Subscribe:

dijous, 27 de desembre del 2012

PINZELLADES  NADALENQUES

Tot i pensar, que tot l'any s'hauria de ser solidari amb tothom, aquests dies m'agrada especialment, fer sortir la sensibilitat que sovint tenim massa amagada i si se'ns entelen una mica els ulls, després brillaran amb més nitidesa. Posaré un post perquè us faci entendrir...

Us parlaré del conte d'un escriptor americà, Wiliam Sidney( Ho Henry), que es titula : Els regals perfectes.
Ens parla de Jim i Delia una parella que eren pobres , però s'estimaven molt.
Per Nadal es volien fer algun obsequi, però no tenien diners per comprar res. Un dia la Delia va sortir a fer alguns encàrrecs i quan va tornar, va notar que en Jim se la mirava d'una manera estranya...I és que ella s'havia venut   la seva llarga cabellera, per poder-li comprar un regal.
-No et preocupis, no té importància , els cabells em tornaran a créixer i jo et volia comprar aquesta preciosa cadena pel rellotge...
Ell no gosava dir res,i seguia pensatiu, però finalment va fer un esforç:
-És que el rellotge ja no el tinc, me l'he venut per comprar-te una pinta, perquè et poguessis subjectar la teva preciosa cabellera...

Ho trobo preciós, cadascú dona el que més estima, per tal que l'altre sigui feliç. L'important no és el valor del regal sinó el gest...


Jo no acostumo recomanar pel·lícules ni llibres, però avui faig una excepció. Hi ha una peli que m'agrada veure aquestes festes. És Dublinesos, del director Jhon Huston. Està inspirada en un relat o novel·la curta de James Joyce, que es diu, Els morts.
Bona part del film, gira entorn d'un sopar de Nadal, on cadascú aporta la seva història.
Al final, un cop a casa seva, el seu protagonista Gabriel Conroy , després que la seva dona li expliqui una història d'amor de joventut, medita sobre l'absurd de la vida. A continuació podeu llegir aquest darrer fragment.( jo el tenia en castellà.)

Unos toquecitos en el cristal lo hicieron volverse a la ventana. Otra vez había empezado a nevar. Soñoliento, se fijó en los copos, plata y sombra, cayendo oblicuos contra la farola. Le había llegado el momento de encaminarse al Oeste. Sí, los periódicos tenían razón: la nieve caía por toda Irlanda. Caía por toda la oscura llanura central, sobre las colinas desnudas; caía suavemente sobre la Marisma de Allen y, más hacia el oeste, suave, caía sobre las oscuras olas amotinadas del Shannon. Caía también en la colina del cementerio solitario en que yacía enterrado Michael Furey. Se amontonaba espesa sobre las cruces y lápidas torcidas, en las lanzas de la pequeña verja, sobre los espinos resecos. Su alma fue desvaneciéndose mientras oía caer la nieve tenuemente por todo el universo, y tenuemente caer, como el descenso de un último ocaso, sobre todos los vivos y los muertos.


I no em puc estar d'explicar-vos una petita anècdota casolana del tió.

Mentre l'àvia( la meva germana) feia l'escudella, la petita Aina de tres anys, estava jugant al menjador, quan de cop i volta, se li presenta a la cuina amb un paquet a la mà:
-Mira àvia, un regal...
Ja us podeu imaginar la situació, l'acaloramenta no era de l'escalfor de l'olla, no, no! Li van explicar que l'havien comprat perquè hi havia nens que no havien pogut anar a buscar el tió...I és clar, amb tres anys, va colar. Però va caldre canviar el paper i la forma del paquet...Vam riure molt pel descuit!

M. Roser Algué.

20 comentaris:

  1. El conte de Jim i Delia l'he trobat deliciós, una gran anècdota per mostrar l'amor que sentien l'un per l'altre.
    Que mona l'Aina, i quin moment que devíeu passar... sort que són innocents i que tenen tant il·lusió que res els hi treu.

    Molt bones festes!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Oi Silvia, acabo de posar el post, estàs a la que salta, he he...
      A mi el conte em va enamorar...
      I el que vam riure amb la història del regalet! És clar que amb tres anyets, els despistes fàcilment!

      Petonets i que continuïn les Bones Festes.

      Elimina
  2. M'agraden com pinten els teus pinzells amb colors càlids.
    Em pots dir com s´amaga la sensibilitat? ja m'aniria bé, encara que fos per una estoneta...

    Res més gran i sorprenent que la innocència dels nens. :)

    Bessets i aferradetes!

    ResponElimina
    Respostes
    1. I per què la vols amagar? No, no, treu-la a passejar, que tothom la vegi i pugui saber com ets...Si que penso que si ets sensible pateixes més amb tot, però també gaudeixes més de les coses petites...Els que l'amaguen, són els que creuen que és una feblesa, per això de vegades cal sacsejar-los
      a veure si reaccionen...

      Si, petits i eixerits!

      Petons de bona nit amb lluna plena(gairebé).

      Elimina
  3. Molt bonic el conte!!! I molt casolana l'anècdota... coses que passen a vegades!!! :) sort que només té 3 anys!

    ResponElimina
    Respostes
    1. El conte el vaig sentir per la radio i el vaig trobar tan bonic, que vaig pensar que l'havia de compartir...

