EL  POEMA  QUE  A  MI  M'HAURIA  AGRADAT  ESCRIURE...

Aquest preciós poema ja fa temps que el tenia guardat i no sé d'on el vaig treure, ni qui n'és l'autor.  He buscat per Internet i no l' he pogut localitzar ... M'agradaria haver-lo escrit jo, perquè és molt bonic, però no és el cas. Si algú sap de qui és, seria tan amable de dir-m'ho? Moltes gràcies.

Jo tinc un carrer que és meu encara que no hi visqui

olorós de geranis i perfumat de sol,

com una barca quieta que jeu prop de l'arena

de quitrà, la coberta i els costats blancs de calç.

  

El meu carrer és alegre com un vol de gavina,
com les flors que, a la reixa, el xaloc ve a gronxar,
i malgrat que la vida li brolla en cada pedra,
té l'orgull que no amaga d'anar a morir al mar.
A voltes, quan hi passo, pel carrer que m'estimo,
i veig aquella casa i veig aquell balcó,
sento que el temps s'atura, que salta un pas enrere
i un núvol d'enyorances cobreix tot l'horitzó.
Recordo aquella cambra de flaire marinera
amb música d'onades, dolcíssima cançó,
somnis d'adolescència d'un temps que no té pressa,
tenyits com el paisatge, pel blau de la il·lusió.

I la lluita; recordo, l'esforç de cada dia,
projectes i esperances al caliu de la llar,
i com una pregària omplint totes les hores,
un tema inevitable: la mar, sempre la mar.
I lliscava la vida com una nau airosa
avançant insensible als esdeveniments,
deixant darrere un rastre de jorns plens de bonança
i el neguit d'altres hores dibuixat en el vent.
Moments en la memòria,, com ferides obertes,
que per molts vents que bufin potser no guariran,
nits d'hivern espantoses quan ma cambra s'omplia
del bramar de les aigües i l'udol del llevant.

Jo, de petit, vivia en un carrer prop del mar
perquè el meu pare era mariner...

???

M. Roser Algué Vendrells