o no però de petita em deien la Cuqui...I jo ho passava fatal!!!
EliminaUn petonet.
Visito tu bella morada querida y admirada poetisa para desearte con inmenso cariño feliz fin de semana. Miles de besinos.
ResponEliminaAmiga Ozna, bienvenida como siempre a mis Petiteses. Te deseo también un feliz fin de semana, con amor y poesia.
EliminaBesitos cariñosos.
¡Hola Roser!
ResponEliminaPues ven para acá y dame la mano amiga: porque más tímida que yo creo que no habría nadie.
Aún recuerdo aquel primer día de clase que me llevó mi madre al colegio. No levanté la cabeza ni para mirar como era la profe, ¿si alta? ¿Flaca, gorda o baja? Ni tampoco a los demás niños.
¡Bueno excepto uno que le miré así de reojo y le caían unos mocos amarillos que le llegaban a la boca! Yo comencé a tener arcadas y devolví el desayuno, pero seguí con la cabeza baja. Esa anécdota no la olvidé nunca.
Pero si, fui muy tímida toda mi vida, siempre tuve mucho aguante, pero cuando la necesidad obliga, claro que uno enseña los dientes y va a por todas. Todo se aprende y se cambian hábitos y formas de pensar, pero tiene que pasar mucho tiempo.
Te dejo un enorme abrazo, mi gratitud y mi estima.
Feliz fin de semana.
Marina, una anècdota muy divertida, con mocos incluídos, je, je...Debías de ser una niña muy finolis tu!
EliminaAh, però seguro que ahora no lo eres, de tímida, porquè en la foto no te escondes y parece que te gusta la cámara...
Feliz Domingo y un abrazo cariñoso para ti.
Hola amig@,
ResponEliminaMe ha costado bastante entenderlo pero creo que finalmente lo conseguí. Un placer pasar por tu casa, sigue así.
Te añado a mi lista de blogs de interés y me pasaré siempre me que me sea posible, para leerte.
Si te apetece, puedes pasarte por felicidadenlavida
Un abrazo grande y feliz día,
Francisco M.
Hola Francisco, bienvenido a mis Petiteses...Ahora mismo paso a visitarte. Gracias por tus palabras.
EliminaEl problema del traductor es que traduce las palabras literalmente y a veces se pierde un poco el significado, pero creo que una idea general, te la puedes hacer.
Besos y que tengas una feliz semana.