      La veritat és que no va costar gaire que es distragués amb una altra cosa...
      Petonets, Carmeta.

      Elimina
  4. Aquesta amor i aquesta generositat donen força, molta força.
    I les teves paraules, si cal, conhorten.
    Bon Nadal, Roser.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquesta història la trobo preciosa, tots els regals haurien de ser així...Gràcies per la teva amabilitat, ja m'agradaria que les meves paraules ajudessin a que algú es sentís millor...
      Que continuïn les Bones Festes Jordi, que encara en queden unes quantes.

      Elimina
  5. M. Roser, també Dublineoss és una de les meves pel·lícules preferides, i naturalment també el llibre. Hi ha tants sentiments esparsos entre les seves pàgines...!
    El conte també m'ha agradat molt, perquè ens recorda el que realment és importantquan es dóna.
    I del tió, què dir-te... Després de picar ben fort, en el moment de treure la manta, el Llorenç (2 anys i mig) va començar a cridar: "caca, caca". No es referia als regals, no, sinó que s'havia cagat de veritat! I el Magí, de 12 mesos, que també va picar amb molt d'interès, es va emocionar tant que es va posar a caminar tot sol..., per primera vegada a la seva vida!
    Dies i records entranyables, sens dubte! Una forta abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quina il·lusió Montse, al Magí el tió li va cagar els seus primers passos i el Llorenç, que graciós...Suposo que a cada casa, el tió crea situacions irrepetibles!
      El conte, el vaig trobar tan tendre...Si tots els regals seguissin aquesta filosofia, seria fantàstic!
      Saps que m'emociona especialment de la pel·lícula ? Quan un dels convidats canta aquell cançó tan preciosa i la noia l'escolta mentre baixa les escales...
      Petonets innocents Montse (28)

      Elimina
  6. De les pinzellades nadalenques que ens portes em quedo amb la de la petita Aina.

    Que tinguis una bona entrada d'any!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. És que els petits són els que aporten il·lusió a les festes i fan un Nadal més autèntic...

      Una bona sortida i entrada d'any, també per a tu!!!

      Elimina
  7. Lluna plena, reflex de pau a la Terra, silenci i harmonia. Tot això per al 2013, i que la lletra ens hi acompanyi.

    Una super abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Això mateix, Cantireta, que la pau, el silenci i l'harmonia, ens acompanyin sempre, les nits de lluna plena, les nits estelades, o quan la boira enterboleixi el nostre paisatge interior...

      Gràcies pels bons desitjos, un super petó i un Bon Any.

      Elimina
  8. El primer conte ja el recordava, fins i tot em sembla que el vaig veure en cinema en una pel.lícula en blanc i negre.
    Els nens de tres anys, pobrissons, encara s'ho creuen tot, per ells el Nadal és màgia pura. Un miracle. Llàstima que tan de pressa ens fem grans.
    Bon 2013, bonica. Petonets!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo no l'Havia sentit mai aquest conte, per això em va emocionar...
      Ara encara em queda el dia del Reis, que els vindran a buscar a casa meva, la petitona i un de més grandet, de set anys, que l'any que vinent ja estarà assabentat de tot...Però aquest any no tenim clar que intueix o què sap!
      Un Bon Any per a tu també, ple de moments feliços.
      Petonets.

      Elimina
  9. Imagino la cara de sorptés de l'home quan veu entrar a la seva dona sense la cabellera...i la d'ella quan li diu que ja no té rellotge! Hehehe! una manera una mica irònica/absurda d'explicar que l'important és el gest i no el regal...m'ha agradat!

    Gràcies per les recomanacions. Me les apuntaré a les meves llistes de pel.lis per veure i llibres per llegir, que creixen i creixen...

    A casa meva no tenien aquest problema. Sabíem que els regals els compraven, però tot i així, feiem tota la comèdia i hi ho gaudiem igual.

    Espero tinguis una bona entrada d'any, i seguim compartint paraules, anègdotes virtualment. Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi em va agradar el conte precisament pel missatge...Regalar allò que sabem que farà feliç l'altre, encara que representi un sacrifici personal, penso que és una mostra d'estimació...
      Ui quan jo era petita, no fèiem pas cagar el tió a casa, sort teniem de què hi hagués alguna coseta per Reis...

      Jo també et desitjo un Bon Any amb petits moments de felicitat...I m'agradarà seguir compartint paraules farcides de sentiments. Petonets!!!

      Elimina
  10. Hola M.roser.
    Saps, vaig tiran avall del teu blog per veurer les entrades anteriors.
    I aquesta m´agradat molt.
    Aixó si que es estimació la del primer relat.
    I com diria Ramón Folch i Camarasa la teva página viscuda amb la teva germana i la seva neta, es d´una gran tendresa.
    Gracies per els comentaris als meu blog que ja els he contestat, un per un.
    Un petó, Montserrat

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Montserrat,
      Per casualitat avui he trobat el teu comentari. A mi aquest conte em va enamorar...
      No se m'havia ocorregut comparar l'anècdota amb una Pagina Viscuda, però ten raó...
      Jo només acostumo a posar un post per setmana, i així em dóna temps de comentar sempre, els dels amics i amigues blocaires.
      Petonets.

      Elimina